(Sicília, Itàlia, 1288 – Sardenya, Itàlia, segle XIV)
Fill natural de Jaume II el Just i de la dama siciliana Gerolda. Mentre que el seu pare eludí les seves reclamacions, Alfons III el Benigne el tractà benèvolament i li cedí el castell de Joiosa Guarda, a Sardenya.
Pere III el Cerimoniós li encarregà algunes missions diplomàtiques al Marroc.
(Siracusa, Sicília, Itàlia, segle XV – )
Jurisdicció feudal, que adquirí el 1408 el vescomte Bernat IV de Cabrera, comte de Mòdica, d’Enrico Rosso, a canvi de la baronia de Militello.
Des d’aleshores restà sempre en poder dels comtes de Mòdica.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1378)
Segon comte d’Agosta. Fill de Guillem Ramon de Montcada i d’Alagó. Gran senescal i governador de Sicília i un dels caps del partit català de l’illa. Vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1359-62, 1363-67), no residí pràcticament mai a Grècia, on governà per mitjà de lloctinents.
Un d’aquests, Pere de Pou, encapçalà una revolta a Tebes, fet pel qual Montcada fou destituït. Fou, tanmateix, reposat l’any següent i, teòricament, mantingué el càrrec fins el 1367, però de fet el govern estigué a mans de Roger de Lloria, que acabà per ésser reconegut el 1366.
El 1359 el rei de Sicília li concedí les senyories de Corint i Argos, i el 1363 el marquesat de Bodonitza i altres llocs fins a l’Arta, però de fet no en disposà. Obtingué la restitució del comtat d’Agosta que li havien usurpat els Chiaramonte durant una estada a Grècia.
Pledejà contra el seu cosí germà Mateu (dit Guillem) de Peralta, comte de Caltabellota, per l’herència de llur avi, el magnat Matteo de Sclafani, i obtingué per sentència el comtat d’Adernò i la baronia de Centorbi.
(Sicília, Itàlia, segle XV – 1452)
Quart comte d’Adernò i de Nucaria. Fill de Guillem Ramon de Montcada i de Peralta i fill adoptiu del seu oncle Antoni de Montcada i Abbate. Des del 1397 fou comte de Nucaria per concessió del rei Martí I el Jove i com a hereu de la seva mare, Beatriu d’Alagó.
El 1392 anà amb l’expedició de Martí el Jove a Sicília amb el seu pare, oncles i germà Mateu. Milità al partit català. Durant l’Interregne lluità amb els seus parents contra el vescomte Bernat (IV) de Cabrera i rescatà audaçment la reina Blanca de Sicília, retinguda prop de Siracusa.
Fou un dels tres ambaixadors sicilians prop de Ferran I d’Antequera per demanar que nomenés sobirà de Sicília un dels infants reials (1414). El 1420 anà a Nàpols com a capità, al servei d’Alfons IV el Magnànim; participà en el setge de Bonifaci i, més tard (1423), a Capua, on caigué presoner. Fou, sembla, majordom i gran camarlenc del rei.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1414/15)
(o Antoni de Sclafaní) Tercer comte d’Adernó. Fill de Mateu de Montcada i Sclafani, i germà de Pere. El 1367 li fou concedit el comtat d’Àsaro, que després perdé. El 1392 anà amb el seu altre germà Guillem Ramon de Montcada i de Peralta amb l’expedició catalana de Martí el Jove a Sicília, i en fou recompensat amb les baronies de Traina, Castronovo i Miserendino, que perdé per rebel.
Després de seguir el seu germà en les alternatives d’amistat i rebel·lia, acabà per ésser un gran amic de Martí el Jove. Fou senescal o mariscal i gonfanoner de Sicília. El 1396 rebé els comtats d’Adernó i de Centorbi (aquest ja el tenia com a baronia).
Després de la mort de Martí l’Humà, esdevingué un dels principals magnats del partit de la reina Blanca I de Navarra, capitanejat per Sanç Roís de Liori, comte de Caltanissetta, enfrontat amb el de Bernat de Cabrera.
