(País Valencià ?, segle XV)
Escriptor. És autor del tractat Llibre dels jocs partits dels escacs.
Sogorb, Francesc Vicenç
Deixa un comentari
Arxiu de l'autor: Ramon Piera
Sogorb, ducat de
(País Valencià, segle XV – segle XVII)
Títol concedit el 1476 per Joan II el Sense Fe al seu cosí l’infant Enric d’Aragó i de Pimentel, que fou lloctinent de València. El seu fill Alfons d’Aragó (mort 1563) el succeí en el ducat. Es casà amb Joana (I) de Cardona i va ésser cabdill dels reialistes a la Germania.
El seu nét Enric d’Aragó i Cardona (mort 1640), sisè duc de Sogorb, va ésser virrei i capità general de Catalunya. El 1670, en morir el setè duc de Sogorb, aquest ducat es va refondre amb la casa ducal de Medinaceli.
Sogorb, Constança de *
Veure> Constança de Sogorb (dama valenciana, s XIII i XIV).
Sogorb, catedral de
Temple principal de la diòcesi de Sogorb, sota l’advocació de Santa Maria.
La primera edificació fou gòtica, però el conjunt de l’obra restà substancialment alterada per reformes posteriors. El presbiteri fou construït cap al final del segle XV per Juan de Burgos, i l’obra de la catedral devia ésser acabada vers el 1534. La portada és lateral, i procedeix del 1600.
Entre el 1791 i el 1795 fou totalment renovada l’obra, amb ampliació i elevació de la nau, pels arquitectes Maur Minguet i Joan B. Gascó, renovació que donà al conjunt un aspecte i una decoració neoclàssics.
La nau, única, és de grans dimensions, amb doble joc de columnes corínties laterals. Una cornisa reforçada manté la volta, amb medallons centrals pintats per Francesc Vergara. L’absis del presbiteri és cobert de pintures de Manuel Camaron. A l’extrem oposat, de cara a l’altar major, hi ha el cor baix, tancat amb reixa, amb cadirat de fusta tallada del principi del segle XVIII. Per les portes laterals del presbiteri hom comunica amb les sagristies majors i altres dependències del culte.
De cara a l’entrada principal del temple, es troba l’accés al claustre, del segle XIII al XV i de planta trapezoïdal, amb voltes gòtiques i una galeria superior; hi donen set capelles antigues, entre les quals la de Sant Salvador, on hi havia l’antiga parròquia de Santa Maria, actualment a l’antic convent dels dominicans. La porta procedeix de la cartoixa de Valldecrist.
L’actual aula capitular, del 1417, és de planta quadrada, amb volta gòtica octagonal, on es conserva una col·lecció de retrats de bisbes sogorbins.
Peces històriques de l’arxiu són un llibre capitulari, de 106 pàgines, en pergamí il·lustrat amb filigranes, dos cartularis de la Valldecrist del segle XV, manuscrits dels segles XIII al XV i l’anomenat còdex del compromís de Casp.
Tocant a la catedral hi ha la torre del campanar, truncada i de planta trapezoïdal, amb un oratori a Santa Bàrbara, així com una altra torre medieval, suposadament romana.
Sogorb, bisbat de
(País Valencià, 1577 – 1960)
Demarcació històrica de l’Església catòlica centrada en la ciutat de Sogorb, creada el 1577 després de més de tres segles de formar part integrant del bisbat d’Albarrasí-Sogorb.
Comprenia els antics arxiprestats de Sogorb, Xèrica, Montant, Alpont, Xelva i Ademús, i s’estenia sobretot per l’actual regió de Sogorb. Per les bandes del sud i de l’est es trobava retallat per la diòcesi de Tortosa i per l’enclavament valencià de Vilafermosa i altres parròquies situades prop del Millars. Comprenia un total de 77 parròquies, totes de parla castellana.
El seu origen i els seus problemes inicials es deuen a la creació artificiosa de la diòcesi d’Albarrasí el 1172 pel metropolità de Toledo, quan pretengué de restaurar en aquesta ciutat l’antic bisbat d’Arcàvica. Poc després, adonant-se del poc fonament històric de la nova diòcesi, li féu adoptar el 1176 el títol de Segòbriga, pretenent que aquesta ciutat romano-visigòtica era Sogorb.
Això mogué el bisbe d’Albarrasí a pactar amb el rei moro Abū Sa’īd ‘Abd al-Rahmān la restauració de la ciutat, cosa que féu creant títols canonicals de Sogorb el 1232, abans de la presa efectiva de la ciutat que féu Jaume I el Conqueridor el 1245. Feta la conquesta, el bisbe d’Albarrasí Pedro Garcés organitzà religiosament la ciutat, però el rei Jaume, a qui no plaïa la seva subjecció a Toledo, manà al bisbe de València Arnau de Peralta (1243-47) que recuperés per la força l’església de Sogorb (1248).
