(Montcada i Reixac, Vallès Occidental / Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès)
Turó (299 m alt), conegut també amb el nom de turó del Pollo, termenal dels dos municipis, coronat per les ruïnes de l’important poblat ibèric de puig Castellar, que correspon al grup dels laietans.
(Castellar del Vallès, Vallès Occidental, segle XIII – )
Jurisdicció que el segle XIII pertanyia als Montcada, als quals fou comprada el 1310 per Pere de Clasquerí i Palol, ciutadà de Barcelona i ambaixador.
A la fi del segle XVI passà als Meca, als Cortès d’Andrada, als Clariana, als Sentmenat i als Fontcuberta.
(Rubí, Vallès Occidental, 1996 – )
Equipament patrimonial. Creat amb l’objectiu de conservar i difondre el patrimoni local, i reflectir les diverses realitats culturals de la ciutat.
És situat al castell de Rubí, rehabilitat per l’ajuntament a partir del 1987.
Inclou una exposició permanent amb el títol “Rubí, riera d’identitats, un passeig per la història de la ciutat” i que, seguint el fil conductor de la riera de Rubí, mostra l’evolució geogràfica, històrica, social i cultural del municipi.
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)
(o Canalsroges) Antiga quadra, a l’oest de Valldoreix.
L’antic castell de Canals, enrunat, passà, el segle XIII, dels Cervelló al monestir de Sant Cugat (l’abat es titulà baró de Canals).
El centre era l’església, desapareguda, de Sant Martí de Bosquerons.
Barri, a 2 km del nucli urbà, a la carretera de Molins de Rei.
Sorgí el 1960 per iniciativa privada; malgrat el projecte de formar una ciutat-jardí, la manca de serveis urbans mínims l’ha convertit en suburbi.
(Montcada i Reixac, Vallès Occidental)
(o Montcada Bifurcació) Barri, entre el Besós, a l’est, i la línia de ferrocarril, a l’oest.
Es formà a partir del 1920 amb les cases dels ferroviaris i de la fàbrica de ciment Asland. Posteriorment s’hi establiren indústries químiques.
La població és formada en un 60-70% per immigrats no catalans, especialment procedents d’Andalusia. La majoria de cases són d’una sola planta.
Des del 1964 té parròquia independent de Montcada.
Assentament i necròpoli de l’edat del bronze i primera edat del ferro.
Les excavacions realitzades a partir del 1995 revelaren l’existència de 103 estructures, que corresponen a fons de cabanes i de sitges datables entre l’edat del bronze inicial i la primera edat del ferro.
Les restes indiquen una ocupació intermitent, pròpia d’un règim de vida semisedentari, basat en la ramaderia i l’agricultura d’artiga.
Molt a prop, a la finca de Can Piteu, s’hi documentà una necròpoli d’incineració de l’època del bronze final i primera edat del ferro amb més de 1.200 tombes.
Barri perifèric, al nord-est de la ciutat, sobre un pla de pronunciada inclinació, entre la línia de ferrocarril de la RENFE i la carretera de Castellar del Vallès.
Sorgí a partir del 1947 al voltant de l’antiga masia de can Puiggener (esmentada el segle XV amb el nom de mas de Canals).
El seu equipament urbanístic i de serveis és deficient. Prop seu, vers el Ripoll, hi ha el nucli d’habitatges del pla de Can Puiggener, mancat de tota mena de serveis.
Jaciment del Miocè superior, datat en uns 9 milions d’anys. Fou descobert al final dels anys 1920 per R. Arqués i Miquel Crusafont.
Can Llobateres ha posat al descobert una importantíssima fauna de mamífers fòssils, i destaca la troballa de restes de l’esquelet d’un hominoide primitiu del gènere Dryopithecus, així com nombroses restes dentals.
És així mateix l’estratotip de l’estatge Vallesià, definit pel mateix Miquel Crusafont, i que és l’equivalent continental del Tortonià.
(Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)
Caseriu, vora el torrent de Valldaura, al vessant septentrional de la serra de Collserola, al voltant de l’antiga masia de can Cerdà del Bosc, la qual, el segle XII, formava part del clos del palau reial de Valldaura, en aquest indret hi hagué la primitiva església parroquial de Cerdanyola.
Dades dels Països Catalans 