Municipi de la Plana Baixa (País Valencià): 28,32 km2, 211 m alt, 893 hab (2014)
(o Fondeguilla) Situat entre els vessants meridionals de la serra d’Espadà i la d’Almenara, al sud-oest de Nules. Hi neix el Belcaire o riu d’Uixó. Una part del territori és ocupada per alzines sureres.
Els conreus són limitats a l’agricultura de secà (gra i garrofers, aquests darrers en estat gairebé d’abandó) i també de regadiu (hortalisses); però la principal activitat de la població, que es manté estable, treballa a les indústries de la propera Vall d’Uixó. La crisi dels darrers anys, però, ha produït una disminució important de la població. Al segle XIX hom havia intentat d’explotar-hi jaciments de mercuri i de cobalt. Àrea comercial de Castelló de la Plana.
El poble, que agrupa tota la població del municipi, és a la dreta del Belcaire; l’església parroquial és dedicada a sant Bartomeu.
Dins el terme hi ha els despoblats de Benixabdó i de Castro.
Municipi de la Plana Baixa (País Valencià): 30,75 km2, 465 m alt, 218 hab (2014)
Situat al vessant septentrional de la serra d’Espadà, que comprèn l’alta vall del riu de Sonella o de Veo i les partides del Villastre i de Xantena. La zona més accidentada del territori és coberta de boscs de pins i alzines sureres i, també, de prats, els quals són aprofitats per al bestiar oví i cabrum.
L’agricultura de regadiu s’alimenta de basses, però hi predomina el secà (garrofers, figueres i oliveres). Àrea comercial de Nules. La població ha disminuït prop de la meitat entre el 1900 i el 1965.
El poble, antic lloc de moriscs, es troba assentat a la dreta del riu de Sonella, es comunica amb Aín pel coll de l’Alcúdia.
Consta de 20 municipis: Aín – l’Alcúdia de Veo – Alfondeguilla – Almenara – les Alqueries de la Plana – Artana – Betxí – Borriana – Eslida – la Llosa de la Plana – Moncofa – Nules – Onda – Ribesalbes – Suera – Tales – la Vall d’Uixó – Vila-real – la Vilavella – Xilxes
GEOGRAFIA FÍSICA: Comprèn el sector muntanyenc al sud del Millars, i morfològicament és continuació de la Plana Alta. S’hi distingeix un sector pla molt més ampli que el del nord, format principalment pels al·luvions del Millars, i entre aquest i la muntanya s’han desenvolupat una sèrie de glacis, sobre els quals sovint hi ha importants dipòsits calcaris. El sud-oest de la comarca és ocupat pels potents relleus triàsics de la serra d’Espadà, els contraforts dels quals (serra del puntal de l’Ombria, 692 m, i el turó de Sant Sebastià) arriben prop de Nules. La costa s’estén des del delta del Millars fins a la desembocadura de la rambla de l’Arquet, i és plana i sorrenca, amb nombrosos cordons de dunes, que dificulten l’escorrentia i provoquen l’existència d’un marge litoral pantanós: els marjals.
El clima té les característiques mediterrànies, amb temperatures altes, modificades a l’interior per l’altitud; la mitjana d’agost és de 25ºC, i la de gener de 10ºC. Les precipitacions són escasses i generalment inferiors als 400 mm anuals, amb un màxim a la tardor.
La vegetació natural ha estat molt atacada per l’home i en resta únicament un matoll degradat; actualment l’àrea de boscos queda circumscrita al sector més muntanyós, del qual cal esmentar les alzines sureres de la serra d’Espadà, malmeses pels continus incendis. També cal esmentar les diverses plantes halòfiles i psamòfiles que hi ha a les dunes i als marjals.
El Millars és el riu principal, les aigües del qual són regulades per l’embassament de Sitjar, al límit nord-oriental de la comarca. Paral·lels al Millars, diversos rius, barrancs i rambles, de règim molt irregular, travessen la plana d’oest a est; els de més importància són el riu Sec de Berxí, format per les rambles d’Artana i de Tales, el de Belcaire i el barranc de Fontfreda.
POBLACIÓ I ECONOMIA: La població, llevat d’un petit període d’estancament i recessió entre els anys vint i trenta del segle XX, ha augmentat en un 127%, si bé aquest augment fou més accelerat en el període 1950-81 i afectà la gran majoria dels municipis de la comarca. Dels 20 municipis que la formen, només els d’Aín, l’Alcúdia de Veo, Eslida, Artana, Suera i Tales, situats al sector més occidental de l’interior, han perdut població del 1900 ençà; Alfondeguilla s’ha mantingut més o menys estable, mentre que l’han més que duplicada els de Betxí, Nules, Onda, Xilxes i Vila-real, i l’han triplicada els d’Almenara, la Llosa de la Plana i la Vall d’Uixó. La població és concentra a la plana i assoleix una de les densitats més altes del País Valencià. El nucli més important és Vila-real, seguit dels de la Vall d’Uixó, Borriana i Onda.
