(Cornellà del Terri, Pla de l’Estany)
Poble, a l’esquerra del Terri, entre Banyoles i Cornellà. L’església parroquial, romànica, és dedicada a sant Joan.
Era un dels llocs reials de la vall de Cornellà.
Borgonyà del Terri
2 Respostes
Arxiu d'etiquetes: Pla de l’Estany
Banyoles, monestir de
Monestir benedictí (Sant Esteve de Banyoles). Fundat al començament del segle IX per l’abat Bonit.
Al llarg de l’Edat Mitjana, les possessions del monestir anaren creixent, i també la seva influència social i cultural: des del segle XI tingué una escola monacal, i el 1446 s’hi fundà un estudi general benedictí. La comunitat subsistí fins al 1835 (desamortització espanyola de Mendizábal).
Destruït parcialment pels terratrèmols del 1427 i 1428, les tropes franceses n’arruïnaren (1655) tota l’obra romànica.
L’edifici actual, d’estil neoclàssic, conserva la portalada gòtica i el retaule, també gòtic, de l’altar major, de Joan Antigó.
Banyoles, mandíbula de
Mandíbula d’un home de Neanderthal, descoberta prop de l’estany de Banyoles, la primera trobada a Catalunya (1887); fou recollida per Pere Alsius entre els dipòsits sedimentaris de l’antillac, d’una extensió més gran que l’actual.
Es conserva a la Col·lecció Prehistòrica Alsius de Banyoles.
Vilauba
(Banyoles, Pla de l’Estany)
Vil·la rústica romano-visigoda, que es troba al terme de Camús, a un km i mig de Banyoles, a la dreta de la carretera que duu a Pujarnol, al sud-oest del llac de Banyoles.
Era coneguda des de l’any 1932, quan fou oberta la carretera que la tallà pel mig. Foren realitzats llavors alguns treballs de recuperació de materials arqueològics a càrrec de Jaume Butinyà i Ramon Alsius, estudiosos de Banyoles.
El 1978, J. Tarrús i J.M. Nolla, arqueòlegs, reiniciaren l’excavació del camp baix de la vil·la i localitzaren una habitació gran, de 7×8 m², amb interessants estructures de conducció d’aigua, i materials arqueològics del segle I aC al III dC. A partir del 1979 hom prosseguí les excavacions, al camp alt, amb la col·laboració de professors i estudiants catalans i anglesos.
El 1982, l’àrea excavada al camp alt era d’uns 20×20 m², amb importants estructures d’habitació superposades, compreses entre els segles IV i VII dC. Cal destacar les habitacions centrals, amb restes d’una premsa d’oli i cisternes i, dels materials arqueològics descoberts, una làpida inscrita sobre marbre dedicada a un emperador d’inicis del segle I dC.
És una de les poques vil·les romanes de Catalunya que podrà ser excavada totalment. Tots els materials arqueològics trobats són dipositats en el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles.
Vilademuls (Pla de l’Estany)
Municipi del Pla de l’Estany (Catalunya): 61,54 km2, 120 m alt, 789 hab (2017)
Situat al nord-est de la comarca, al límit amb l’Alt Empordà i el Gironès. El terme, molt extens, s’esten a la dreta del Fluvià i arriba fins prop de la riba esquerra del Ter, en un sector ondulat per un bon nombre de turons i drenat per diverses rieres, entre les quals destaca la de la Farga.
Agricultura de secà (cereals i farratge) i de regadiu, localitzats vora el Fluvià, on s’hi fan patates i hortalisses. Ramaderia porcina i bovina. Població en descens.
El poble és al sector nord-est del terme, al sud del puig de Sant Baldiri, centrat per l’església parroquial de Sant Joan. A mitjan segle XV fou bastit el castell de Vilademuls, del qual no hi ha restes, que esdevingué centre de la baronia de Vilademuls.
El municipi comprèn els pobles de Galliners, Sant Marçal de Quarantella, Ollers, Vilamarí, Sant Esteve de Guialbes, les Olives de Sant Esteve de Guialbes, Vilar de Sant Andreu, Vilafreser, Terradelles, Vilademí, Orfes i Parets d’Empordà i el santuari de Sant Mer.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Turers, els
(Banyoles, Pla de l’Estany)
Nom tradicional de l’església parroquial de la ciutat (Santa Maria dels Turers). Sembla que la primitiva església fou edificada a l’actual emplaçament pels monjos del veí monestir de Sant Esteve de Banyoles, a la segona meitat del segle X, per servir de parroquial als fidels residents entorn del monestir. És documentada des del 1017.
L’actual edifici gòtic fou edificat entre el 1270 i el 1333; vers el 1290 dirigia les obres Pere Torroella de Fluvià. Entre el 1599 i el 1620 fou ampliada, a la part nord, amb una andana de capelles a manera de nau lateral; i amb una nova nau, al sud, el 1864.
