Municipi, cap de la comarca del Rosselló i de la Catalunya Nord: 68,07 km², 30 m alt, 120.489 hab (2012)

Administrativament és capital del departament francès dels Pirineus Orientals. Situat a la confluència de la Tet amb el seu afluent, la Bassa, enmig de la plana i a la zona de contacte del Riberal (de la Tet) amb la contrada veïna de la Salanca. El terme s’estén a banda i banda del riu, a les terres al·luvials de la Tet.

Gran part del terme municipal és conreat, sobretot amb conreus de regadiu, que aprofiten les aigües del canal de Perpinyà; els principals conreus són la vinya, les hortalisses i els fruiters. Malgrat això, el sector agrícola es troba en regressió a causa de la major rendibilitat del terreny destinat a la construcció. La major part de la població activa està ocupada en els sectors secundari i terciari; l’activitat industrial és més aviat escassa (indústries derivades de l’agricultura, papereres, de materials de la construcció i de joguines, fonamentalment); és molt important, en canvi, l’activitat comercial i l’exercici de funcions de concentració i redistribució de productes. El sector terciari és el preeminent, ja que concentra l’administració del departament, els bancs i organismes de prèstec i un gran nombre d’activitats liberals i de funcions culturals. Universitat (1979). És un important centre de comunicacions, nus de carreteres i ferrocarrils que canalitza tot el trànsit entre Catalunya i el Llenguadoc.

LA CIUTAT.- El primer desenvolupament urbà tingué lloc durant l’edat mitjana; al segle XII es construí el primer recinte murallat entorn de la parròquia, el qual fou ultrapassat a mitjan segle XIII en ésser construïda una vila nova extramurs, la qual, en iniciar-se el segle XIV, fou envoltada per un nou cinturó defensiu. Els segles XIV i XV foren de gran esplendor, i són d’aquell temps els principals edificis històrics de la ciutat. Durant l’edat moderna el creixement demogràfic i urbanístic fou pràcticament nul; només a mitjan segle XVII (1659) Vauban millorà el sistema de defenses, i inclogué dins les muralles el raval de Nostra Dama. Un nou creixement urbanístic s’inicià a mitjan segle XIX (1856), com a conseqüència de l’arribada del ferrocarril, que provocà l’expansió en sentit oest (barris de l’estació), però fins al primer quart del segle XX no foren derruïdes les muralles i s’efectuà l’engrandiment modern de Perpinyà; aquest prengué dues direccions: una de radial, entorn del nucli vell, i una altra de lineal, vers el nord, seguint el curs de la Tet.

POBLACIÓ.- La població s’ha quintuplicat des de mitjan segle XIX, malgrat els saldos migratoris negatius a causa de la crisi vitícola de la fil·loxera, si bé el màxim creixement dintre del segle XX correspon al període comprès entre el 1962 i el 1968; després la població s’estengué cap als municipis circumdants. En aquest increment demogràfic tingué un paper important el creixement vegetatiu, però el factor decisiu ha estat la immigració.

HISTÒRIA.- Des que els comtes del Rosselló s’establiren a la villa Perpiniani, al final del segle IX, aquesta localitat es convertí en la capital de fet del comtat rossellonès. El Rosselló, com a comtat independent, però, desaparegué el 1172, a la mort de Girard II (1164-72), fill de Gausfred III, per cessió del darrer titular a Alfons I el Cast de Catalunya. Al cap de dos anys, Perpinyà obtingué el privilegi de celebrar fires, segurament a causa de la seva situació geogràfica i de la seva importància administrativa. El 1197 el rei Pere I el Catòlic concedí als perpinyanesos el dret d’elegir els seus magistrats municipals (cònsols).

La seva veritable puixança política, comercial i urbana començà tan bon punt Jaume I el Conqueridor creà per a Jaume (II), fill seu i de Violant d’Hongria, el regne de Mallorca (1262) separat dels altres estats de la corona catalano-aragonesa i formant tot un conjunt amb Mallorca, Eivissa, Montpeller, el Rosselló, la Cerdanya i el Conflent. La pugna per l’herència entre Jaume II de Mallorca i el seu germà Pere II el Gran de Catalunya, cristal·litzà a la mort (1276) del seu pare, Jaume el Conqueridor. Al cap de tres anys (1279), els dos reis, Pere i Jaume, signaven a Perpinyà un tractat pel qual el rei de Mallorca es feia feudatari del de Catalunya-Aragó.

