Arxiu d'etiquetes: polítics/ques

Zaplana Hernández-Soro, Eduardo

Deixa un comentari

(Cartagena, Múrcia, 3 abril 1956 – )

Polític. Fou dirigent de la UCD d’Alacant, i el 1989 ingressà al Partit Popular. President del PP d’Alacant, fou regidor de l’ajuntament de Benidorm i després alcalde (1991-94), així com diputat a les Corts Valencianes (1991). El 1993 fou elegit president del PP de la Comunitat Valenciana.

El 1995 assolí una notable victòria en les eleccions autonòmiques, i esdevingué president de la Generalitat Valenciana gràcies a un acord amb Unió Valenciana. Revalidà el triomf, i per majoria absoluta, en les eleccions del 1999. En les del 2003 ja no es presentà. Membre de la Junta Directiva Nacional del PP.

El 2018 fou detingut i acusat de blanqueig de capitals i malversació.

Zapater i Esteve, Josep Maria

Deixa un comentari

(València, 1889 – Paterna, Horta, 1936)

Polític i poeta. Llicenciat en dret (1913), publicà diversos poemes en català i castellà, en periòdics valencians. Fundà a València la Joventut Maurista; durant la Dictadura de Primo de Rivera fou conseller de l’ajuntament, membre de la Unión Patriótica i secretari particular del marquès de Sotelo.

Col·laborà en la fundació de la Unión Monárquica (1930). Dirigent de Renovación Española durant la Segona República, fou jutjat i executat a conseqüència de l’aixecament militar del 1936.

Wanmarcke de Lummer, Johan

Deixa un comentari

(Holanda, segle XVIII – València, 1777)

Polític i militar. El 1775 fou nomenat capità general de València, càrrec en el qual morí.

Vives i de Canyamars, Joan

Deixa un comentari

(València ?, segle XVI – Sàsser, Itàlia, 1625)

Polític. Era senyor de les baronies de Benifairó de les Valls i de Santa Coloma. Aquest darrer lloc, despoblat per l’expulsió dels moriscs, li fou indemnitzat per Felip II de Catalunya.

Fou ambaixador d’aquest monarca a Gènova, i més tard fou virrei de Felip IV a Sardenya (1623-25). Combaté el bandolerisme del cap del Logudor. Morí en el càrrec.

Villarroya i Llorens, Enric

Deixa un comentari

(València, 30 març 1843 – 9 març 1899)

Polític. Estudià a França i a Bèlgica. D’ideologia catòlica i liberal, cursà la carrera diplomàtica a Madrid, però l’abandonà per la política. Fou secretari del ministre d’estat (1868-69) Juan Álvarez de Lorenzana.

Dirigí el diari “La Patria” de Madrid i col·laborà en diaris de València, ciutat on representà el polític andalús José López Domínguez. Publicà la novel·la Eulalia (1865).

Villar i Palasí, Josep Lluís

Deixa un comentari

(València, 30 octubre 1922 – Madrid, 7 maig 2012)

Polític. Germà de Vicent. Doctorat en dret (1945), fou lletrat del Consejo de Estado i de l’Instituto Nacional de Previsión (1950) i altres diversos alts càrrecs. El 1965 guanyà la càtedra de dret administratiu de la universitat de Madrid. Després fou nomenat ministre d’educació (1968-73).

Ha publicat Observaciones sobre el sistema fiscal español (1951), Intervención económica de la industria (1965), etc.

Villanueva i Astengo, Joaquim Llorenç

1 Resposta

(Xàtiva, Costera, 10 agost 1757 – Dublín, Irlanda, 26 març 1837)

Eclesiàstic, escriptor i polític. Germà de Jaume. Regalista i jansenista en la línia general del reformisme del segle XVIII, publicà un Catecismo del Estado según los principios de la Religión (1793), obra polèmica en defensa de la monarquia i contra la Revolució francesa.

Durant la guerra del Francès va ésser elegit diputat per València a les corts de Cadis, i va formar part de la comissió eclesiàstica que proposà un concili nacional (1811) per tal d’oposar-se a l’autoritat papal. També va defensar els indis i va obtenir la creació de la província de Xàtiva, que va ésser abolida al mateix temps que la constitució.

