(Fortià, Alt Empordà, vers 1350 – Barcelona, 24 novembre 1406)

Reina de Catalunya-Aragó (1381-87), quarta esposa de Pere III el Cerimoniós. Filla del noble empordanès Berenguer de Fortià i vídua de l’aragonès Artal de Foces. A la mort d’Elionor de Sicília el monarca la va prendre per muller l’11 d’octubre de 1377.

La nova reina, havent-se guanyat ràpidament la voluntat de Pere III, aprofità el seu poder per afavorir els propis parents, sobretot la seva mare i el seu germà, Bernat de Fortià. Juntament amb la família, la seva classe (la petita noblesa rural empordanesa) s’emparà a poc a poc dels millors càrrecs de la cort i dels beneficis i les canongies de les esglésies.

El fenomen té els caràcters d’una petita revolució social: els petits senyors rurals, que fins en aquell moment havien tingut poca influència en el govern del país, en aliança amb l’alta menestralia ciutadana, que vol emparar-se del govern municipal, enfrontats amb el partit dels grans senyors.

Aquesta lluita social es concretà en l’anomenada guerra de l’Empordà, en què els petits senyors empordanesos, desitjosos d’alliberar-se de la jurisdicció del comte d’Empúries, s’acolliren a la protecció de Pere III; aquest ordenà “l’execució” contra el comte, comesa de la qual s’encarregà Bernat de Fortià.

Però Sibil·la també fou servida i adulada a la seva cort pels senyors de més categoria, per barons de Catalunya com Hug Folc, comte de Cardona, Hug Roger de Pallars i Joan de Prades. Per consagrar públicament la influència de Sibil·la, de la seva família i de la seva classe, el rei la féu coronar solemnement a Saragossa, el 30 de gener de 1381.

Les desavinences entre el rei i el seu hereu Joan es prolongaren, per obra de Sibil·la, fins a la mort del rei. D’altra banda, el favor reial de què gaudien els Fortià va acabar per crear-los una forta impopularitat.

Quan la gravetat de la malaltia del rei va semblar evident, Sibil·la, abandonant marit i filla, fugí cap a Sitges (30 desembre 1386), acompanyada de la seva mare i del seu germà, i després al castell de Sant Martí Sarroca, al Penedès, del qual era senyor Bernat de Fortià.

L’infant Martí, fill del rei, va sortir en persecució dels Fortià amb les forces de la ciutat de Barcelona, on la fugida de la reina havia produït una indignació general. Dos dies després de la mort del rei, esdevinguda el 5 de gener de 1387, els Fortià, havent-se rendit a l’infant Martí, foren duts a Barcelona, on s’obrí, per ordre de Joan I, un procés a Sibil·la i als seus acompanyants.

Per mitjà del cardenal d’Aragó Pere de Luna, el rei perdonà la seva madrastra, que, a canvi de la renúncia a totes les donacions territorials del seu marit, rebé una pensió de 12.000 sous. Retirada al convent de Sant Francesc de Barcelona, va ésser enterrada en aquesta església.

(Toledo, Castella, 21 setembre 1154 – Sixena, Aragó, 9 novembre 1208)

Reina de Catalunya-Aragó (1174-96) pel matrimoni amb Alfons I el Cast. Filla d’Alfons VII de Castella i de la princesa Ricliza.

S’havia convingut el seu matrimoni amb l’hereu (no nascut) de Ramon Berenguer IV de Barcelona, matrimoni ratificat el 1170 pel tractat de Sahagún, però no efectuat fins al 1174 a Saragossa.

Alfons I i Sança foren pares de Pere I el Catòlic, Alfons II de Provença, Ferran (abat de Muntaragò), Constança, Elionor, Sança i Dolça. Alfons I morí el 1196 i Sança exercí la tutoria de llur fill Pere I fins que aquest complí vint anys; no hi tingué gaires bones relacions.

Es retirà (1196) al monestir de Sixena, que ella mateixa havia fet fundar, on professà com a religiosa; s’hi estigué, però, amb rang de reina, i hi fou soterrada.