(Cambrils, Baix Camp, 15 febrer 1734 – Madrid, 17 novembre 1816)

Cirurgià i anatomista. Estudià filosofia i humanitats a la Universitat de Cervera, d’allí passà al Real Colegio de Cirugía de Cadis, del qual era director Pere Virgili. El 1763, en haver acabat els estudis, fou nomenat director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona i, un any més tard, director de l’hospital de la Santa Creu. Fou comissionat pel govern de Carles III de Borbó, juntament amb Marià Ribes, per ampliar estudis a l’estranger.

Passà tres anys a París, i el 1777 es traslladà a Londres a estudiar sota el mestratge de W. Saunders i del conegut John Hunter. A aquest darrer suggerí una nova tècnica d’operar la trencadura crural, que rebé una gran acceptació i es coneix internacionalment com a operació de Gimbernat; duu també el seu nom el lligament de Gimbernat, la part fibrosa del canal crural, que ell havia descobert.

Després d’una estada a Edimburg i a Amsterdam, retornà a la península el 1778 amb Marià Ribes, i els fou encomanada l’organització del Colegio de Cirugía de San Carlos de Madrid, inaugurat el 1787, on organitzà un important museu anatòmic-patològic. Ideà diversos instruments de cirurgia, emprats encara actualment, i es distingí com a reformador de l’ensenyament professional.

A més de nombroses observacions clíniques, deixà manuscrits sobre directrius per a l’organització dels estudis de medicina. Entre les més importants de les seves obres es poden esmentar Nuevo método de operar en las hernias crurales (1794) i Disertación sobre las úlceras de los ojos que interesan la córnea transparente (1802).

Fou el pare de Carles de Gimbernat i Grassot, i de:

Agustí de Gimbernat i Grassot  (Barcelona, segle XIX)  Escriptor. Escriví la biografia del seu pare i del seu germà Carles. Publicà traduccions del francès i l’anglès.