(Lleida, 27 juliol 1899 – 24 gener 1934)
Setmanari en català. L’1 d’octubre ja s’autodenominava regionalista, i contenia força informació política, religiosa i cultural.
El 2 d’octubre de 1933 s’inicià a Lleida la publicació d’un diari del mateix títol, portaveu de Lliga Catalana, que durà pocs dies.
(Sabadell, Vallès Occidental, 28 octubre 1932 – 28 desembre 1938)
Setmanari. Òrgan de la federació local de Sindicats Obrers de Sabadell. Bilingüe, assolí una tirada de 3.500 exemplars i fou un dels òrgans més importants dels Sindicats d’Oposició.
Suspès arran dels Fets del Sis d’Octubre, reaparegué com a diari, tot ell en català, l’11 de gener de 1937.
(Barcelona, 6 desembre 1930 – 1931)
Setmanari. Òrgan de l’Associació Monàrquica Obrera, simpatitzava amb el Sindicat Lliure i estava vinculat a la Unión Monàrquica Nacional.
Hi escrivien Joan Sardà i Torras, Manuel Isern, Josep Maria Sesseras i de Batlle, etc.
Anticatalanista i nostàlgic de la Dictadura, desaparegué poc abans de la proclamació de la República.
(Barcelona, 2 octubre 1902 – 24 gener 1904)
Setmanari polític. Dirigit inicialment per Miquel Martí, i després per Ramon Llopis i Riuz, hi col·laboraren, entre d’altres, Joaquín Costa i Álvaro de Albornoz.
Mantingué una actitud hostil al catalanisme, i fou portaveu oficiós del corrent demòcrata que encapçalava José Canalejas Méndez dins el partit liberal espanyol.
(Tortosa, Baix Ebre, 1880 – 30 abril 1903)
Periòdic catòlic i conservador, aparegut primer com a setmanari. El 1883 era ja diari polític, de notícies i interessos generals.
Fou, de fet, el portaveu de la família González, i desaparegué en perdre les eleccions la candidatura d’aquest.
(Barcelona, 30 setembre 1868 – 29 gener 1869)
Setmanari, subtitulat periòdico republicano-federalista, fundat per Josep Anselm Clavé i Camps.
Fou la primera publicació periòdica explícitament federal que aparegué a l’estat espanyol.
Posteriorment fou substituït per “El Estado Catalán”, dirigit per Valentí Almirall.
(València, 10 juliol 1937 – Barcelona, 21 gener 1939)
Setmanari gràfic. Impulsat per la CNT que, dirigit per A. Fernández Escobés, aparegué a València (fins al 4 desembre 1937) i a Barcelona (des del 8 gener 1938).
D’edició molt acurada, comptà com a il·lustradors amb J. Monleón, Castelao i Arturo Ballester. Entre els seus col·laboradors més regulars hi havia destacats escriptors anarquistes del moment.
(Barcelona, 4 octubre 1923 – 29 desembre 1927)
Setmanari humorístic de caràcter galant. Publicat en català amb un total de 222 números. Imitava “Papitu” i tingué un cert èxit.
Dirigida primer per Agustí Parcés, fou propietat de Joan Sancho Farrerons, que signava contes picants amb el pseudònim Laure Brunet.
(Barcelona, 16 abril 1865 – 16 setembre 1866)
Publicació humorística en català. Publicada a partir d’una idea d’Albert Llanas. Editada per Innocenci López i Bernagossi i il·lustrada per Tomàs Padró, en foren redactors diversos escriptors.
Aconseguí ràpidament un gran èxit popular i, d’aparició quinzenal, passà aviat a desenal i finalment a setmanal.
Divergències entre Llanas i Padró feren que aquest deixés de col·laborar-hi; l’editor suspengué aleshores la seva publicació i féu aparèixer “Lo Noy de la Mare”, il·lustrada per Padró i redactada per Conrad Roure.
El 1920 Carles Riba publicà una antologia d'”Un Tros de Paper”, i en 1926-27 aparegué com a fulletó a “La Campana de Gràcia”.
(Barcelona, 1 gener 1930 – 13 desembre 1930)
Periòdic quinzenal i després setmanal, continuador de “L’Andreuenc”. Era l’òrgan oficiós del minúscul Partit Comunista Català, i al seu voltant sorgí una organització de simpatitzants, els Amics de Treball, així com una una editorial de divulgació de texts marxistes, Publicacions Treball.
N’era el director Pere Cardona i Nabés i, més tard, Amadeu Bernadó.
Decidida, a la fi del 1930, la fusió del PCC amb la Federació Comunista Catalano-Balear, Bernadó i altres membres del grup s’hi oposaren, i romangueren independents, sota el nom de Treball, Tendència, fins a llur integració en el Partit Comunista de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 