(Sicília, Itàlia, segle XV)
Dama. Era muller de Joan I de Cabrera, comte de Mòdica, amb el qual visqué a Sicília.
Fills seus foren Joan II, vescomte infant, mort aviat, Anna I de Cabrera, que heretaria Mòdica i es casà amb Fadrique Enríquez, i Carles i Caterina, que moririen joves.
Veure> Antoni de Centelles i de Ventimiglia (noble sicilià, 1415-70).
Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Cabrera (País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, vers 1413) Noble. Iniciador de la línia secundària dels Centelles de Sicília. Serví el rei Martí I el Jove a Sicília. Es casà amb Constanza di Ventimiglia, comtessa de Collesano. Llur successor fou el seu fill Antoni de Centelles i de Ventimiglia.
Pere de Centelles-Riu-sec i de Cabrera (País Valencià, segle XV – 1459) (dit també Pere de Riu-sec) Baró d’Almedíxer. Es casà amb Joana de Sentllir, senyora de la baronia d’Almedíxer, i fou l’iniciador d’aquesta línia secundària dels Centelles. Llurs successors es cognomenaren també de Sentllir. El seu quadrinét fou Cristòfor Carròs de Centelles i Mercader.
(València, 1441 – 1505)
Cardenal. Fill de Galceran de Castellar, senyor de Picassent, i de Bernadona de Borja i Montcada, filla de Galceran Gil de Borja.
Protonotari apostòlic, fou nomenat arquebisbe de Trani, a la Pulla (1493-1503), i el 9 d’agost de 1503 succeí el cardenal Joan de Borja i Navarro d’Alpicat el Major a l’arquebisbat de Mont-real, a Sicília.
Fou nomenat cardenal el 1503 per Alexandre VI, del qual fou home de confiança per als afers familiars i polítics.
(Provença, França, 1233 – Nocera, Itàlia, 23 setembre 1267)
Reina de Nàpols i Sicília. Filla de Ramon Berenguer V de Provença i de Beatriu de Savoia.
Governà Provença, mentre el seu marit, Carles I d’Anjou, i el germà d’aquest, Lluís IX de França, eren a la croada d’Egipte.
Tingué la protecció papal, però l’oposició armada de Jaume I de Catalunya.
(País Valencià, segle XIV)
Noble. El 1380, en unió de Roger de Montcada, anà a Sicília per a defensar-hi la jove reina Maria I de Sicília dels seus nombrosos enemics i per cooperar a la seva custòdia, que resultà ben difícil.
A la fi, i gràcies a un cop d’audàcia del vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí, la reina i els seus valedors foren salvats del castell d’Agosta, on es trobaven assetjats i en perill extrem. La maniobra havia de ser transcendental per a la futura reincorporació del reialme de Sicília.
(Aragó, 1119 – 1413)
Llinatge. Establerta a la vila d’Alagó, de la qual adoptà el nom el seu conqueridor Lope Garcés (1119).
A partir del segle XIII adquirí importància per la participació en la reconquesta del regne de València i, posteriorment, per la intervenció en els afers italians de la corona catalano-aragonesa, especialment a Sicília.
(Sicília, Itàlia, 1334 – 1365)
Filla petita del rei Pere II de Sicília, de la branca catalana establerta en aquella illa, i d’Elisabet de Caríntia.
El 1356 fou detinguda pels barons llatins i els angevins que ocupaven Messina, amb la seva germana Blanca. Com aquesta, fou duta en captiveri a Nàpols.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XV)
Dama. Fou concubina de Martí el Jove, rei de Sicília i hereu de Martí l’Humà.
Fill seu fou Frederic, que Martí el Jove ennobliria amb el títol de comte de Luna.
Veure> tractat de Brignoles (acord sobre Sicília, 1291).
Dades dels Països Catalans 