(València, vers 1735 – 31 maig 1791)
Jurista. Assessor del reial patrimoni, generalitats i amortització i oïdor de l’audiència.
És autor d’un llibre encara molt important per a l’historiador actual, Tratado de les derechos i regalías que corresponden al Real Patrimonio en el Reino de Valencia y de la jurisdicción del Intendente como subrogado en lugar del antiguo Baile General (1784-86), i de Noticia histórica de la antigua legislación valenciana sobre el régimen de aguas públicas (1851).
(València, 1872 – 8 març 1947)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles. Destacà com a retratista.
(València, 12 febrer 1843 – 1924)
Metge i naturalista. Tingué el càrrec de jardiner major del jardí botànic de València. Hi fou també catedràtic d’història natural a la Universitat de València, on aplegà un museu amb més de 43.000 peces i publicà Memoria sobre los hongos comestibles y venenosos de la provincia de Valencia (1873).
També fou, pràcticament, l’iniciador a la península ibèrica dels estudis d’herpetologia, especialitat sobre la qual publicà Catalogue des reptiles et des amphibiens de la Péninsule Ibérique et des iles Baléares (1878, publicat en castellà el 1879 i corregit i ampliat el 1881).
(València, 3 desembre 1745 – 1837)
Erudit i jurista. Pertanyent a una antiga família d’advocats de València. Fou catedràtic de dret a la Universitat de València i diputat a les Corts de Cadis (1810-13), on defensà de forma moderada la restauració dels furs valencians i la subsistència del Tribunal de les Aigües. Va ésser també oïdor de l’Audiència valenciana durant les etapes absolutistes del govern de Ferran VII de Borbó. Durant el Trienni Constitucional hagué de fugir de València.
Escriví diverses obres, entre les quals cal esmentar Fidelidad de la Ciudad y Reyno de Valencia en tiempos de las guerras civiles que empezaron en el año 1705 (1810), Discurso sobre la Constitución que dió al Reino de Valencia su invicto conquistador (1810) i Tratado de la distribución de las aguas del río Turia y del Tribunal de los Acequieros de la Huerta de Valencia (1828).
Amic personal de Gregori Maians i de Francesc Pérez i Bayer, és possiblement l’últim representant de la gran generació il·lustrada valenciana. La seva magnífica biblioteca és conservada a la Biblioteca de la Universitat de València. Al final de la seva vida fou arxiver de l’Arxiu del Regne de València.
(València, 1472 – Roma, Itàlia, 4 octubre 1511)
Cardenal. Germà de Joan, també cardenal, el qual succeí en l’arquebisbat de València (1500-11) i com a cardenal (1500). Havia estat membre de l’orde militar de Sant Joan i abat comendatari del monestir cistercenc de Valldigna.
Entrà a Roma el 1501. Davant la reacció antiborgiana de Juli II, es retirà a Nàpols, ja dominada per Ferran II el Catòlic.
(València, 1470 – Fossombrone, Itàlia, 17 gener 1500)
Cardenal (1496). Fill de Jofré de Borja-Llançol de Romaní i germà del cardenal Pere Lluís. Es considerat el Borja de la cort d’Alexandre VI amb més qualitats polítiques. Protonotari apostòlic, fou bisbe electe de Melfi (1494-98) i arquebisbe de Càpua (1496-98) i de València (1498-1500).
A Perusa, de primer com a governador i després com a legat pontifici, donà proves de les seves altes condicions de governant. El 1497 acompanyà el papa a Òstia per tractar amb el futu Juli II, addicte a Carles VIII de França.
Nomenat legat de Bolonya el 1499, morí quan es dirigia a Forli a felicitar Cèsar de Borja per la conquesta d’aquella ciutat.
(València, 24 desembre 1887 – Nova York, EUA, 14 maig 1960)
Soprano, coneguda amb el nom artístic de Lucrecia Bori. Actuà per primera vegada a Roma amb Micaela de Carmen (1908). Interpretà Der Rosenkavalier (“El cavaller de la rosa”), amb el mateix Richard Strauss a Milà.
El 1910 arribà al Metropolitan de Nova York, on féu més de sis-centes representacions de vint-i-vuit òperes diferents. També actuà a Buenos Aires, a Cuba, a Montecarlo, etc.
Realitzà diversos enregistraments en disc, fins que el 1936 deixà definitivament els escenaris
(Gandia, Safor, 1564 – Bogotà, Colòmbia, 1628)
Funcionari reial. Fill natural de Francesc de Borja i de Castro; es casà, a València, amb Violant Miquel d’Herèdia (1597).
Fou governador i capità general del Nou Regne de Granada (1605), on lluità contra els indis pijaos, que amenaçaven la zona de Mariquita, Ibagué i Neiva. Més endavant deixà expedita la comunicació del riu Magdalena, autèntica artèria de la governació.
Entre els seus fills destacaren Francesc (Bogotà, 1609 – Trujillo, 1689) i Joan Pere de Borja i Miquel d’Heredia (València, 1602 – Ambato, Equador, 1657), governador de Popayán (1638-44).
(València, 1692 – 1756)
Escultor i arquitecte. Deixeble de Lleonard Juli Capuç.
Hi ha obres seves a la col·legiata de Sant Nicolau, d’Alacant, a la catedral d’Oriola i a l’església de Sant Felip Neri de València.
(València, 8 desembre 1818 – Madrid, 9 novembre 1841)
Militar. Voluntari contra els carlins, el 1835 ascendí a capità. El 1841 prengué part en la conspiració contra Espartero i atacà l’escala principal del palau reial de Madrid.
Fou fet presoner i afusellat.
Dades dels Països Catalans 