No obstant això, a causa de la croada de Felip III l’Ardit de França, consentida per Jaume II, Pere el Gran (1285) es veié obligat a envair el regne de Mallorca; féu un atac per sorpresa al palau reial de Perpinyà, d’on el rei Jaume II fugí per les clavegueres, i ordenà la retenció dels mercaders francesos. Una altra invasió fou duta a terme per Alfons II el Liberal i també Jaume emprengué la fugida. La treva tornà amb el seu nebot Jaume II de Catalunya com a conseqüència de la pau d’Anagni (1295). El 1297 Jaume II de Mallorca rebia un altre cop totes les seves possessions, a més de l’illa de Menorca.

Des de la segona meitat del segle XIII Perpinyà esdevingué un important centre de distribució de teixits flamencs i fabricació de teixits de llana. Els privilegis atorgats per Jaume I el Conqueridor (1249) als drapers i als paraires perpinyanesos es traduïren en un augment del nombre de batans, en la importació de matèries primeres i en la creació de nous barris artesanals. L’altra indústria important era dedicada al treball del cuir. La seva situació geogràfica, les mesures econòmiques de Felip l’Ardit contra Catalunya i la decadència de les fires de la Xampanya estimularen la indústria tèxtil perpinyanesa, que estengué els seus productes per tots els pobles de la corona de Catalunya-Aragó i fins i tot a Constantinoble o Flandes. La nombrosa comunitat jueva, que es dedicà quasi exclusivament al prèstec de diners a un interès molt elevat, era un estímul financer remarcable.

Com a conseqüència d’aquesta activitat industrial i comercial, Perpinyà experimentà una gran expansió urbana: el 1276 començà la construcció del Palau Reial i l’any següent es bastiren nous barris. La immigració francesa fou molt forta. Però la invasió del regne de Mallorca (1343) per part de Pere III el Cerimoniós i les campanyes de conquesta del Rosselló (1344) tingueren com a conseqüència la caiguda de la capital, Perpinyà, la pèrdua de Montpeller per a la corona catalano-aragonesa i la mort de Jaume III de Mallorca a la batalla de Llucmajor (1349).

Del segle XIV al XV, a la crisi general d’Europa, s’afegiren les conseqüències de la pesta negra (1349), encara que la indústria tèxtil perpinyanesa es mantingué: el 1388 fou creat el Consolat de Mar amb jurisdicció sobre el Rosselló i la Cerdanya, i el 1397 es construí la llotja de comerç. El 1349 havia estat fundat l’Estudi General. Els conflictes tornaren a la segona meitat del segle XV, quan, a conseqüència de la guerra contra Joan II, el rei, pel tractat de Baiona (1462), empenyorà al rei francès Lluís XI les rendes del Rosselló i els castells de Perpinyà i de Cotlliure, que foren conquerits (1463) pel duc de Nemours. El 1475, Lluís XI tornà a ocupar Perpinyà, fins que Carles VIII (1493) tornà el Rosselló i la Cerdanya a Ferran II el Catòlic.

Durant la guerra franco-espanyola, Perpinyà hagué de sofrir (1542 i 1543) el setge de les tropes franceses fins que el duc d’Alba aconseguí per dues vegades de fer-les fora. El 1570 foren els hugonots els que hi posaren setge. En aquesta època es constatà un intens corrent d’immigració francesa vers el Rosselló, on foren particularment greus les conseqüències de les epidèmies esdevingudes en 1591-92 i en 1629-31. La vida econòmica del país sofrí un procés d’afebliment que coincidí amb l’increment de l’autoritarisme castellà i amb els perjudicis econòmics provocats per l’acantonament de forces militars estrangeres. A l’empara de la guerra dels Segadors, durant la qual Perpinyà fou bombardejada i saquejada per les tropes filipistes, Richelieu aconseguí ocupar el Rosselló, que afermà amb la conquesta de Perpinyà (setembre 1642).

La pau dels Pirineus (1659) consagrà la partició de Catalunya amb l’annexió a França d’aquelles comarques. L’administració francesa marcada amb un exacerbat centralisme afeblí l’antiga autonomia municipal i provocà la resistència i la lluita armada dels angelets, els guerrillers anti-francesos (1667-75). Amb això n’hi hagué prou per forçar bona part de la burgesia, del clergat i de la noblesa a emprendre el camí cap a les terres catalanes de la Península, encara que aquesta pèrdua de població es veié compensada per l’emigració procedent del Principat. El procés d’afrancesament fou indeturable sobretot a partir del 1700, data en què s’imposà per decret l’ús de la llengua francesa per a tots els actes públics i oficials. Sota el nou règim la indústria tèxtil perpinyanesa decaigué ràpidament a favor d’una economia eminentment agrícola.

