(Perpinyà, 23 agost 1866 – París, França, 17 novembre 1926)
Historiador, periodista i polític. Fou diputat per Prada (1906-24), féu construir el ferrocarril de Vilafranca de Conflent a la Guingueta.
És autor del llibre La Cerdagne française, publicat per primera vegada el 1895 i reeditat el 1926, i d’Excursions dans les hautes vallées de la Tét, de l’Aude et du Ségre (1897).
Fou gerent del diari “L’Indépendant” de Perpinyà.
(Perpinyà, 25 setembre 1850 – Grenoble, França, 27 febrer 1914)
Escriptor i polític. El 1877 estrenà a Perpinyà el drama Une révolte en Roussillon, sobre les conseqüències de l’annexió del Rosselló a França, i el 1880 Le Roussillon en 1793.
Fundà “Le Réveil del Pyrénées-Orientales”, periòdic republicà de combat.
Diputat el 1881, fou un dels líders radicals i lluità per l’arranjament del problema vitícola.
(Banyeres de Mariola, Alcoià, 13 octubre 1932 – València, 15 gener 1992)
Jurista i polític. Es llicencià en dret per la Universitat de València, i es doctorà a Madrid el 1959. Catedràtic de dret mercantil de la Universitat de València, el 1970 fou nomenat degà de la facultat de dret. Escriví diversos llibres de la seva especialitat.
El 1975 participà en la constitució de la Junta Democràtica del País Valencià, de la qual fou elegit president. Formà part del grup Demòcrates Independents del País Valencià poc abans de les primeres eleccions democràtiques del 1977.
Fou vice-president de la Comissió Mixta de Transferències de l’Estat al Consell del País Valencià. L’any 1979 fou elegit senador per la UCD i posteriorment fou secretari d’estat per a les autonomies (1981-82).
Morí en un atemptat d’ETA.
(Perpinyà, 31 març 1909 – Fort de Montrouge, França, 9 febrer 1945)
Escriptor i polític. Alumne de l’École Normale Supérieure, en sortir-ne es dedicà al periodisme. El 1932 Charles Maurras l’encarregà del fulletó literari de “L’Action Française”. Brasillach recollí les millors cròniques d’aquesta publicació en el llibre Les quatre jeudis (1934).
A partir del 1934 es posà a fer política activa i es decantà vers el feixisme (a la novel·la Les sept couleurs, 1939, evoca un congrés de Nurenberg; escriví la crònica Le siège de L’Alcazar, 1939, i la parcial Histoire de la guerre d’Espagne).
Esdevingué un dels periodistes més coneguts de la col·laboració amb Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Era redactor en cap del setmanari “Je suis partout” (1937-43).
Fou detingut el 1944, condemnat i afusellat l’any següent.
(Sant Andreu de Sureda, Rosselló, 12 desembre 1859 – Perpinyà, 4 agost 1909)
Polític. Membre del partit radical socialista francès.
Elegit diputat el 1906, en unes disputades eleccions enfront d’Eugeni Sauvy, alcalde de Perpinyà. Impulsà la política de transports.
Francmaçó, arribà a gran mestre adjunt de la gran lògia de França.
(Alcoi, Alcoià, 10 juny 1894 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 19 juny 1942)
Advocat i polític. Afiliat al republicanisme radical i de tendències socialistes, fundador i dirigent del partit republicà Izquierda Radical-Socialista.
Fou diputat a les Corts durant la II República i formà part de la comissió de diputats investigadora dels fets de Casas Viejas (1933. Ministre de Justícia durant els governs de Lerroux i de Martínez Barrio (1933).
Fou el pare de Virgili Botella i Pastor.
(Elx, Baix Vinalopó, 1837 – València, 1889)
Polític. Germà de Francesc. Membre del partit conservador.
Fou diputat a corts en diverses legislatures, senador per València i governador civil d’aquesta mateixa província en dues ocasions durant la Restauració.
(Elx, Baix Vinalopó, 3 desembre 1832 – Madrid, 22 desembre 1903)
Escriptor, periodista i polític. Germà de Josep. Ben aviat publicà (1848) un volum de poesia. A partir del 1859 deixà de banda la literatura i es dedicà al periodisme polític a “El Contemporáneo”. Dirigí a Madrid diverses publicacions.
Vinculat a L. González Bravo, va ésser diputat a corts (1863) i governador civil de Sevilla. Amb la Restauració esdevingué director general de duanes i senador per València i, després, per Alacant, i ministre del Tribunal de Comptes.
Publicà les obres polítiques El rey ha muerto, viva el rey, El primer español i La restauración. Per al teatre escriví més de cinquanta drames i comèdies en llengua castellana, alguns de les quals aconseguiren força èxit, com: La paz de Vergara, Los agiotistas, Todo por mi padre, El fuego y la estopa, Para dos perdices dos, Un pie y un zapato, A la luna de Valencia….
(Xàtiva, Costera, 30 novembre 1901 – Mexicali, Mèxic, 25 setembre 1950)
Metge i polític. Partidari del valencianisme, fou membre de l’Agrupació Valencianista Republicana i, després (1935), del Partit Valencianista d’Esquerra.
Durant la guerra civil (1936-39) fou conseller de Cultura del Consell Provincial de València, des d’on dugué a terme, dins les limitacions imposades per la guerra, una tasca important: animà cursets de llengua, creà els premis literaris i musicals País Valencià i, sobretot, impulsà decisivament la creació de l’Institut d’Estudis Valencians (fundat el 9 febrer 1937).
El 1938 s’exilià amb la família, primer a França, i després s’instal·là a Mèxic.
(Vevey, Suïssa, 27 juny 1870 – París, França, 2 octubre 1931)
Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom de Jaume III. Fill de Carles de Borbó i d’Àustria-Este, a la mort del qual (1909), proclamà els seus drets i reorganitzà el carlisme.
Als Països Catalans, especialment al Principat, tingué nombrosos partidaris, anomenats jaumins.
No contragué matrimoni.
Dades dels Països Catalans 