Arxiu d'etiquetes: períodes històrics

Racional, Crònica del

(Barcelona, 1334 – 1417)

Crònica de fets memorables, generals i locals, esdevinguts a la ciutat.

Escrita en llatí, abraça el període 1334-1417, per diversos autors, més a base de documents que com a cosa viscuda. El conjunt és molt variat i ple d’amenitat.

Constitueix els folis finals (285 a 310) del manuscrit conegut per Llibre antic de constitucions i privilegis, que comprèn una gran diversitat de texts, la majoria jurídics, i era guardat a l’escrivania del racional del municipi barceloní.

Ha estat publicada el 1921.

noucentisme

(Catalunya, 1906 – 1931)

Moviment cultural i literari. Sorgit en part com a reacció contra el modernisme. Enquadrat dins una època d’estabilitat i d’auge de la burgesia catalana, orientada pels esquemes de govern de Prat de la Riba, produí una cultura equilibrada i europeista.

El 1906 es considerat com l’any d’esclat del noucentisme literari, que impulsà decisivament la liquidació de l’última etapa modernista, que va perdurar fins al primer decenni del segle XX. És aquest any en què Eugeni d’Ors, amb el pseudònim de Xènius, començà a publicar el Glosari a “La Veu de Catalunya”, alhora que Josep Carner publicava Els fruits saborosos (1906).

El moviment noucentista imposava un ideal de sobrietat i de classicisme; l’artista havia de dominar l’activitat creadora i arbitrar la realitat exterior. Cal assenyalar el 1911 també la mort de Nonell i Maragall, representants del modernisme, i, d’altra banda, l’aparició de l'”Almanac dels Noucentistes”, representatiu del nou ideal i plataforma de consolidació del nou moviment.

Mallorca s’incorporà en certa manera al noucentisme amb la publicació d’Horacianes (1906), llibre que corona l’obra de Costa i Llobera.

Eugeni d’Ors, representant màxim del noucentisme, esdevingué el guia de la societat catalana de les dues primeres dècades del segle. Proclamà la doctrina del seu ideari, basat en la perfecció de la forma i contrari a la paraula viva maragalliana, en el pròleg de La muntanya d’ametistes (1908) de Guerau de Liost. Ell mateix fou qui dibuixà en La Ben Plantada (1911) un ideal femení acomodat a la doctrina que propugnava.

La poesia noucentista, representada sobretot per Josep Carner i Guerau de Liost, es caracteritza pel seu contacte mesurat i artitzat, que s’oposa als excessos sentimentals de maragallians i decadentistes.

Aquesta tasca cultural fou complementada per la labor ordenadora de Pompeu Fabra en matèria lingüística dins l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció Filològica del qual fou nomenat president, per l’acceptació general de les Normes Ortogràfiques i per la formació del clima d’investigació i estudi que l’Institut suposà.

Alguns escriptors s’oposaren a la fredor i a l’intel·lectualisme d’aquestes noves concepcions estètiques i ideològiques i, d’altra banda, reaccionaren contra el civilisme predicat per d’Ors. El coneixement profund de les lletres clàssiques i renaixentistes, que foren preses com a model, fou també motiu perquè sorgís un grup d’oposició que al mateix temps intentà de contrarestar l’acció noucentista. Foren exponents d’aquest grup Ramon Miquel i Planas (amb les edicions dels clàssics catalans) i les traduccions renaixentistes de Josep Pin i Soler.

La vigència de l’ideari noucentista es va mantenir fins al tercer decenni del segle XX i, finalment, desaparegué amb la deserció d’Eugeni d’Ors, l’abandó del país per part de Pijoan, la marxa de Carner amb motiu de la incorporació d’aquest poeta a la carrera diplomàtica i, finalment, la reacció propugnada pels joves escriptors d’avantguarda i la prosa realista de Josep Pla que s’inicià amb Cases vistes (1925).

ART.- Les característiques de la plàstica noucentista a Catalunya foren el monumentalisme clàssic, el realisme idealitzat, l’expressió serena, el localisme costumista i l’al·legorisme didàctic. Tots aquests elements corresponien a l’aspecte formal de la Catalunya ideal que la burgesia catalana s’havia imposat com a tasca. El noucentisme rebé el nom, també, en relació amb les arts plàstiques, de mediterranisme, adoptant o generalitzant el concepte amb que l’escultor rossellonès Arístides Maillol designà una de les seves escultures (Mediterrània, 1901). Inicialment, fou una reacció contra el medievalisme i contra el modernisme de la fi del segle XIX considerats com a manifestacions romàntiques i subjectives impròpies d’una cultura que es presentava ella mateixa com a generadora d’unes noves formes de vida.