Va escriure Las angélicas fuentes o el tomista en las Cortes (1813), en què intentà de defensar la sobirania nacional amb arguments de sant Tomàs, i Mi viaje a las Cortes (1860), amb notícies del seu funcionament intern. A la tornada de Ferran VII de Borbó fou perseguit per liberal i el 1815 condemnat a sis anys de reclusió al convent de la Salceda.

Durant el Trienni Liberal fou nomenat ambaixador prop de la Santa Seu (1822), però el papa el rebutjà per jansenista; Villanueva trencà públicament les relacions amb l’Església en la seva obra Mi despedida de la Curia romana. Obligat a emigrar per la reacció absolutista del 1823, es va refugiar primerament a Londres i després a Dublín, on començà la traducció al català del Nou Testament.

El 1825 va publicar Vida literaria de D. Joaquín Lorenzo Villanueva.

Villalonga i Villalba, Ignasi

Deixa un comentari

(València, 13 juliol 1895 – Benicàssim, Plana Alta, 13 novembre 1973)

Financer i polític. Estudià dret a Deusto (País Basc), i es doctorà (1914) amb la tesi Régimen municipal foral valenciano (1926). De nou a València (1916), es dedicà als negocis del seu pare, propietari de la Companyia de Ferrocarrils i Tramvies de València.

Membre de la Joventut Valencianista, prengué part activa en la fundació de la Unió Valencianista (1918). Presidí la Cambra de Comerç (1928-30) i intervingué en l’entrada del capitalisme local (1927) en el Banc de València. Promogué la creació del Centre d’Estudis Econòmics Valencians (1929), que presidí fins el 1932.

Membre de la Dreta Regional Valenciana, fou diputat (1934 i 1936); el 1935, durant el règim de suspensió de la Generalitat (fets del Sis d’Octubre), la presidí com a governador general de Catalunya. El 1933 entrà al Banco Internacional de Industria y Comercio i, com a conseqüència, a la Compañía Española de Petróleo SA, que presidí.

Durant la guerra civil de 1936-39 col·laborà en l’organització econòmica de la zona franquista. En la postguerra reorganitzà el Banc de València i el Banco Central i impulsà la creació del consorci Bancor. Fundà Eléctricas Leonesas, Saltos del Sil, Saltos del Nansa, Dragados y Construcciones i altres empreses.

Publicà l’opuscle Substantivitat del valencianisme (1919) i nombrosos articles.

Villalonga i Pérez, Antoni

2 Respostes

(Palma de Mallorca, 1821 – 21 maig 1910)

Dirigent republicà federal. Fill de Francesc Villalonga i Escalada. Fou un dels primers militars del partit democràtic i del republicanisme a les Illes. Els anys 1860 actuà a l’Ateneu Balear. Membre de la junta revolucionària del 1868, fou, amb Miquel Quetglas, Rafael Manera i Ignasi Vidal, l’organitzador del Comitè Republicà Federal de les Balears i del Partit Republicà Federal de l’Estat Balear.

Després fou alcalde de Palma (febrer-juliol 1872) i diputat a les corts (elegit a l’abril 1872 i al maig 1873). Fou empresonat el 1875 a València, amb la Restauració. Tanmateix, continuà sempre fidel al republicanisme federal i, en especial, procurà que aquest no desaparegués dins els diferents conglomerats d’unió republicana que hom intentà de formar (d’una manera destacada el 1896, que es creà el Partit d’Unió Republicana de Jeroni Pou).

La seva valuosa biblioteca i la del seu pare passaren en una gran part a ésser la base de la biblioteca de l’ajuntament de Palma.

Fou el pare de Francesc Villalonga i Fàbregues.

Villalonga i Fàbregues, Francesc

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 1856 – 3 desembre 1932)

Dirigent republicà. Fill d’Antoni Villalonga i Pérez. Republicà federal, es destacà a la fi del segle XIX dins el Partit d’Unió Republicana, i posteriorment fou un acèrrim defensor de la reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal, de la conjunció republicano-socialista en 1909-14 i de la candidatura assembleista del 1917.

Candidat a les corts moltes vegades i sempre derrotat, la seva presència a l’ajuntament de Palma fou limitada en negar-se al suport dels liberals (fou elegit el 1901 i el 1920, amb l’ajuda socialista). Amb l’adveniment de la II República, substituí Llorenç Bisbal en l’alcaldia (octubre 1931-juny 1932) com a home-pont davant les divisions de les forces republicanes.