El govern francès es posà tot seguit a fer grans obres de construcció: la ciutadella fou reforçada (1689) i la ciutat fou sotmesa a millores urbanístiques. L’obra de remodelació urbana iniciada el 1776 per l’intendent Raymond Saint-Severs féu atenció especialment a la conducció d’aigües, el sanejament i la millora de carrers i vies. El 1760 s’havia començat la construcció de la nova universitat sota els cànons borbònics. Com a conseqüència de la Revolució Francesa (1789) Perpinyà es convertí en la capital del departament dels Pirineus Orientals. En aquest període s’enregistraren nombroses execucions de persones no addictes al nou règim revolucionari, així com també el tancament d’esglésies i estatges religiosos. El 1793 el Rosselló fou envaït pels exèrcits espanyols comandats per general Ricardos, però la seva escomesa fou aturada per Jaume Josep Cassanyes i pel general Dagobert. A partir d’aquesta feta tingué lloc una altra gran emigració vers Catalunya d’elements contraris a la Revolució.

Per fer front a la crisi econòmica, agreujada per l’escassetat de queviures i per l’alça de preus, la municipalitat de Perpinyà creà moneda pròpia (1792) i un sindicat de flequers. Tot aprofitant la guerra franco-anglesa, molts especuladors acapararen grans fortunes, però el conflicte bèl·lic de fet provocà un veritable estancament econòmic. Mentrestant, la ciutat es convertí en centre d’un important mercat de productes agrícoles: la viticultura i l’horticultura incrementaren l’àrea de conreu fins a la crisi del final del segle XIX. Les males collites de 1846-47 i la decadència del comerç contribuïren a palesar el descontentament popular, que contribuí a l’esclat de la Revolució del 1848. Durant el Segon Imperi (1852-70) la profunda transformació agrícola del país anà acompanyada d’un gran avenç en les comunicacions, especialment per la introducció del ferrocarril, cosa que obrí el mercat francès als productes rossellonesos: el 1858 fou oberta la línia Narbona-Perpinyà. De tota manera, la política lliurecanvista del govern imperial arruinà els conreus tradicionals, dels quals només se salvà la vinya.

Ciutat de forta convicció republicana, el març de 1871 Perpinyà intentà de proclamar la Comuna però l’intent fou esclafat per la intervenció militar. Durant tot aquest període la ciutat havia experimentat un fort increment demogràfic que alhora produí una expansió urbana, consolidada a inici del segle XX. Lloc de pas per a molts dels refugiats de la guerra civil espanyola (1939), fou afectada per la Segona Guerra Mundial de forma considerable. A partir de 1977, amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya, les relacions entre Perpinyà i el Principat han experimentat un significatiu avenç, sobretot a nivell econòmic, que ha repercutit també en la recuperació de la personalitat catalana de la ciutat.

ART.- En temps dels comtes independents del Rosselló, que hi varen tenir la residència, Perpinyà s’engrandí a recer de l’església romànica de Sant Joan i s’abrigà darrera un recinte fortificat que al final del segle XII fou engrandit i, a partir d’aquesta època, enclogué les actuals parròquies de Sant Jaume, la Reial i Sant Mateu. La capella de Nostra Senyora dels Còrrecs, oberta a la catedral, és part de Sant Joan el Vell –la nau meridional- i el monument religiós més vell de Perpinyà on es venera la Verge dels Còrrecs, bella imatge del segle XI. El màxim esclat artístic de Perpinyà correspon a l’època dels reis de Mallorca, en què fou capital del regne (1276-1344); en aquest moment varen ésser començats els monuments més significatius de la ciutat, com la Catedral de Perpinyà, iniciada el 1324. Altres esglésies importants són la de Santa Maria de la Reial (segle XIV), d’una nau amb capelles laterals; la de Sant Jaume, començada al segle XIII i acabada al segle XVIII, que té una sola nau i dos absis i conserva interessants retaules; i les del Carme, Sant Mateu i Sant Andreu.

L’edifici civil més important és el Palau dels Reis de Mallorca, construït a partir del 1276 per allotjar la cort de Jaume II. De l’antiga muralla subsisteix la porta i les torres del Castellet (segle XIV), convertit després en presó i actualment seu d’un interessant museu. El Palau de la Diputació (segle XV) i la Casa de la Vila (segle XIII a XVII) són interessants exemples d’arquitectura local rossellonesa; al pati d’aquesta última (segle XV) hi ha una de les més belles obres de Maillol: Mediterrània. La Llotja és del tipus semioberta: fou començada el 1397 i decorada en gòtic flamíger el 1540, i ha sofert nombroses transformacions.

Enllaços web: Turisme – El Casal