(València, 1554 – segle XVI)
Matemàtic. Fou catedràtic d’astrologia, astronomia i matemàtiques a la universitat valenciana, on ensenyà fins al 1612.
És autor d’un Pronóstico universal del año 1580, para el meridiano de la insigne ciudad de Valencia, y para todo el quinto clima (1580).
(Alcoi, Alcoià, 14 maig 1641 – València, 26 juliol 1704)
Eclesiàstic. Féu els estudis religiosos a València, on obtingué un benefici de la catedral (1669). Es remarcà com a director de consciències i per la seva ascesi personal. No deixà cap obra, però els seus biògrafs recolliren màximes seves d’espiritualitat.
El 1741 les seves restes foren traslladades a la catedral de València. És tingut com a venerable.
(València, segle XVIII – 1813)
Prevere il·lustrat. Es doctorà en filosofia i teologia a València. Oposità el 1776 a la càtedra de llengua grega i hebrea; aconseguí un benefici a la seu. Membre de la Societat d’Amics del País, de la qual fou secretari.
Publicà una Noticia de varias y diferentes producciones del reino de Valencia como también de sus fábricas y artefactos, según el estado que tenían en el año 1791 (1793), un elogi acadèmic del bisbe de Terol Fèlix Rico (1793) i un Extracto de las Actas de la Real Sociedad de Amigos del País del 1787 al 1791 (1792).
(Monòver, Vinalopó Mitjà, 1773 – València, 1847)
Polític. Ingressà en l’orde franciscà. El 23 de maig de 1808, en esclatar la revolta antifrancesa a València, pronuncià un discurs patriòtic a la plaça de Sant Domènec, fet que li valgué d’ésser considerat un dels capitosts de l’alçament. Anà, aleshores, amb el comte de Cervelló, al palau del capità general, on obligà les autoritats a decantar-se per l’aixecament.
Es veié, però, arraconat pel canonge Baltasar Calvo, que s’apoderà de la Ciutadella i implantà el terror a València. Rico, d’acord amb les autoritats valencianes, desemmascarà Calvo quan aquest intentava dissoldre la Junta Suprema de València i el féu detenir. Més tard fou enviat per la Junta a Morvedre i a Castelló de la Plana per evitar d’altres assassinats.
El 1811 publicà unes Memorias históricas sobre la revolución de Valencia…
(Iecla, Múrcia, 1690 – València, 1764)
Pintor. Establert a València, es dedicà principalment a la pintura religiosa i pintà nombrosos estendards per a les confraries de la ciutat.
Entre les seves obres cal esmentar El trànsit de la Verge i Heliodor expulsat del temple, pintades per a l’església de Sant Domènec de València; Sant Andreu i Sant Bernat, per a l’església de Sant Martí de la mateixa ciutat; les del retaule de l’església d’Almenara, les del retaule del Roser de Santa Maria de Sagunt (1730), les del presbiteri de Godella i les del sagrari de la parròquia de Xest.
(València, 22 desembre 1875 – 3 novembre 1921)
Arquitecte. Format a Madrid, on també es doctorà en ciències físiques i matemàtiques.
A València fou nomenat arquitecte de la Companyia dels Ferrocarrils del Nord, i construí l’actual Estació del Nord, el projecte de la qual data del 1906 i que és considerada una de les seves obres més importants; en ella conflueixen gran part de la seva praxi i de la seva ideologia: gran coherència estètica dins la línia modernista, plantejaments racionals i funcionals, tecnologia avançada i poder simbòlic de l’arquitectura.
Fou el primer arquitecte de l’estat espanyol que emprà el formigó armat en edificis de caràcter civil, en un edifici, avui arbitràriament i innecessàriament destruït; els magatzems Ernest Ferrer, bastit a la darreria del segon decenni del segle XX.
(País Valencià, segle XVII – València, 1680)
Bandoler. Frare agustinià. S’oferí al lloctinent general de València Pedro Manuel Colón de Portugal, per capturar el bandoler mossèn Senent a canvi de l’indult del seu germà, també bandoler, i acceptada la proposició, es convertí en cap de quadrilla i aconseguí de capturar el bandoler Senent.
Deixà aleshores l’hàbit i es convertí ell mateix en bandoler i es féu temible sota el nom d’el Frare. Capturat a Horta de València i empresonat a la torre dels Serrans, el governador de València Josep de Castellví i d’Alagó el processà i féu garrotar malgrat la reclamació del pres feta per l’arquebisbe Joan Tomàs de Rocabertí.
Aquest excomunicà el governador per haver infringit el fur eclesiàstic -juntament amb la resta del tribunal i la ciutat de València-; el lloctinent general fou deposat del càrrec i el governador no fou perdonat fins després d’ésser multat i sotmès a una pública i humiliant pena corporal de mans del mateix arquebisbe.
(Sevilla, Andalusia, 27 desembre 1532 – València, 6 gener 1611)
Eclesiàstic, alt funcionari reial i sant. Fou elegit bisbe de Badajoz el 1562 malgrat no tenir encara l’edat canònica. El 1568 el papa Pius V li atorgà el títol de patriarca d’Antioquia i l’ascendí a arquebisbe de València (1568), on entrà oficialment el 1569. Celebrà set sínodes i complí personalment la visita pastoral a la diòcesi (deixà 91 volums d’actes).
Per a la formació de sacerdots fundà el Col·legi del Corpus Christi (dit també del Patriarca), del qual redactà personalment les constitucions a partir del 1600 i que dotà amb obres d’art i una biblioteca de gran valor. Reformà la Universitat de València, de la qual fou canceller, i es preocupà de la formació dels fills dels nobles, alguns dels quals educà al seu propi palau arquebisbal i obligà a cursar estudis universitaris -molts d’ells es destacaren després en alts càrrecs eclesiàstics i diplomàtics-.
Nomenat lloctinent general de València per Felip III el 1602, l’oposició de part de l’aristocràcia l’obligà a renunciar el 1604.
Respecte al problema morisc dugué a terme durant trenta anys frustrats intents d’atracció i conversió: envià predicadors a les moreries, dugué a terme una reestructuració parroquial, féu publicar el 1599 un Catecismo para instrucción de los nuevos convertidos de moros, però des del 1602 es convertí en un dels més ferms advocats de llur expulsió i dirigí al rei diversos memorials justificatius de llur dràstica liquidació en un esperit intransigentment contrareformista i una actitud ètica discutible.
La seva figura fou objecte de diverses biografies escrites ja en vida d’ell. Beatificat el 1796, aquest fet donà origen a una abundosa producció literària popular en català. Iconogràficament és representat sempre amb emblemes eucarístics. Fou canonitzat el 1960.
(València, 11 desembre 1743 – 27 febrer 1795)
Arquitecte. Fou deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la qual esdevingué acadèmic de mèrit (1773) i tinent director (1788); també fou nomenat acadèmic de mèrit de la de San Fernando, de Madrid (1781).
Projectà i construí la capella de la Verge del Populo a Quart de Poblet i el cambril de Sant Crist a l’església del Roser del Gra. Intervingué en nombroses obres d’enginyeria a València, Múrcia, Catalunya i Aragó.
(València, segle XVIII – segle XIX)
Pintor. Deixeble de Vicent López. Seguí el corrent neoclàssic amb influències barroques.
És autor de l’oli Desembarcament a València de Ferran el Catòlic i Germana de Foix (Museu de Belles Arts de València) i de diversos frescs a l’antic cor i al presbiteri de la catedral de València i a l’església de Santa Maria de Cocentaina.
El seu fill i deixeble fou Josep Ribelles i Felip.
Dades dels Països Catalans 