Municipi i capital comarcal del Gironès (Catalunya): 39,12 km², 70 m alt, 98.255 h (2016)

Situada al sector nord-est del país. Seu de bisbat de Girona.

GEOGRAFIA FÍSICA: La ciutat s’estén sobre la vall del Ter, prop de la confluència amb els seus afluents Onyar, Galligants i Güell (la ciutat dels quatre rius), en el pas que el riu forma entre la zona muntanyosa de les Guilleries, a ponent, i la serra de les Gavarres, a llevant. El teme municipal, de petita extensió, format per materials d’al·luvió a la part plana i un sector més muntanyós (al voltant de 400 m) a la zona de contacte amb les Gavarres, està en bona part urbanitzat per la conurbació ciutadana i els barris perifèrics (Santa Eugènia de Ter, Palau-sacosta o Montilivi).

ECONOMIA: Malgrat no tenir una gran tradició industrial, s’hi troben algunes empreses importants en el ram alimentari (farineres, derivats del cafè, embotits), químiques (àcid tàrtric, sabons, etc), ciment, mobles, carrosseries, etc. Hi té un gran pes la funció de centre mercantil i comercial, ja que el seu mercat potencial abasta les comarques de l’entorn i es beneficia de la proximitat de la Costa Brava. Cal destacar, però, la creixent activitat turística que -malgrat no tenir una infraestructura hotelera important- es beneficia d’un gran nombre de visitants atrets pel magnífic patrimoni monumental i per l’oferta cultural, lúdica i gastronòmica.

URBANISME I MONUMENTS.- La ciutat té com a eix principal el curs de l’Onyar, que la divideix en dos sectors: el nucli antic i la ciutat moderna. El primer -que s’articula al voltant d’un costerut turó que havia estat murallat- és presidit per la fàbrica de la catedral, que integra estils diversos. Al veí Palau Diocesà hi ha el Museu d’Art de Girona, amb col·leccions importants d’art romànic i gòtic. Altres edificis d’interès de la ciutat antiga són la Pia Almoina (segle XV), l’església de Sant Feliu (gòtica i barroca, amb notables sarcòfags paleocristians), els anomenats banys àrabs, d’època romànica, la capella romànica de Sant Nicolau, l’antic monestir de Sant Pere de Galligants, romànic, que allotja l’interessant Museu Arqueològic, o els antics convents de Sant Domènec i dels jesuïtes, que, amb l’antic Estudi General, han estat recuperats per la nova Universitat de Girona. Resta una part de les antigues muralles romana i medieval, resseguides pels passeigs Arqueològic i de la Muralla.

Modernament ha adquirit una gran anomenada l’antic call o barri jueu, els petits i costeruts carrers del barri de la catedral. Altres casals senyorials o antics convents allotgen avui institucions polítiques o culturals, com el Palau de Justícia, la Diputació Provincial, el Museu d’Història de la Ciutat, l’Arxiu Municipal, etc. Encara a la dreta de l’Onyar, on les cases s’emmirallen sobre el riu en una visió típica de Girona, trobem la Rambla de la Llibertat, un dels principals eixos comercials, o la Casa de la Ciutat, amb el bonic Teatre Municipal annex.

A la Girona moderna, estesa a l’esquerra del riu, es destaquen el vell Hospici neoclàssic, actual Casa de Cultura, l’Hospital de Santa Caterina (segles XVII-XVIII), amb un Museu de la Farmàcia, diversos edificis del notable arquitecte gironí Rafael Masó (primer quart del segle XX) i el gran Parc de la Devesa, extensa arbreda de plàtans urbanitzada al segle XIX, on se celebren fires, concerts i festes populars, entre les quals es destaquen les de Sant Narcís. A més dels barris perifèrics esmentats, fora del recinte de la ciutat cal remarcar les restes de la fortificació de Montjuïc (segle XVII) i la frondosa vall de Sant Daniel.

HISTÒRIA.- L’origen de la ciutat és una fortificació romana al camí de la Gàl·lia a les terres orientals de la Península, a la vora de la Via Augusta. Tingué la categoria de municipium, i des de la fi del segle IV esdevingué seu episcopal d’importància, que ha perdurat al llarg del temps. Després d’una curta època de domini musulmà, l’any 885 s’incorporà a l’imperi carolingi dins l’àmbit de la Marca Hispànica i esdevingué centre d’un important comtat, que el 878 es fusionà amb el de Barcelona, dins el procés de formació política de Catalunya. Les activitats agrícoles, potenciades pel rec Monar, i les dels gremis menestrals i els mercaders donaran impuls a la vida econòmica de la ciutat medieval, que tingué, a més, Taula de Canvi i l’Estudi General.

Però la posició estratègica de Girona tingué de nou efectes desastrosos en tots els conflictes bèl·lics franco-espanyols, des de la Guerra dels Segadors fins a la de Successió (setge de 1712) i també a la Guerra Gran (1795). Aquesta situació representà una veritable tragèdia en la Guerra del Francès, quan la resistència a ultrança dels setges de 1808 i 1809 -d’on prové el mite de la immortal Girona reduí la població a la meitat (de 8.000 a 4.000 hab) i causà greus danys a la ciutat. La revolució industrial del segle XIX hi incidí només moderadament, igual com les lluites polítiques i socials de l’època. En el camp cultural i de la Renaixença es destacà l’escola d’historiadors gironins. Superada la cruel Guerra Civil 1936-39, la ciutat ha tingut un notable creixement demogràfic i econòmic, modernament molt afavorit pel desenvolupament del turisme i la recuperació de la Universitat.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme – Cambra de Comerç