(Barcelona, 1891 – 1936)

Entitat política. Formada per diverses corporacions i associacions catalanistes, arran de la campanya del codi civil de l’estat espanyol, que atemptava contra el manteniment del dret català.

La seva primera actuació fou la convocatòria de les reunions de Manresa, que culminaren amb l’aprovació de les Bases de Manresa (1892); posteriorment celebrà altres assemblees, a Reus (1893, sobre els mitjans d’actuació del catalanisme), a Balaguer (1894, sobre el sistema tributari) i a Olot (1895, sobre obres públiques).

El 1897 modificà els seus estatuts inicials i donà entrada, a més d’associacions, a agrupacions, periòdics i persones particulars. Així, tot i que tenia una escassa densitat de membres, assolí una extensió geogràfica que cobria pràcticament tot el Principat. Era regida per un consell general, format pels representants d’associacions, periòdics, agrupacions i personalitats membres de la Unió.

Dins l’entitat es perfilaren clarament dos sectors: un d’apolític, entorn dels homes de “La Renaixença”, i un altre de molt actiu en política, capitanejat per E. Prat de la Riba. El 1899 aquest darrer grup se separà de la Unió i formà el Centre Nacional Català, presidit per Narcís Verdaguer i Callís.

L’èxit assolit pels escindits en les eleccions del 1901 (en què s’associaren amb la Unió Regionalista) obligà la Unió Catalanista a convocar una nova assemblea, a Terrassa (1901), en què fou acceptada la participació electoral i l’adhesió a la petició de concert econòmic per a Catalunya.

En 1903-06 fou presidida per Domènec Martí i Julià, que li donà un caràcter més obert a posicions d’esquerra i l’integrà en el moviment de la Solidaritat Catalana. En una nova etapa tornà a ésser presidida per Martí i Julià (1914-16), que acabà abandonant-la després d’haver-ne proposat la dissolució.

Des d’aleshores dugué una existència apagada. L’any 1932 assolí un escó a les eleccions per al Parlament de Catalunya.