(Agullent, Vall d’Albaida, 5 octubre 1624 – València, 20 juliol 1670)
Predicador i poeta. Doctorat en teologia a València, el 1650 ingressà a l’Oratori de Sant Felip Neri.
Autor del Sermó de la conquista de la molt insigne… ciutat de València (1666), de poesies en llatí i d’un himne en la mateixa llengua a la Immaculada Concepció, deixà inèdits dos volums de sermons.
El 1671 la universitat de València edità un llibre a la seva memòria amb composicions en llatí, castellà i català.
(Pedrola, Aragó, 20 abril 1546 – Miranda de Ebro, Castella, 6 novembre 1592)
Comte de Ribagorça (Ferran II de Ribagorça) i duc de Vilafermosa. Fill de Martí d’Aragó i de Lluïsa de Borja. Es doctorà en teologia a Salamanca i fou prior de Casserres, monestir del qual féu donació el 1573 al col·legi de Cordelles de Barcelona.
Heretà el comtat de Ribagorça per la mort del seu pare (1581) i del seu germà Joan Alfons (1573); ben aviat hagué de fer front a la revolta dels seus vassalls ribagorçans, els quals derrotà, el 1587, amb la presa de Benavarri, on prengué i feu degollar el capitost Joan d’Àger. Ajudats, però els revoltats per bandolers catalans i pel comte de Chinchón, tresorer general del consell d’Aragó i enemic de la casa de Vilafermosa, es veié forçat a renunciar a favor de la corona al comtat de Ribagorça (1591).
Acusat de complicitat en les alteracions provocades a Aragó pel secretari de Felip II, Antonio Pérez, fou fet presoner (1591), portat al castell de Burgos i a Miranda de Ebro, on morí.
Escriví unes Memorias de los acontecimientos e inquietudes del condado de Ribagorza, una Noticia histórica de la descendencia de los condes de Ribagorza desde los años 813 i una Relación sobre la forma com el comte de Ribagorça havia de retre homenatge al rei o al lloctinent.
(Ènguera, Canal de Navarrés, 1636 – València, 1696)
Teòleg i científic. Professà a l’orde mercenari el 1652. Ocupa diversos càrrecs tant al seu orde com a l’arquebisbat de València, on ensenyà teologia molts anys. Fou també catedràtic d’arts i matemàtiques a la universitat valenciana.
A més d’obres de caràcter teològic, deixà manuscrits una sèrie de resums didàctics com els Tractatus de Arithmetica, Tractatus geometricus, Tractatus geographicus, Tractatus astronomicus de Sphera Mundi.
Intervingué en els projectes de construcció del port de pedra de València.
(València, 1480 – 1553)
Teòleg i poeta en llatí i en castellà. La seva família era originària de Gènova. Format a la naixent universitat de València. Estigué molt vinculat a la casa dels comtes d’Oliva i en general a les classes dirigents civils i eclesiàstiques de València.
Compongué, tot i estar emparentat amb els caps dels agermanats, diverses Apologiae en vers i llargs comentaris en prosa en lloança del lloctinent i dels nobles valencians implicats en la guerra de les Germanies: escrites vers 1521, no publicades fins al 1543, constitueixen una de les primeres relacions històriques d’aquesta convulsió social.
Saludà l’arribada de Tomás de Villanueva a la seu valenciana amb una Elegia in mala nostra temparum (1544). Milità ideològicament en el camp antierasmista: Apologeticon panegyricon (1550).
És autor, a més, d’una Egloga in nativitate Christi (1527), i, en català, d’una Vida, martiri i translació dels gloriosos màrtirs e reals prínceps sant Abdon i Senén (1542) i d’unes cobles a La vida del gloriós abat i màrtir sant Julià (1527), que denoten una influència de Roís de Corella. La seva obra més ambiciosa, continguda en un còdex, és Phantalia, en vers i llargs escolis erudits.
El seu cognom figura en les obres llatines en la forma d’Agnesius, en les catalanes, d’Agnes.
(València, 3 setembre 1543 – 12 març 1599)
Teòleg i hagiògraf. El 1560 professà al convent de predicadors de València, del qual fou elegit prior.
Publicà en castellà i en llatí, entre altres obres, Dialectarum Institutionum (1572), reimprés a Venècia (1582) i a Colònia (1617); Vida y historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer (1575); Verdadera relación de la vida y muerte del P. Fr. Luis Bertrán (1582), totes dues obres traduïdes i impreses a Itàlia.
Mantingué correspondència amb Luis de Granada i deixà inèdita una Historia de la Inquisición.
(Palma de Mallorca, 1698 – 6 juny 1752)
Canonge. Rector de la universitat lul·liana de Mallorca, on fou també catedràtic de teologia i cànons.
Predicador i defensor de Ramon Llull, intervingué en la polèmica entre dominicans i franciscans sobre el culte a aquesta figura.
Deixà publicats alguns sermons (1750).
(País Valencià, segle XIV – València ?, segle XIV)
Frare dominicà. Fou lector de teologia a la universitat de València.
És autor d’una Expositio de ordine Missae.
(València, segle XVI – segle XVII)
Doctor en teologia i dret. Canonge de València i ardiaca de Morvedre, d’on percebia les primícies.
En aquesta darrera població fundà un pòsit de tipus castellà que descriví a Administració perpètua de cent cafissos de forment, per a que los pobres llauradors i hereters de la vila de Morvedre tinguen cada any forment per a sembrar ses terres, i heretats, sens pagar interès, ni creiximònia alguna (València, 1605).
Fou conegut també per Perandreu.
(Illes Balears, 1660 – segle XVII)
Frare dominicà. Fou teòleg remarcable i bon estudiós de la filosofia tomista.
(València, 3 setembre 1597 – 23 març 1667)
Teòleg i predicador. Trinitari calçat, fou professor de teologia als convents de l’orde de Xàtiva i de València. El 1615 passà al convent de Peníscola per a viure-hi amb total austeritat la regla primitiva.
La seva preocupació per l’estudi el portà a crear una de les millors biblioteques del País Valencià de l’època.
És autor de diversos tractats teològics publicats el 1642 i el 1663 i deixà escrits més de dos mil sermons.
Dades dels Països Catalans 