Plana, estesa a l’esquerra del Túria, abans de la seva confluència amb la rambla Castellarda, al límit amb el terme de Pedralba (Serrans), ja de llengua castellana.
Xurros, pla dels
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: planes
Xàtiva, pla de
(Costera)
Sector nord-oriental de la comarca, al voltant de la confluència dels rius Cànyoles i d’Albaida. Les aigües d’aquests dos rius i les de cabaloses fonts, a més dels nombrosos pous, han fet sorgir als sectors més baixos d’aquesta depressió i en la veïna costera de Ranes la notable horta de Xàtiva, a través de diverses séquies; la superfície regada és d’unes 2.700 ha.
Desapareguda la morera al segle XIX, el taronger és el conreu essencial, i també les hortalisses i, en la zona més profunda, l’arròs. Els costers, abancalats, són aprofitats per a garrofers, oliveres i vinya. L’aigua, des d’antic, ha estat aprofitada també per a la indústria tèxtil i paperera.
Verd, pla -Menorca-
(Ferreries / Ciutadella, Menorca)
Plana (50-70 m alt) de sa Mitjania, estesa al sud-oest de les serres de s’Enclusa i de Santa Àgueda, al sud de les garrigues de Binissuès i al sud-est de l’extens bosc de la Vall, al límit dels termes de Ferreries (sector drenat pel barranc d’Aljandar) i Ciutadella (drenat pel barranc de sa Fontsanta o de la Vall), travessada de sud-est a nord-oest per la carretera de Maó a Ciutadella.
És zona mitja de conreus farratgers (en part de regadiu) i de cereals.
Torre d’Eina, la
(Eina / Planes / Sant Pere dels Forcats, Alta Cerdanya)
(o la Torre del Bisbe) Pic (2.832 m alt) del massís de Puigmal, que es destaca vers el nord de la línia de crestes que separa el Ripollès de la Cerdanya, a la qual s’uneix a través del pic d’Eina.
Es termenal dels tres municipis.
Toro, serra del -Safor-
(Barx / Simat de la Valldigna, Safor)
Sector de la serra de Valldigna, entre els dos termes, entre la serra de Buixcarró i el Mondúver, que culmina a 607 m alt, al límit dels dos termes, que continua vers el nord per l’altiplà dit el pla del Toro, que domina la Valldigna.
Terreta, la
Sector de la vall de la Noguera Ribagorçana, entre el congost d’Escales i l’estret de Mont-rebei.
Té com a centre la vila d’Areny de Noguera, a la vora del riu, la qual, juntament amb els nuclis del Pont de Montanyana, al sud, i de Sopeira, al nord, també al fons de la vall, concentren gran part de la població, en contrast amb la desolació de les zones muntanyoses. L’economia és mig agrícola i mig ramadera.
Encara que geogràficament és més afí a la Ribagorça, els lligams econòmics amb el Pont de Suert han condicionat la seva vinculació a l’Alta Ribagorça.
Sant Jordi del Carner
(o Sant Jordi del Pla del Carner) Església, situada entre la vila i Morellàs, a l’antic pla del Carner.
El 1387 el bisbe d’Elna donà permís per a la seva construcció. El 1507 en tenien cura dos administradors de Ceret. El 1674 s’hi lliurà a prop una forta batalla, després de la conspiració de Vilafranca, entre la tropa francesa de Schömberg i l’espanyola del duc de San Germano, que acabà amb una carnisseria.
No té culte i es troba abandonada.
Sant Jordi -Palma de Mallorca-
Poble, situat al nord-est del terme, en un extrem del fèrtil pla de Sant Jordi, l’antic prat de Sant Jordi, que s’estenia entre els turons de Marratxí i de Sant Jordi fins a la ciutat i la mar i que fou dessecat a partir del 1849.
Havia pertangut a la baronia del Bisbes de Barcelona des de la conquesta catalana fins al 1314, que fou venut i formà part de la possessió de ses Arnaldes.
Damunt el turó de Sant Jordi hi havia una església (testimoniada el 1451), dependent de la parròquia de Santa Eulària de Palma, i un petit nucli de cases; el 1863 començà a tenir culte regular. El 1887 esdevingué vicaria in capite i el 1934 fou erigida en parròquia i s’inicià la construcció d’una nova església; s’Aranjassa i sa Casablanca formen part de la seva demarcació.
Salanca, la
(Rosselló)
Gran plana costanera de la comarca, estesa entre el límit amb el Llenguadoc i el Tec, on comença el Vallespir, tot i que arriba, de fet, al nord, fins al cap de Leucata, i, al sud, fins al començament de la Costa Vermella, més enllà d’Argelers.
Es tracta d’una zona de terres salades i pantanoses que han pres la forma d’una costa lacunar (els estanys de Salses i de Sant Nazari ocupen una part important de la seva superfície), recentment conquerida a la mar. Fou un centre de producció de sal (Sant Llorenç de la Salanca, Canet de Rosselló).
En un sentit estricte, la Salanca comprèn només les terres entre la Tet i l’estany de Salses, que centra Sant Llorenç de la Salanca i que comprèn Sant Hipòlit de la Salanca, el Barcarès, Clairà, Torrelles de la Salanca, Vilallonga de la Salanca i Santa Maria la Mar.
Saïdia, la
Nom popular de l’antic monestir cistercenc femení de Gratia Dei, situat al pla de la Saïdia, a l’esquerra del Túria, prop dels ravals de Marxalenes i de l’Alcúdia de València i de la sèquia de Mestalla.
Fou fundat el 1268 per Teresa Gil de Vidaure en uns terrenys que Jaume I el Conqueridor havia donat el 1260 a llur fill Jaume de Xèrica. La cessió de Teresa Gil a l’orde del Cister fou feta en presència del bisbe Andreu d’Albalat, de l’abat de Poblet Arnau d’Oliola, de l’abadessa de Vallbona Gerarda de Cardona i de les dotze monges d’aquesta abadia vingudes a la nova fundació, presidides per la qui fou la primera abadessa valenciana Beatriu d’Anglesola.
La naixent comunitat obtingué diversos llegats de Jaume I i el cenobi fou la sepultura de Teresa Gil i de llurs fills Jaume de Xèrica i Pere d’Ayerbe. Malgrat reconèixer la filiació de Vallbona, el nou monestir admeté la paternitat immediata de l’abat de Benifassà. Al segle XVII tingué fama de santedat l’abadessa Gertrudis d’Anglesola (1641-1727).
Durant la guerra contra Napoleó fou fet demolir per la junta de defensa de la ciutat, per temor que s’hi fortifiquessin les tropes napoleòniques. Les monges residiren a diversos indrets de la ciutat fins que el 1820 iniciaren la construcció d’un nou convent al mateix solar.
En la guerra civil de 1936-39 la comunitat fou dissolta i el monestir saquejat i destruït la major part del tresor artístic i documental (entre altres, el cor de talla i altres objectes valuosos procedents de Valldigna).
El 1954 la comunitat s’uní a l’estricta observança de l’orde i el 1965 es traslladà a Benaguasil (Camp de Túria) amb el mateix nom de Gratia Dei.
Dades dels Països Catalans 