En la riquesa econòmica té un paper molt important l’agricultura, que en el sector de la plana és de regadiu, per al qual s’aprofiten les aigües del Millars i de nombroses fonts (Sant Josep, a la Vall d’Uixó; la de la Quart; la de la Canyara, a Onda; la de la Llosa, i la dels Fontanàs, a Betxí) i pous, principalment als municipis d’Onda, Vila-real i Nules. El principal conreu de regadiu, i el més important de tots, és el de tarongers i mandarines, seguit pels de les hortalisses i altres fruiters. L’arròs, tradicional conreu dels marjals, ha desaparegut, i ha estat substituït per conreus d’hortalisses i fruiters. Al secà, localitzat preferentment a les valls altes interiors, predomina el conreu d’ametllers, oliveres i garrofers. L’activitat industrial és molt diversificada i ocupa un paper principal en l’economia de la comarca; destaca la indústria de la ceràmica i rajoles a Onda, i la fabricació de calçat a la Vall d’Uixó. Altres indústries importants són la tèxtil, de la fusta, química, del calçat i la derivada de la comercialització de les taronges, que es concentren a Vila-real i a la capital, Borriana, el port de la qual ocupa un lloc important entre els del país com a exportador de taronges, malgrat el canvi que suposa el modern transport per carretera. El turisme es troba poc desenvolupat i només té una certa importància al sector litoral de Borriana, Moncofa, Almenara i Xilxes.
HISTÒRIA: Hom pot estudiar el poblament a partir de poc després del 2000 aC, amb les coves d’enterrament col·lectiu i el vas campaniforme (Vila-real), etapa seguida per la del bronze valencià, amb poblats documentats a diversos llocs. Com a la Plana Alta, al començament del primer mil·leni arribaren les influències indoeuropees, amb la cultura hallstàttica (Nules, Cabanes, Borriol, Onda, Vilanova d’Alcolea, etc). Sobre aquest fons de poblament arribaren influències comercials fenícies vers els segles VII-VI aC (poblat de Vinarragell, a Borriana), i d’ençà d’aquest moment la cultura ibèrica, del grup dels ilercavons, es manifestà a través de nombrosos poblats. La romanització fou intensa, bé que no existís cap centre urbà, i són conegudes diverses vil·les romanes importants (Nules, Xilxes). Cal atribuir al període romà l’origen del regadiu (canalitzacions dels voltants de Vila-real, aprofitant l’aigua del Millars). Aquesta estructura no degué alterar-se substancialment durant els segles musulmans; continuà l’expansió de les hortes i alqueries, i més tard, com a fet nou, l’aparició dels castells defensius (Almenara, Onda) i el creixement d’alguns nuclis urbans, com la mateixa Onda i, més notablement, Borriana.
A partir de la Reconquesta (segle XIII) es desenvoluparen alguns dels nuclis anteriors (Borriana, Onda, la Vall) i se’n fundaren alguns de nous o gairebé nous, com Vila-real i Nules. Els problemes derivats del control de les aigües de regar i els conflictes de jurisdiccions són permanents al llarg de tota la baixa edat mitjana: conflictes entre municipis, entre aquests i les grans famílies (Centelles, Cardona) o l’orde de Montesa. La comarca pertangué a la demarcació administrativa de la governació de Castelló de la Plana (o dellà el riu d’Uixó, o de la Plana) –excepte Almenara, que pertanyia a la de València-, i fou incorporada després al corregiment de Castelló de la Plana (excepte Ribesalbes i la zona d’Onda, que ho fou al de Peníscola), i més tard establerta província amb els límits poc modificats. Fins el 1960 pertangué al bisbat de Tortosa (excepte Betxí, que era parròquia enclavada del bisbat de Terol), i des d’aquest any al de Sogorb-Castelló. Correspon al partit judicial de Castelló, a excepció d’Aín, l’Alcúdia de Veo, Artana, Eslida i Alfondeguilla, que pertanyen al de Sogorb. Les Alqueries de la Plana foren segregades el 1985 del municipi de Vila-real.
Municipi de la Plana Baixa (País Valencià): 12,40 km2, 495 m alt, 129 hab (2014)
(cast: Ahín) Situat a la serra d’Espadà, a la frontera lingüística amb el castellà. El riu d’Artana rega el terme. Hi ha grans extensions amb boscs de pins i d’alzines sureres, les quals són explotades econòmicament.
Predomina l’agricultura de secà (vinya, fruiters, garrofers i ametllers); el regadiu és molt limitat. Complementen l’economia la ramaderia ovina i l’avicultura. Àrea comercial de Sogorb. La població ha experimentat una forta baixada a partir del 1900.
El poble, que agrupa tota la població del municipi, fou conquerit el 1239 per Jaume I. El 1526, durant la rebel·lió dels moriscos de la serra d’Espadà, es lliurà la batalla d’Aín, decisiva d’aquella guerra, favorable a Gaspar de Montsoriu.
Dins el terme hi ha restes d’un castell d’època musulmana i els despoblats de Beniali i de l’Aiola.
Dades dels Països Catalans 