Arxiu d'etiquetes: 1463

Maresme, Francesc

Deixa un comentari

(Morvedre, Camp de Morvedre, 1379 – Grande Chartreuse, França, 23 gener 1463)

Eclesiàstic. Ingressà a la cartoixa de Portaceli el 1402 i arribà a ésser-ne prior (1414-23). Des d’aquest càrrec gestionà l’unió de les cartoixes de la Península que obeïen el papa Luna amb la Grande Chartreuse; obtingut l’èxit, escriví una relació llatina de les gestions (publicada el 1890).

Fou també prior de les de Montalegre (1423-25) i de Valldecrist (1425-37), i visitador de la província. Nomenat coadjutor del general de l’orde, Guillaume de la Motte, el representà al concili cismàtic de Basilea i Ferrara.

Després de renunciar al cardenalat, fou elegit general dels cartoixans el 1437, càrrec que exercí fins a la mort. Ha estat considerat sant. A Montalegre es conserva una relació seva manuscrita sobre l’origen de la casa.

Escrivà i Pujades -germans-

Deixa un comentari

Eren fills de Joan Escrivà i de Joana Pujades.

Guillem Escrivà i Pujades  (País Valencià, segle XIV – 1439)  Senyor de Patraix i Catarroja. Fou el successor del seu pare. La seva herència, pel fet d’haver mort sense successió, fou adjudicada a la seva germana Brunissenda.

Brunissenda Escrivà i Pujades  (País Valencià, segle XV – vers 1463)  A la mort del seu germà Guillem (sense successió) heretà la mitjà baronia de Patraix i el lloc de Catarroja. Era muller de Gilabert Dalmau, àlies Sanoguera, i foren pares de Joan Escrivà, àlies Joan Sanoguera.

Escrivà de Romaní i Saranyó, Eiximèn Peres

3 Respostes

(País Valencià, segle XV – després 1463)

(dit Eiximèn Peres de Romaní Escrivà) Fill gran i hereu de Manfred Escrivà i de Romaní. Fou senyor de mitja baronia de Patraix i de la de Beniparrell. Conseller i primer falconer de Joan II el Sense Fe.

Es casà amb Beatriu Ram, la qual cosa emmenà la protecció dels reis Trastàmara envers la seva família. Llur fill gran fou Eiximèn Peres Escrivà de Romaní i Ram, germà de Joan.

Fou el seu germà Mateu Escrivà de Romaní i Saranyó  (País Valencià, segle XV – 1503)  Baró d’Alaquàs.

Alaquàs, baronia d’

8 Respostes

(País Valencià, segle XV – segle XVII)

Jurisdicció senyorial centrada a Alaquàs (Horta). La senyoria fou adquirida el 1463 pel vicecanceller del Regne de València Jaume Garcia d’Aguilar, mestre racional des del 1468.

Una besnéta seva, Jerònima d’Aguilar, es casà amb Pere Asnar Pardo de la Casta, i llur fill, Joan Asnar Pardo de la Casta, heretà la senyoria (o baronia), elevada a comtat d’Alaquàs per Felip III el 1601 a favor del fill d’aquest, Lluís Pardo de la Casta.

El comtat fou suprimit en crear-se el marquesat de La Casta, restituint, però, el títol de baró d’Alaquàs (1627).

Moner i de Barutell, Francesc de

(Perpinyà, 1463 – Barcelona, 1492)

Escriptor. Va servir, de molt jove, com a patge del rei Joan II el Sense Fe, després va romandre a França, i posteriorment va prendre part en la guerra de Granada.

Establert a Barcelona, va estar al servei del duc de Cardona, i ingressà l’any 1490 a l’orde franciscà.

Escriptor bilingüe, de les seves poesies catalanes escrites segons el model de l’escondit provençal, que es conserven gràcies a una edició del 1528, es destaquen Les cobles de les estisores, de to festiu.

Té més relleu dins la seva obra catalana la prosa, formada per un petit conjunt d’escrits adreçats a diferents personatges, i la narració en prosa de forma dialogada L’ànima d’Oliver.

La seva producció castellana, compren letrillas d’estil senzill, molt semblant a les de Juan del Encina. En prosa destaca l’al·legoria La noche.

Mates, Bartomeu

(Barcelona, segle XV – abans 1463)

Gramàtic. Autor d’una gramàtica llatina intitulada Libellus pro efficiendis orationibus impresa a Barcelona. L’edició porta data del 1468, la qual cosa representaria que seria l’obra més antiga impresa a la Península. Però es creu que no és autèntica i que la data real és 1488 o 1498.