(Sicília, Itàlia, segle XV – 1466)
Fill il·legítim de Pere de Montcada i Abbate. Era militar al servei d’Alfons IV el Magnànim en les campanyes de Nàpols. Fou recompensat amb els castells de Nicòsia, Catània i Piazza.
També serví Joan II el Sense Fe, que li donà (1463) la baronia de Iaci, el nomenà coper seu i el féu un dels seus camarlencs a Sicília, i assolí també el càrrec d’estrateg de Messina.
Possiblement fou l’origen dels Montcada establerts a Catània.
El succeí el seu fill Antoni de Montcada.
(Catalunya, segle XIV – Sicília ?, Itàlia, segle XV)
Cavaller. Serví a Sicília a les ordres de Martí I el Jove.
El 1398 figurava entre els principals capitans reialistes de l’illa.
(Catalunya, segle XIV – Sicília ?, Itàlia, segle XV)
Cavaller. Serví a Sicília a les ordres de Martí I el Jove.
El 1398 figurava entre els principals capitans reialistes de l’illa.
Arnau de Foixà (Sicília, Itàlia, segle XV) Capità de Trepani vers el 1445.
Carles de Foixà (Sicília, Itàlia, segle XVI) Senyor de Recattino, que recuperà el feu a mitjan segle XVI. Fou pare d’Hèrcules de Foixà.
Hèrcules de Foixà (Sicília, Itàlia, segle XVI) Fill de Carles de Foixà. Obtingué la donació de la senyoria de Recattino en casar-se (1586). Fou senador de Palerm i conseller de la noble Companyia dels Blancs.
Hug de Foixà (Sicília, Itàlia, segle XV) Castellà del castell del Mar de Palerm el 1486. Germà de Jeroni de Foixà.
Jeroni de Foixà (Sicília, Itàlia, segle XV) Senyor de Recattino, com a hereu de la seva mare, Eufèmia, i vengué el feu a Simó Ventimiglia. Era germà d’Hug.
Joan Antoni de Foixà (Sicília, Itàlia, segle XV) Castellà del castell del Mar (o Castellammare) de Palerm entre el 1451 i el 1473. Tingué també drets sobre el port d’Agrigent.
Miquel de Foixà (Catalunya, segle XIX) Agrònom. Fou un dels dos secretaris fundadors de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851). És autor d’alguns treballs d’interès agronòmic, com el titulat Consejos a los hacendados y agricultores (1857).
Pere de Foixà (Catalunya, segle XIV) Noble que anà a Sardenya (1323) amb l’expedició comandada per l’infant Alfons.
Ponç de Foixà (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Eclesiàstic. Pertanyia a la noble família del seu nom. El 1326 era vicari general de Barcelona.
Guillem Desfar (Catalunya, segle XIV – Nàpols, Itàlia, 1341) Cavaller. Es posà al servei del rei de Sicília i combaté contra els angevins, dels quals caigué presoner a la batalla naval de Lípari (1339). Fou dut a Nàpols, on fou escapçat dos anys després, per un cop de geni del rei Robert I, que volgué venjar en ell la multitud de morts que costaven als angevins els atacs a Sicília.
Hug Desfar (Catalunya, segle XIII – Portopí, Palma de Mallorca, 13 setembre 1229) Cavaller. Essent encara molt jove, el 1229, participà a l’expedició a Mallorca de Jaume I el Conqueridor. Trobà la mort a la batalla de Portopí.
Jaspert Desfar (Catalunya, segle XV) Cavaller. Serví Alfons IV el Magnànim. El 1439, a les ordres de Guillem Ramon de Montcada, era segon cap del castell Nou de Nàpols, estretament assetjat per Reiner d’Anjou. Amb autorització del rei Alfons, la fortalesa acabà capitulant, amb dret de pas franc a la guarnició, després d’una gran resistència.
Joan Desfar (Catalunya, segle XIV) Cavaller. El 1393 anà a Sicília, amb l’expedició de reforç que hi dugué pel seu compte Bernat IV de Cabrera.
Dades dels Països Catalans 