Arxiu d'etiquetes: vescomtat Rocabertí

Rocabertí, Dalmau III de

2 Respostes

(Catalunya, segle XI – abans 1131)

(o Dalmau Berenguer de Carmençó) Vescomte de Rocabertí. Fill d’Arsenda i de Berenguer d’Empúries o Berenguer Renard de Carmençó i nét de Ponç I d’Empúries.

Documentat entre el 1099 i el 1123 com a senyor de Carmençó i de Ceret (pel comte Bernat I de Cerdanya) (vers el 1010), i segurament també ho era de Peralada.

Posseïa el castell d’Ordal (Llers) pel comte Bernat II de Besalú. Sembla que participà en l’expedició de Ramon Berenguer III a Mallorca.

A la seva mort n’heretaren les senyories els seus fills Berenguer Renard de Peralada i Jofre de Ceret.

Navata, Ermessenda de

(Catalunya, segle XIII – abans 1261)

Noble dama. Senyora de la major part de la vila de Peralada.

El 1249 es casà amb el vescomte Dalmau VI de Rocabertí, fent una notable aportació a aquest vescomtat, que precisament establiria el seu palau a Peralada. El 1261 el seu marit es casava ja en segones núpcies amb Constança de Seixac.

Fills seus foren el futur vescomte Jofre IV de Rocabertí i Guerau, senyor de Navata. Potser també ho fou Dalmau, futur senyor de Sant Llorenç de la Muga.

Montcada, Elisenda de

(Catalunya, segle XIV)

Dama. Era filla d’Ot de Montcada i de Jofredina de Lloria. Era, per tant, neboda carnal de la reina Elisenda de Montcada.

Es casà amb el vescomte Jofre V de Rocabertí.

Fill seu fou l’il·lustre vescomte Felip Dalmau I.

Montcada, Beatriu de -segle XV-

(Catalunya, segle XV)

Dama. Era filla de Guillem Ramon de Montcada i de Margarida de Ribelles.

Fou la primera muller del vescomte Dalmau VIII de Rocabertí. Li donà un fill, el futur vescomte Jofre VII.

Morí jove. El seu marit havia de casar-se encara dues vegades.

Dameto i Crespí de Valldaura, Antoni Maria

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 7 agost 1782 – Peralada, Alt Empordà, 7 juny 1825)

Marquès de Bellpuig i, pel seu matrimoni amb Joana de Boixadors i de Cotonet (1801), marquès d’Anglesola, comte de Peralada i de Savallà i vescomte de Rocabertí. Era fill de Francesc Xavier Dameto i Despuig.

Fou gentilhome de cambra de Ferran VII de Borbó. Lluità en la Guerra del Francès i fou ambaixador prop de Lluís XVIII de França (1814). Fou cavaller de l’orde del Toisó d’Or (1817).

Es cognomenà, després de casat, de Rocabertí-Dameto i Crespí de Valldaura.

Fou el pare de Josep Dameto i de Rocabertí  (Palma de Mallorca, 1810 – 1864)  Poeta. Es doctorà a Roma en teologia. Escriví composicions poètiques en italià, castellà i català (un poema sobre les Germanies) i un llibret d’òpera italiana.

Cabrenys, Beatriu de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

(o Beatriu de Serrallonga)  Dama. Filla de Bernat Hug de Cabrenys i hereva de la baronia de Cabrenys.

Es casà amb el vescomte Dalmau VII de Rocabertí. Fills seus foren Jofre V, futur vescomte, Timbor, que es casaria amb el sard Marià d’Arbòrea, i Guillem Galceran, que es mulleraria amb Maria d’Arbòrea, germana de Marià, i heretaria la senyoria de Cabrenys, la qual seria, des d’aleshores, centre d’una branca important dels Rocabertí.

Boixadors i Sureda de Sant Martí, Bernat Antoni de

3 Respostes

(Barcelona, 24 abril 1702 – Lisboa, Portugal, 1 novembre 1755)

Militar i erudit. Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, n’heretà els títols de comte de Peralada i vescomte de Rocabertí.

Fou vice-president (1731-33) i un dels fundadors de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Participà en les lluites d’Itàlia (1733-37) i fou ràpidament ascendit.

Tornà a Barcelona, i el 1753 fou nomenat ambaixador a Portugal, on fou víctima del terratrèmol de Lisboa.

Boixadors i de Pinós, Joan Antoni de

5 Respostes

(Badalona, Barcelonès, 1672 – San Pier d’Arena, Gènova, Itàlia, 1745)

Militar i músic. Comte de Savallà i Peralada, marquès d’Anglesola i vescomte de Rocabertí. Fill de Joan de Boixadors i de Rocabertí. Era conegut també per Joan Antoni de Pacs. Estudià música a Montserrat i compongué algunes peces musicals.

Austriacista, com a capità de la Coronela defensà Barcelona durant els setges de 1697 i 1706. Fou nomenat governador de Mallorca (1706) i foragità els borbònics de l’illa. Abandonà el càrrec el 1709, i, de nou a Barcelona, fou director de la capella musical de l’arxiduc Carles III a Barcelona, al qual acompanyà a Viena (1711) i des d’allà portà a terme gestions diplomàtiques per evitar l’evacuació de les tropes imperials de Catalunya.

Fou nomenat cavaller director de la capella imperial de música de Viena (1717-21) i posteriorment president i porta-segells del Suprem de Flandes. A la mort de l’emperador (1740) anà a Itàlia, on morí.

L’any 1700 participà en la fundació de l’Acadèmia Desconfiada i en fou elegit president.