Un incendi destruí el 1910 el retaule major, el cor del monestir, que hi havia estat traslladat, i l’orgue. Després del 1939 ha estat restaurada de la profanació del 1936, que destruí tot el que hi restava d’antic.
En tenien cura els jurats de la vila, segons reconegué l’abat el 1413, però aquest es reservà la provisió del capellà major, del domer i del sagristà fins el 1753, que aquest dret passà al bisbe de Girona i a la corona.
Ha donat nom a la plaça dels Turers i, abans, a un antic portal de la vila (1573).
Serinyà (Pla de l’Estany)
Municipi del Pla de l’Estany (Catalunya): 17,38 km2, 188 m alt, 1.117 hab (2017)
Situat a la rodalia de Banyoles, al vessant meridional de la serra de la Mare de Déu del Mont, al nord-oest de la comarca, al límit amb la Garrotxa, vora el Ser, a la seva confluència amb el Fluvià (on hi ha la presa de Serinyà). Drenen també el terme la riera de Serinyà i la de Rodeja.
La base econòmica fonamental és l’agricultura, quasi totalment de secà: es conreen cereals, patates i farratges. Ramaderia ovina. Extracció de guix. Àrea comercial de Banyoles.
El poble és a la plana de la dreta del Ser. Església parroquial de Sant Andreu, notable exemplar romànic (segle XII).
El municipi comprèn, a més, el veïnat Casals (amb l’església de Sant Miquel Sesvinyes) i els de Maixella, Bosquerós, Valldebaió, la Cellera d’Amont i Llavanera, la masia i antic poble de Reixac i l’antic castell de Taià. Jaciments prehistòrics a les coves de la bora gran d’en Carreres, el reclau Viver, la d’En Pau, Mollet, cova dels Encantats i de l’Arbreda.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Escola
Sant Miquel de Campmajor (Pla de l’Estany)
Municipi del Pla de l’Estany (Catalunya): 33,22 km2, 217 m alt, 226 hab (2017)
Situat en part als vessants septentrionals de la serra de Rocacorba fins al Ser, comprèn tota la vall de la riera de Campmajor, a la capçalera de la qual hi ha els estanyols de Sant Miquel de Campmajor, al nord-oest de la comarca, al límit amb la Garrotxa. Boscos de pins i alzines.
Agricultura de secà (cereals, farratge i patates). Ramaderia ovina i porcina. Àrea comercial de Banyoles. Població disseminada.
El poble és a ambdós costats de la riera de Campmajor, centrat per l’església parroquial romànica de Sant Miquel, reformada, de la qual se’n fa esment el 1144.
El municipi comprèn, a més, els pobles de Sant Martí de Campmajor, Ventajol, Falgons (amb el seu antic castell) i Brió i la masia de Rouregròs.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Sant Mer -Pla de l’Estany-
(Vilademuls, Pla de l’Estany)
Santuari, al sud de les Olives de Sant Esteve de Guialbes, a la dreta de la riera de la Farga, als vessants orientals de la serra de Santa Llogaia.
Segons la tradició, sant Mer, llegendari fundador del monestir de Banyoles, menà en aquest indret vida eremítica. Al segle XIII ja hi havia una capella dedicada al sant i una altra a santa Càndida, mare seva.
El 1627 fou excavat el terra i hom trobà unes despulles que foren atribuïdes al sant i que atragueren grans multituds. Foren dipositades a l’església de Sant Esteve de Guialbes i cada any són traslladades al santuari el primer diumenge després del 27 de gener, festa del sant, on hom celebra un aplec molt concorregut.
Rocacorba, serra de
Massís muntanyós, que forma part de la Serralada Transversal Catalana i comprèn el sector nord-oest de les dues comarques, entre la vall del Ter, el pla de Banyoles, el pla de Girona i la vall de Llémena, i enllaça, a través de la serra de Finestres, amb el sistema de relleus de la Garrotxa.
És constituït per la serra de Rocacorba estricta (que culmina a 992 m alt, damunt el santuari de Rocacorba, formant una cresta que separa les valls de les rieres de Rocacorba i d’Adri i del Revardit), pels seus contraforts septentrionals, les serres de Pujarnol (626 m alt) i de Sant Patllari (647 m), i pels seus contraforts meridionals, la serra de Ginestar (559 m).
Els materials d’aquest massís són d’època eocènica i es caracteritzen per l’alternança de gresos amb les margues d’un gris blavós, anomenades xalió, que dominen l’extrem septentrional i originen formes suaus i arrodonides (Merlant, Sant Miquel de Campmajor) i on els corrents d’aigua subdivideixen els turons originant la formació de badlands; més al sud, damunt les margues, en forma de banda allargada de nord-oest a sud-est, hi ha una formació detrítica de gresos amb ciment calcari que passen amb gran facilitat a gresos més grossos i a veritables pudingues, que originen relleus abruptes i escarpats, com els escarpats pics de Rocacorba o bé l’estreta banda aprofitada pel camí de Biert a Canet d’Adri.
Dades dels Països Catalans 