(Illes Balears, segle XVIII – )
Títol concedit el 1717 al brigadier Joan Sureda i de Vilallonga (mort el 1752), cavaller d’Alcàntara i regidor perpetu de Palma de Mallorca.
Ha passat als Montaner, comtes de Peralada.
(Illes Balears, segle XVIII – )
Títol concedit el 1717 al brigadier Joan Sureda i de Vilallonga (mort el 1752), cavaller d’Alcàntara i regidor perpetu de Palma de Mallorca.
Ha passat als Montaner, comtes de Peralada.
(València, segle XVII – 1717)
Escriptor. Eclesiàstic. Fill del metge Miquel Vilar. Doctor en teologia i catedràtic de Sagrada Escriptura durant 48 anys de la Universitat de València.
Publicà un Sermón (1689) amb motiu de les exèquies de la reina Lluïsa de Borbó, i algunes poesies seves en llatí i castellà figuren en publicacions de l’època. Deixà inèdits alguns tractats teològics, i inacabat un extens poema en monosíl·labs catalans.
Reuní una important biblioteca particular, que comptava, en morir, uns 17.000 volums.
(País Valencià, segle XVII – Madrid, 1717)
Pintor. Deixeble d’Antonio Palomino, amb el qual col·laborà en la pintura de les voltes de l’església del Sant Joan del Mercat de València.
Acabada l’obra, anà amb Palomino a Madrid, on fixà la residència. Hi pintà les petxines i medallons de la volta de l’església de San Felipe el Real.
(París, França, 6 març 1717 – Salses, Rosselló, 18 juny 1793)
Militar. Establert al Rosselló des del 1749, fou lloctinent del rei a Bellaguarda (1752); adquirí la senyoria de Salses i fou nomenat comandant del castell.
Casat amb una propietària rossellonesa, es dedicà a promocionar la viticultura i establí també unes fargues a la capçalera de la Tet (1763) i a Pesenàs. Mantingué correspondència amb el seu oncle Voltaire, que obtingué per a ell el grau de brigadier.
Intentà, en va (1789), d’obtenir el títol i els drets de governador de Salses per a ell i els seus descendents.
El 1793, ja molt vell, comandà l’exèrcit que fou derrotat a Ceret pel general Antonio Ricardos. Suspès del càrrec, se suïcidà.
(Fanzara, Alt Millars, 1643 – Barbastre, Aragó, 1717)
Eclesiàstic. Rector a Xixona i a València. Fou partidari decidit de Felip V de Borbó en esclatar la guerra de Successió.
Els seus favors a la causa borbònica foren premiats amb l’administració de la Generalitat valenciana, fins que fou abolida definitivament.
Després (1714) fou promogut a la seu episcopal de Barbastre.
(Vila-real, Plana Baixa, 1717 – Calataiud, Aragó, 1773)
Religiós mercenari. Tingué alts càrrecs dins l’orde, on arribà a ésser general.
És autor d’unes Cartas pastorales i d’un estudi crític sobre l’oratòria sagrada de l’època.
(Todolella, Ports, 1717 – València, 1793)
Escriptor i llibreter. Residí des de jove a València, on fou primerament sabater i després esdevingué llibreter.
Deixà, inèdits, diversos manuscrits, conservats a la Biblioteca Municipal de València: Sucesos memorables de Valencia y su Reino, un dietari sobre la Guerra de Successió, i Notícia dels jurats i ses nominacions de la ciutat de València, entre d’altres.
Fou el pare del bibliògraf i erudit Just Pastor Fuster i Taronger.
Jaume Ferrer (Illes Balears, segle XIV) Navegant. El 1346 resseguí amb un uixer les costes d’Àfrica fins a la desembocadura del Senegal, i potser fins a la del Níger, en cerca d’or. La notícia de la seva expedició apareix escrita al famós Atlas català (1375).
Jaume Ferrer (Mallorca, segle XV – Portugal ?, segle XV) Navegant i matemàtic. L’infant Enric el Navegant de Portugal el féu anar a la famosa escola de nàutica de Sagres, i el designà per dirigir-hi l’Acadèmia de Ciències.
Jaume Ferrer (València, segle XVI – segle XVII) Metge. És autor d’un Libro en el cual se trata del verdadero conocimiento de la peste y sus remedios para cualquier calidad de personas (1600).
Jaume Ferrer (l’Alcora, Alcalatén, segle XVII – Castelló de la Plana, 1717) Frare franciscà. Escriví un Compendio histórico de los más principales sucesos del mundo (1699), així com algunes obres de caràcter religiós.
(Novelda, Vinalopó Mitjà, 1717 – Alger, Algèria, 8 juliol 1775)
Marí i militar. Fill de Josep Caro-Maça de Liçana i Roca. Ingressà a la marina el 1733 i féu la campanya d’Itàlia amb l’infant Felip (1743-45), per la qual cosa fou ascendit a capità de fragata.
Posteriorment passà a l’exèrcit de terra, on assolí els graus de brigadier (1761) i de mariscal de camp (1770). Morí durant l’expedició contra Alger.
És autor d’un Plano topográfico de la plaza y puerto de Mahón (1772).
(Sicília, Itàlia, segle XVIII – )
Títol concedit el 1717 a Antoni Pueyo i Dameto, regidor de Palma de Mallorca, senyor de Campofranco (Sicília) i de Planícia (Mallorca).
La senyoria havia estat vinculada el 1650 pel seu avantpassat Joan Sunyer de Joan.
Passà als Gual i als Rotten. El seu nét i tercer marquès fou l’escriptor Josep de Pueyo i Pueyo.