(Vilassar de Mar, Maresme, segle XVII)
Predicador i historiador carmelità.
Fou provincial del seu orde i autor de sermons en català i d’una Justificació o conveniència d’aver pres lo Principat de Catalunya les armas per resistir als soldats que de present la invadeixen i als altres que amenassan invadirla (Barcelona, 1640).
(Catalunya, segle XVII)
Militar. Era capità de cavalls al front de l’Empordà als inicis de la guerra dels Segadors (1640).
Fou un dels qui acompanyaren el diputat militar Francesc de Tamarit a Barcelona. Cooperà a la defensa de la capital.
Al front de la seva companyia, fou una figura destacada a la batalla de Montjuïc (1641). Sobresortí posteriorment en altres accions de guerra.
(Barcelona ?, segle XVII)
Polític (òlim d’Amat i de Grevalosa). Baró de Castellar.
El 1640 anà a París juntament amb Llorenç de Barutell i amb Jaume de Bru com a ambaixador de la generalitat de Catalunya.
Foren rebuts per Richelieu el 3 de gener de 1641; aquest els prometé la protecció francesa a una república catalana independent; més tard, però, fou decidida la submissió del Principat a l’autoritat de Lluís XIII de França.
(Catalunya, segle XVII)
Dirigent destacat del Corpus de Sang, que havien de desfermar la guerra de Separació.
Havia estat a la presó, condemnat a mort per causes desconegudes, i n’escapà durant els avalots del 22 de maig de 1640.
Era considerat el cap dels grups rebels del Prat de Llobregat. Sembla haver estat el principal organitzador de l’esmentada revolta del dia de Corpus (7 juny 1640).
Dirigí la crema de les cases d’alguns jutges, que precisament havien intervingut a la seva condemna precedent.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, segle XVII – Catalunya Nord ?, segle XVII)
Escultor. Començà a treballar a Perpinyà vers el 1639 (estàtues de l’església del convent dels Grans Agustins).
És autor d’un retaule de la confraria de la Immaculada Concepció de Ceret (1656) i d’un retaule de Trullars (Sant Iscle i Santa Victòria), que encara es conserva.
(València, 1516 – Barcelona, 1591)
Poeta i jurisconsult. Autor de Diana enamorada (1564), novel·la pastoral, continuació original de l’obra de Jorge de Montemayor. Llibre salvat d’ésser cremat en l’escrutini de la llibreria de Don Quijote.
Autor d’una poesia culta i amb gran domini de la forma.
Fou el pare de Gaspar Gil i Polo (Catalunya, segle XVI – segle XVII) Jurista. Fou advocat del Braç Reial a les Corts de Montsó de 1626. Encara que privat dels dots literaris del seu pare, el superà en capacitació jurídica. És autor de bon nombre d’obres professionals.
(Empordà, segle XVII)
Eclesiàstic i gramàtic. Mestre de llatí a Girona.
És autor del tractat Sensus Erasmiani… gotholaunico elucubrata sermoni, que, afegit a l’edició cinccentista de Pau Llorens de la sintaxi d’Erasme, fou reimprès almenys set vegades del 1678 al 1717.
(Catalunya, segle XVII)
Polític i donzell. Era membre del Consell de Cent de Barcelona. El 1625 fou elegit conseller segon de la ciutat. Era una figura molt activa de la política municipal.
Representà sovint el Consell de Cent, d’on era el prohom més antic ja el 1638, fet que l’obligava a figurar en lloc destacat en moltes cerimònies. Durant el bienni 1640-42 fou clavari de la capital, al període en que es refermà la guerra dels Segadors.
El 1643 era enviat a París com a ambaixador del Consell de Cent. En tornà sense permís explícit i després d’haver acceptat de la cort francesa una pensió anual. El síndic de la ciutat li obrí procés i fou condemnat a reintegrar el sou d’ambaixador, a pagar cent lliures barcelonines al Consell i a ser tret d’aquest.
El 1647 tornava a pertànyer, en tot cas, a la institució municipal, i la representava novament en ocasions diverses. Resultà elegit conseller en cap el 30 de novembre de 1648. El 1651 era designat obrer de la ciutat.
A la seva mort instituí un dot de vint-i-cinc lliures a una donzella de l’hospital de la Misericòrdia.
(Girona, segle XVI – segle XVII)
Jurista. Autor d’un Compendio de la práctica criminal (Milà, 1622).
Traduí a l’italià El rosario de Nuestra Señora (Nàpols, 1611), de Francesco Panogarola, i Reglas militares sobre el gobierno y servicio particular de caballería (Milà, 1619), de Ludovico Melzo.
(Barcelona, segle XVI – segle XVII)
Economista. Era eclesiàstic i, segons Pierre Vilar, possiblement convers.
El Consell de Cent l’envià a Madrid (1611?) per tal de gestionar l’autorització per a devaluar la moneda barcelonina i evitar que s’arruïnés, com la castellana.
El 1615 retornà a Barcelona.
Dades dels Països Catalans 