Veure> Barcelona, Casal de (llinatge del comtat de Barcelona).
(Catalunya, segle X – Barcelona ?, segle X)
Fillastra de Borrell II de Barcelona i d’Aimerud, casada en segones núpcies amb el comte barceloní.
(La Granja de San Ildefonso, Castella, 1913 – Pamplona, Navarra, 1993)
Pretendent al tron d’Espanya (1941-77). Tercer fill d’Alfons XIII de Borbó. Fou príncep de Girona, Astúries i Viana (1933-41), i comte de Barcelona. El 1933, per renúncia dels seus dos germans grans, es convertí en l’hereu de la corona.
El 1942 es traslladà a Lausana -on estudià el català, que li ensenyà Carles Cardó– i el 1946 a Estoril. El 1969, en produir-se la proclamació del seu fill, Joan Carles, com a hereu de Franco a títol de rei, signà una declaració de protesta i dissolgué el seu consell privat i el seu secretariat polític.
Tot i això, influí en favor de la democràcia, i el 1977 renuncià als seus drets dinàstics, conservant, però, el títol de comte de Barcelona.
(Catalunya, segle IX – 885/88)
Muller del comte Sunifred I d’Urgell-Cerdanya i després de Barcelona–Girona i de Narbona.
Vídua vers el 848, actuà al costat dels seus fills Guifré el Pelós i Miró I de Conflent i de Rosselló amb el títol de comtessa.
(França, segle IX – Catalunya ?, després 872)
(o Dodana) Comtessa de Barcelona. Casada amb Bernat de Septimània. Tingué dos fills: Guillem i Bernat.
Escriví un Manuale (841-843), fonamental en fragments bíblics, que està dedicat a l’educació del seu fill Guillem.
Nom amb què també és conegut el comte Guifré II Borrell de Barcelona (874-911).
(França ?, segle IX – Itàlia, després 864)
Comte de Barcelona, potser de Girona i d’Empúries, de Rosselló, de Narbona i d’altres comtats septimans (857-864). La seva procedència és controvertida.
El 857 Carles II el Calb li encomanà el marquesat de Gòtia, en substitució del destituït Odalric, a més dels comtats de Beaune i Autun, a Borgonya, que havia pres el traïdor Isembard. El mateix 857 negocià un tractat de pau i amistat amb el governador de Saragossa ‘Abd al-Uwar, el qual li permeté de passar l’any 858 a França, on ajudà Carles el Calb en la defensa del regne contra els normands, contra una invasió de Lluís II el Germànic i contra les dissidències de la noblesa.
Al juny de 859 aconseguí de Carles el Calb a Attigny tres preceptes per a uns indígenes de Septimània i Catalunya: un tal Isembert, un Gomesind de la família vescomtal de Narbona-Rosselló i un Oriol, fill del comte Alaric d’Empúries i nét del comte Berà I. Segons historiadors àrabs, la pau del 857 es trencà el 861, quan un exèrcit sarraí atacà Barcelona, sense prendre-la.
El 862 esclataren de nou les dissidències a l’interior del regne franc, especialment a les regions meridionals, on els nobles aquitans volgueren oposar el rei Carles II el Jove d’Aquitània al seu pare Carles el Calb. En aquesta ocasió Unifred se sumà a la revolta i, acusat de bausia, fou formalment destituït: atribució de béns fiscals del Montseny a un comte Sunyer i al bisbe Frodoí (862).
Perseverà, però, en la revolta i prengué Tolosa, acció en la qual degué morir el comte Ramon I (863), cap de la noblesa fidel a Carles el Calb. El domini sobre la ciutat de Tolosa, que Unifred sabé defensar d’un atac dels normands (864), segurament significà també un cert control sobre el comtat tolosà i el de Carcassona-Rasès, i fins potser els de Pallars i Ribagorça.
Conjugant l’actuació militar i la diplomàcia, el rei Carles el Calb aconseguí finalment d’aïllar el rebel, que a la fi del 864, sentint-se amenaçat, fugí cap a Itàlia, on tenia propietats.
(Tudellén, Navarra, 27 gener 1151)
(o de Tudilén) Pacte entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Alfons VII de Castella, pel qual ambdós monarques es comprometien, d’una banda, a envair i repartir-se el regne de Navarra i, d’una altra, a delimitar les respectives zones de conquestes futures als territoris musulmans del Llevant peninsular.
A Ramon Berenguer IV, li correspongueren la ciutat i el territori de València des del riu Xúquer fins als límits del regne de Tortosa, Dénia i el regne de Múrcia, llevat de Llorca i Vera; per tot això, però, havia de prestar vassallatge al monarca castellà.
Aquest tractat tingué com a precedent el pacte de Carrión (1140) i establí les bases per als tractats de Cazola (1179) i Almirra (1244) entre Catalunya i Castella.
(Catalunya, 890 – monestir de la Grassa, França, 15 octubre 954)
Comte de Barcelona, Girona i Osona (911-947). Fill de Guifre el Pilós i de Guinedilda.
Associat al govern dels comtats pel seu germà gran Guifre II, a la mort d’aquest va governar els tres comtats. A l’interior, per la banda de Lleida, lluità repetidament contra els musulmans i, litoral avall, dirigí també diverses expedicions en direcció a Tortosa.
Aquestes expedicions contra territoris musulmans provocaren l’engrandiment del comtat cap a la part del Penedès, continuant la Strata Francisca fins a Olèrdola (929), l’abandonament momentani de Tarragona per part dels musulmans, i la subjecció de Tortosa a un tribut.
En les lluites entre carolingis i robertians, va defensar Carles el Simple. Li guardà fidelitat sense, però, mai retre-li homenatge personal, i en la pràctica vivia al marge de l’autoritat del monarca franc.
Durant el seu govern féu erigir el monestir de Santa Cecília de Montserrat en un predi que lliurà al monjo Cesari, a instigació de la comtessa Riquilda, gran propulsora i benefactora de la casa.
L’any 947, després d’abdicar el govern als seus fills Miró i Borrell alhora, va retirar-se i es féu monjo al convent de la Grassa, on morí.
Dades dels Països Catalans 