Una altra obra d’aquest autor és Principis artis grammaticae, publicada el 1503.

Martines, Pere -dominic-

(Aragó ?, segle XV – Palma de Mallorca, 1463)

Escriptor i frare dominicà. El 1453 concorregué al certamen celebrat a Barcelona sobre la croada contra els turcs, organitzat per Antoni Saplana, amb la composició intitulada Laors de la creu.

Es mostrà partidari de Carles de Viana en les lluites de la Generalitat contra Joan II el Sense Fe i, a causa de la revolta de la ciutat contra el monarca el 1462, fou enviat com a ambaixador a Joan de Beaumont, lloctinent d’Enric IV de Castella, rei del qual es mostraren partidaris els catalans.

Nomenat aleshores prepòsit de Mallorca (1463), les forces reials de Joan II el detingueren quan ell arribava a les Illes per prendre possessió del nou càrrec, i fou, finalment, condemnat a mort i executat.

La Lletra a l’il·lustre don Carles primogènit d’Aragó (1460) és una mostra de les relacions literàries amb el Príncep de Viana. Les seves darreres obres literàries, escrites a la presó, van vinculades a la seva situació dramàtica. La més remarcable és el Mirall dels divinals assots, escrita en una prosa humanística, proveïda d’una certa ampul·lositat cultista.

Com a poeta, seguí el corrent establert per la poesia catalana del segle XV, amb predomini de les cobles de decasíl·labs. Interessat per la temàtica religiosa, són coneguts els seus poemes Laors de la Verge Maria, Obra devota de Santa Caterina i Invocació a Sant Tomàs d’Aquino, que el converteixen en l’autor més important dins aquest gènere, després de Ramon Llull.

Llong, Maria Llorença

(Lleida, 1463 – Nàpols, Itàlia, 21 desembre 1542)

Religiosa i fundadora de les caputxines.

Maridada amb Joan Llong, regent del Consell d’Aragó, passà a Nàpols (1506), ja vídua, animada per Hector Vernazza, fundà un hospital de inguaribles (1520) i es posà sota el guiatge espiritual de Gaietà de Thiene.

Fundà un convent del tercer orde franciscà (1535), que poc després posà sota l’orientació caputxina (1538), per la qual cosa fou considerada la fundadora d’aquest orde, que passà a Espanya per obra d’una altra catalana Àngela Seralina.

En fou incoada la causa de beatificació.

Escuder, Andreu

3 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1463)

Arquitecte. Des de l’any 1442 dirigí les obres de la catedral de Barcelona, que al seu temps restà pràcticament complerta en el seu cos antic. Hi acabà el claustre, la sala capitular i la capella del Santíssim.

El 1459 fou un dels mestres que construïren la nova rosassa de Santa Maria del Mar, substituint la que havia desaparegut amb el terratrèmol de 1425.

Castre-Pinós i d’Anglesola, Jofre de

Deixa un comentari

(Ribagorça, segle XV – Catalunya, 1463)

Castlà de Cervera i senyor de Lasquarri i Llaguarres. Fill de Felip (V) Galceran de Castre-Pinós.

Formà part de la comissió encarregada dels afers de la guerra contra Castella del 1444. Intervingué activament tant a les corts d’Aragó com a les de Catalunya, especialment quan hom tractà de l’alliberament del príncep de Viana (1460).

La seva actitud favorable al príncep provocà l’atac a les seves possessions per part dels Rebolledo i d’altres nobles fidels a Joan II el Sense Fe, vells enemics dels Castre. Les demandes d’indemnització per a ell foren una de les qüestions que enverinaren les relacions entre Joan II i la generalitat de Catalunya; en començar el conflicte lluità per la causa de la generalitat.

Caigué presoner a la batalla de Rubinat (1462), i fou mort a la presó.

Fou el pare de Joan de Castre-Pinós  (Ribagorça, vers 1445 – abans 1509)  Figurà, com el seu pare, en el bàndol de la generalitat en la guerra contra Joan II. Es casà vers el 1481 amb Joana Estefania de Pinós-Fenollet, vídua de Bertran d’Armendaris, hereva de la branca dels Pinós de Vallfogona-Milany. Fou una de les parts que reclamaren l’herència dels vescomtat d’Illa i de Canet, la possessió dels quals, en un primer moment, li havia estat reconeguda.