(València, 6 octubre 1903 – Quart de Poblet, Horta, 15 setembre 1986)
Eclesiàstic i escriptor. Rector de Rocafort des del 1942.
És autor de llibres piadosos: l’Eucologi, Missal valencià (1951), La devoció valenciana a sant Roc (1956), Salve Sancta Parens (1957), sobre la devoció mariana de Jaume I, i La missa del Poble (1959).
(País Valencià, segle XIV)
Lul·lista. Rector de Silla (Horta). Formava part, sembla, de l’incipient grup lul·lià de València.
Fou excomunicat per l’inquisidor general Nicolau Eimeric per les seves estranyes opinions sobre l’Eucaristia; contra ell, Eimeric escriví un tractat teològic (1390).
(Pollença, Mallorca, 1787 – Llucmajor, Mallorca, 1863)
Eclesiàstic. Doctor en teologia (1810), s’ordenà de sacerdot el 1811. Residí uns quants anys a França i Itàlia. Tornà a Mallorca el 1844, i el 1852 fou nomenat canonge de la seu.
Publicà Meditacions sobre els passos des Viacrucis (1852) i Corona de Maria Santíssima de los Dolors en el nou Calvari de Felanitx (sd).
(Catí, Alt Maestrat, 1692 – 1777)
(o Celma) Erudit i sacerdot.
És autor d’una Historia del santuario de N. S. de Misericordia (1759) o de la Mare de Déu de l’Avellà, d’uns Goigs en honor de la imatge venerada allí, d’una Historia verídica del Santísimo Misterio de Aguaviva (1762), miracle segons la tradició esdevingut a Aiguaviva de Bergantes (Matarranya) el 1475, d’un Devocionario eucarístico (1766) i d’altres escrits relacionats amb Catí, inèdits.
(Llucena, Alcalatén, segle XVII – 1715)
Pintor i eclesiàstic. S’inicià en la pintura després d’ordenar-se sacerdot, a una edat ja avançada.
És autor de nombroses natures mortes i d’obres de temàtica religiosa: Mort de Sant Pasqual Bailon, a Vila-real; Sant Nicolau, a Llucena.
Veure> Agustí Bru Zaragoza i Ebrí (matemàtic i sacerdot valencià, 1713-segle XVIII).
(Manacor, Mallorca, 9 juny 1938 – )
Prevere (1960), escriptor, polític i activista social. Estudià al Seminari Conciliar de Sant Pere (1949-59). Exercí de missioner al Perú (1964-69), d’on sorgí la novel·la El denari del profeta (1988). Des del seu retorn a Mallorca s’ha dedicat intensament a la problemàtica derivada de la marginació social.
En política milità en partits comunistes i al Partit Socialista de Mallorca (1981-83), amb el qual es presentà a les eleccions autonòmiques del 1983. Posteriorment participà en la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya a Balears, partit del qual fou president a les Illes (1988-92).
Ha publicat llibres de poemes: Dos pams d’home (1970) i novel·les: Camí de Coix (premi Ciutat de Palma 1979) i Mamil·la, encara (premi Andròmina 1984).
(Illes Balears, segle XVI – segle XVII)
Eclesiàstic. Era canonge del capítol de Mallorca. Deixà escrita una crònica dels fets esdevinguts a l’illa del 1605 al 1627.
(Perpinyà, segle XVIII – Catalunya Nord, segle XIX)
Físic. Era sacerdot. Fou professor de filosofia i física experimental a la Universitat de Perpinyà. Més tard s’establí a París. Poc abans de la Revolució Francesa tornà a Perpinyà. El 1789 era vicari de Taurinyà.
Fou un actiu propagador de la teoria del magnetisme animal i experimentà el tractament de les paràlisis amb corrents elèctrics; el 1772 publicà Guérison de la paralysie par l’electricité.
(València, 1633 – Madrid, 1700)
Historiador. El 1652 prengué l’hàbit de l’orde de Montesa. Estudià a València filosofia, teologia i es doctorà en cànons el 1658, i des de l’any següent fou catedràtic de dret canònic. Fou secretari del lloctinent de l’orde Joan Crespí i Brizuega, canceller del regne (1666), assessor del batlle general de València (1673), capellà d’honor de Carles II (1678), procurador general de l’orde de Montesa (1680) i jutge apostòlic de la nunciatura.
És autor de diversos tractats en defensa de l’orde de Montesa i una història d’aquest des de la fundació, privilegis, jurisdicció, personalitats, la seva obra més important: Montesa ilustrada (1669). Deixà inèdites dues genealogies de les famílies Llançol de Romaní i dels comtes de Cervelló.
Dades dels Països Catalans 
