(Bocairent, Vall d’Albaida, 15 febrer 1852 – València, 18 febrer 1915)
Jurista i polític. Fou catedràtic de dret romà i de dret civil a la Universitat de València.
Milità en el partit conservador de Francisco Silvela, i representà al congrés de diputats els districtes d’Alzira, Gandia i València en diverses legislatures.
(La Vilueña, Saragossa, 6 febrer 1785 – València, 9 desembre 1868)
Impressor i escriptor. Establert des de molt jove a València, es convertí en un dels primers grans editors de la literatura romàntica.
Fundà el primer gabinet de lectura per subscripció; però, acusat de tenir llibres prohibits i perseguit per la seva ideologia liberal, emigrà a França, on visqué alguns anys.
Publicà Colección de canciones patrióticas (1823) i unes Memorias de mis vicisitudes políticas desde 1820 a 1834 (València 1854).
(València, segle XVII – 1732)
Impressor. Fou nomenat llibreter (1675) i poc després impressor de la ciutat de València.
Inicià la impressió (1702) de la Biblioteca valentina de Josep Rodrigues. El 1706 estampà la Relación de la fiesta que… Carlos tercero… mandó hacer… por la victoria conseguida sobre Barcelona.
S’establí a Sogorb quan les tropes austriacistes evacuaren València, però hi tornà (1725) i fou de nou llibreter de la ciutat (1726).
La impremta continuà després de la seva mort; el 1733 hi fou imprès un Tractat… per escriure ab perfecció la llengua valenciana.
(Campanar, València, 1869 – València, 29 gener 1957)
Escriptor i escultor. Estudià dibuix a l’Ateneu Obrer de València i a l’Acadèmia de Sant Carles. Fou secretari personal de Constantí Llombart (1885-93), de qui anys més tard va publicar una biografia. Col·laborà a Lo Rat Penat i a L’Oronella, guanyà la flor natural en diverses edicions dels Jocs Florals de València.
És autor de poesia: Versus vells (1935), Somnis de fantasia (1946); d’obres teatrals: El bufó (1893), Les males llengües, El camí nou (1932); d’una òpera: L’horta vella; entre d’altres.
També es digne d’esment la seva faceta d’escultor, com el bust en bronze erigit a Constantí Llombart (1928) als jardins del Real.
(Nàquera, Camp de Túria, 24 maig 1768 – València, 21 novembre 1832)
Organista i compositor. Organista de les catedrals d’Oriola i de València (1816), d’on el 1830 fou nomenat mestre de capella.
Escriví música religiosa, especialment una cinquantena d’obres vocals, algunes de les quals amb acompanyament orquestral. Ressalten la missa a 12 veus i els salms Beatus vir, Miserere i Credidi.
(Énguera, Canal de Navarrés, 1709 – València, 1773)
Arquitecte barroc i religiós franciscà. Les seves obres tenen un cert aire valencià orientalitzant.
Hom li atribueix el temple annex al monestir de Santa Bàrbara, a Alzira (1729), amb cúpula de ceràmica amb llanterna, element característic del seu art. Acabà un bon nombre d’esglésies ja començades, com la de Nostra Dona de Sales, a Sueca (1753).
La seva obra més important és el projecte de l’església de planta rodona de San Francisco el Grande, a Madrid (1761).
Com a escultor se li déu l’altar major de l’església de Sant Maur, a Alcoi (1748-53), amb un retaule d’un barroquisme desbordant, avui desaparegut.
(País Valencià, segle XV – València, juliol 1550)
Governador general de València (1523-50) i ambaixador, senyor de Benissanó, Alginet i Bolbait i comanador de Sant Jaume. Fill de Lluís de Cabanyelles i de Vila-rasa i successor del seu germà Lluís de Cabanyelles i Gallac.
Fou ambaixador de Ferran II el Catòlic prop de Lluís XII de França (1509-12) per a les qüestions italianes. Fou conseller de guerra i d’estat de Carles I i capità de la seva guàrdia. El 1535 acompanyà l’emperador a la campanya de Tunis.
El seu fill Jeroni de Cabanyelles fou també governador.
(Algemesí, Ribera Alta, 6 setembre 1644 – València, 29 abril 1712)
Compositor i organista de la seu de València des del 1665, és tingut per un dels músics més notables de l’època.
De la seva producció, se’n conserven gallardes, tientos, passacaglie, tocates, nadales, una missa i un Magnificat (a 6 i 12 veus).
(País Valencià, segle XV – València, segle XVI)
Pintor. Actiu a València entre el 1472 i el 1538. Fou seguidor de l’estil quatrecentista italià.
En 1493-94 pintà el retaule de la capella de la Generalitat de València, i l’any 1506, el retaule principal de l’església de Nostra Senyora de Jesús i la taula d’estil italià que representa la Santa Cena, conservada avui a l’ajuntament de València.
(València, 23 abril 1894 – 22 gener 1982)
Escriptor. Col·laborà a “Taula de Lletres Valencianes” i a diverses publicacions periòdiques. Va ésser un dels signants de les Normes de Castelló (1932).
És autor dels reculls poètics Jardí espiritual (1915) i Camins de llum (1919).
Després de la guerra civil publicà poesia inequívocament franquista.
Dades dels Països Catalans 