Portat el plet a Roma, començà per al bisbe d’Albarrasí una llarga odissea que intentà d’acabar el papa Alexandre IV (1259) fusionant les diòcesis de Sogorb i Albarrasí. L’execució de la sentència, la féu per la força el bisbe Pere Ximénez de Segura, que el 1273 ocupà militarment l’església de Sogorb i n’expulsà els clergues valencians que la regien.
El mateix any es féu una concòrdia amb el bisbe de València sobre la restitució del territori que envoltava la ciutat, que sols es reduïa a quatre poblacions i que fou ampliat amb nous pactes els anys 1347 i 1351, després que el bisbat d’Albarrasí-Sogorb se separà de Toledo i s’uní al nou arquebisbat de Saragossa (1318). Així continuà la diòcesi fins que el 1577 el papa Gregori XIII desmembrà Sogorb d’Albarrasí. La primera fou unida a la província eclesiàstica de València i la segona a la de Saragossa.
L’accidentada història inicial de Sogorb fou causa que l’organització interna i del capítol no es dugués a terme fins després del 1273. Inicialment hi havia un sol capítol entre Sogorb i Albarrasí, amb un sol degà, tresorer i xantre, però amb dos ardiaques i sis canonges a cadascuna de les dues catedrals.
El 1358 es creà un ardiaca per a Alpont i l’any següent es crearen quatre nous oficis canonicals a la catedral de Sogorb, restant amb un total de setze. Amb motiu de l’erecció del bisbat independent de Sogorb hom intentà de crear quatre nous canonicats, però llur nombre oscil·là sempre entre setze i vint, que el concordat del 1851 fixà en setze canonges i dotze beneficiats.
La història de la diòcesi dels segles XV i XVI és marcada pels plets senyorials, els conflictes amb la cartoixa de Valldecrist i els resultats de la forçada conversió i després expulsió dels moriscs. Durant el segle XVII augmentà el nombre de convents, en especial dels jesuïtes.
El 1771 s’instal·là definitivament el seminari, a l’antic col·legi dels jesuïtes (expulsats el 1767), i poc després el bisbe Gómez de Haedo (1783-1808) renovà i consagrà la catedral i fundà l’hospital (1786) i altres obres de caritat i docents.
Després dels desordres de la guerra del Francès de 1808-14, la seu episcopal romangué vacant durant els anys de la primera guerra Carlina. Del 1847 al 1864 el bisbe Canubio procedí a la reorganització de la diòcesi i de la vida religiosa. A la fi del segle XIX el bisbe Francesc d’Assís Aguilar fundà el col·legi de Sant Josep per a seminaristes pobres, el convent de franciscans, diversos centres d’ensenyament, associacions de pietat i la Caixa d’Estalvis de Sogorb. En aquests anys es consolidà també el culte a la Mare de Déu de la Cova Santa.
Perdurà fins a la creació del nou bisbat de Sogorb-Castelló de la Plana.
Sogai
Masia i caseria, a la dreta del riu d’Algar, vora l’ermita de Santa Bàrbara.
Soffi, Lluís
(l’Alguer, 1742 – Càller, Sardenya, 1816)
Jesuïta. Ensenyà filosofia i literatura als col·legis de Càller i l’Alguer. Suprimida la Companyia el 1713, fou nomenat professor d’eloqüència a la universitat de Càller.
A més de composicions en llatí i italià, el 1778 dedicà al nou arquebisbe d’Oristany un sonet en català, i el 1780 n’escriví un altre sobre el tema Maier dolorosa.
Socors, el * -Maresme-
Veure> Santa Maria del Socors (convent agustinià).
Societat Maonesa
(Maó, Menorca, 30 abril 1778 – 1785)
Entitat cultural. Fundada amb la finalitat de fundar una biblioteca per a ús exclusiu dels socis. Era situada a la mateixa casa de Joan Ramis i Ramis, que en fou secretari i bibliotecari, i el seu lema era Studio et Amore. En total arribà a comptar amb 17 membres.
A les reunions, setmanals, es llegiren treballs d’història i geografia, sempre en català, que era la llengua oficial de l’entitat. Dos anys després de la seva fundació decaigué la seva activitat i el 1785 fou definitivament suprimida.
Els seus estatuts foren publicats el 1921 a la “Revista de Menorca”.
Societat d’Història Natural de les Balears
(Palma de Mallorca, 1954 – )
(SHNB) Entitat. Dedicada a fomentar els estudis de ciències naturals. Fundada amb caràcter privat el 1951 i oficialment el 1954.
Des del 1955 publica cada any el “Boletín de la Sociedad de Historia Natural de Baleares”. Organitza conferències i excursions periòdiques.
El 1976 celebrà una reunió conjunta amb la Institució Catalana d’Història Natural i la Societat Catalana de Biologia.
Enllaç web: Societat d’Història Natural de les Balears
