(Oriola, Baix Segura, 1908 – Barcelona, 1985)
Pintor. Ha fet exposicions individuals a la seva ciutat natal, a Barcelona, a Càceres i Taipeh (Formosa).
Ha conreat amb bon èxit la pintura mural. És autor, entre altres obres, dels murals no figuratius de la Junta d’Obres del Port de Barcelona (1962).
(Barcelona, abril 1888 – Buenos Aires, Argentina, 18 gener 1953)
Pintor i dibuixant. A l’inici de la seva carrera artística anà a Buenos Aires, on col·laborà en els principals diaris. Més tard tornà a Barcelona.
Dibuixant d’escenes populars, treballà per a diverses revistes i participà a l’exposició de dibuixants humoristes del 1933.
Conreà també l’aquarel·la i, abans de la guerra civil del 1936 tornà a Buenos Aires.
Eren fills de l’escenògraf Francesc Lucini.
Eusebi Lucini i Biderman (Barcelona, 1814 – Madrid, 1881) Pintor. El 1835 inicià un sojorn de dos anys a Itàlia. Fou escenògraf molt actiu. Treballà sobretot a València i a Madrid.
Josep Lucini i Biderman (Barcelona, segle XIX – Madrid ?, segle XIX) Escenògraf. Col·laborà amb el seu pare, i amb ell anà a València i a Madrid.
(Barcelona, 29 gener 1859 – 27 desembre 1917)
Pintor. Fill de Claudi Lorenzale. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona i a París. Exposà a Barcelona i a Madrid.
Conreà molt la pintura decorativa, i és autor de les tres al·legories (Wagner, Verdi i Massenet) del sostre del prosceni del Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1908).
Tant els treballs d’aquest tipus com les seves pintures de cavallet s’adscriuen al realisme anecdòtic.
(Còrdoba, Andalusia, 20 abril 1910 – 26 març 1992)
Pintor. Format a Còrdova i resident a Barcelona des del 1930.
La seva pintura arrenca sovint de l’experiència divisionista.
Fou un dels principals organitzadors dels Salons d’Octubre i es dedicà també a la pedagogia artística; ha tingut deixebles com Joan Ponç i J. Hernández i Pijuan.
Tornà a Còrdova el 1952.
(Vidreres, Selva, 21 setembre 1929 – Barcelona, 6 setembre 1973)
Pintor. Després d’una primera etapa figurativa, evolucionà cap a l’abstracció amb una gran simplificació d’elements.
Fou un dels fundadors del Cicle d’Art d’Avui (1962), del Premi Internacional de Dibuix Joan Miró i de la Mostra d’Art Nou (MAN).
(Catalunya, segle XII – segle XIII)
Pintor romànic anònim. Representa el corrent bizantí a Catalunya.
Se li atribueix la pintura sepulcral de Sant Pau de Casserres, una majestat procedent del monestir de Lluçà, el frontal de Santa Magdalena de Solanllong i una peça pintada sobre fusta procedent d’Eguillor.
L’obra mestra és el frontal de l’altar de Lluçà, on aconsegueix una força expressiva enorme amb gran economia de mitjans.
(Barcelona, 7 agost 1917 – 2 agost 1987)
Pintor. Format amb Josep Mestres i a l’Escola de Llotja.
Es presentà el 1951 a la sala Argos de Barcelona, i immediatament ja féu una exposició individual a París.
El seu estil és una síntesi d’expressionisme i ingenuisme.
Guanyà, entre altres premis, la medalla d’or de la diputació de Mallorca.
(Barcelona, 1912 – Tossa de Mar, Selva, 1983)
Pintor, il·lustrador i aquarel·lista. Estudià al Cercle Artístic de Sant Lluc i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Ha publicat el volum Barcelona amb text de Camilo José Cela.
Abandonà l’oli per l’aquarel·la, on destacà molt.
(Reus, Baix Camp, 7 gener 1846 – 7 novembre 1896)
Pintor i dibuixant. D’estil acadèmic, pintà a l’aquarel·la i a l’oli, tècniques amb les quals es servia amb desimboltura en la composició d’obres de gènere (Esperant la processó, Tornant del bateig, Damisel·les en el balcó).
Col·laborà com a il·lustrador en moltes revistes del moment (“La Ilustración Española y Americana”, “La Il·lustració Catalana”, “La Campana de Gràcia”, “Un Tros de Paper”, “L’Esquella de la Torratxa”, etc) tant de Barcelona com de Madrid, on residí de jove.