En el terreny arquitectònic, després d’un primer moment en que predominà un sintetisme despullat, d’arrel popular (Grup Escolar, de Josep Goday), adoptà les formes italianitzants del Renaixement i evolucionà cap a grandiositat i solidesa aparent del romanisme del segle XVI. Les obres més típiques de cadascuna d’aquestes dues posicions són l’actual Museu Arqueològic, de Pelagi Martínez i R. Duran i Reynals, i el Palau Nacional de Montjuïc de Pere Domènech. Tot de cases particulars de l’Eixample barceloní i de vil·les dels afores agregats a la ciutat presenten aquest aspecte sumptuós i monumental (Cinema Coliseum, de Francesc de P. Nebot). Altres arquitectes noucentistes són Adolf Florensa (casa Francesc Cambó), Antoni Puig i Gairalt (casa Guerra, a Sarrià), etc. La culminació de l’arquitectura noucentista està representada per les diferents obres que es construïren amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929.

En escultura, les essències classicistes del moviment es manifestaren a través de la puresa formal, l’harmonia i les línies serenes i reposades de les obres de Josep Clarà, la figura més destacada, així com Enric Casanovas, Apel·les Fenosa, Esteve Monegal, Joan Rebull o el primer Gargallo.

En pintura fou característic el mediterranisme de J. Torres-García i Francesc Galí, expressió d’un art idealitzant i de línia clara, que practicaren també J. Obiols i, abans, Joaquim Sunyer.

Destacà alhora un art caricaturesc que comprenia des d’un dibuix sense arestes (Francesc Domingo) fins a la pinzellada sintètica i deseixida, pròpia sobretot de Xavier Nogués. Moltes decoracions realitzades en cases particulars o en llocs públics (edifici de Correus, Palau de Justícia, Palau Nacional) donen testimoni de la pintura d’aquest moment.

Dins el camp de la ceràmica, cal esmentar el nom de Josep Aragay, autor de les rajoles de la font de la plaça de Santa Anna.

El noucentisme fou de mica en mica bandejat per la recerca cosmopolita i internacionalista, que desenvoluparen arquitectes com J.M. Sert i Sixt Illescas, escultors com el mateix Pau Gargallo i Manolo Hugué, i pintors com Joan Miró i Rafael Barradas.

orde de Montesa

Montesa, orde de

(Catalunya-Aragó, 1317 – 1587)

Orde militar creat per Jaume II sota la regla de Calatrava perquè continués la tasca de l’orde del Temple, quan aquest fou suprimit per Climent V el 1308, a causa de les intrigues de Felip IV de França.

Jaume II se’n serví per controlar les rendes i les propietats dels templers de la corona catalano-aragonesa, que van passar al nou orde.

L’any 1400 assolí una major puixança per la incorporació de l’orde de Sant Jordi d’Alfama.

L’orde tingué un paper destacat en el camp militar durant el regnat de diversos reis i donà nom al territori (Maestrat) damunt el qual el superior de l’orde -anomenat mestre- tenia jurisdicció.

Felip II incorporà a la corona el maestrat de Montesa l’any 1587, esdevenint un orde de cavalleria honorífic.

Matança, la -crisi borsària, 1914-

(Barcelona, 1914)

Nom donat a la crisi de la borsa de Barcelona. Significà la fi d’una època de llibertat i d’espontaneïtat i motivà la seva transformació en borsa oficial el 1915.

Arran de la notícia, el 22 de juliol de 1914, de l’atemptat de Sarajevo i del pànic de la borsa de París, a la qual la de Barcelona anava molt vinculada, el 27 de juliol la junta del Casino Mercantil suspengué la contractació i el pagament de diferències, i el 28 el govern féu tancar la sala de contractació de la casa de la Llotja.

El 24 d’agost següent se celebrà una sessió -la matança pròpiament dita- al Casino Mercantil, davant notari, que fixà els canvis reguladors per a la liquidació pendent de la darreria de juliol; aquests foren convencionals, i foren considerats arbitraris per un ample sector públic, puix que eren per dessota dels últims fixats al mercat i per sobre dels cotitzats en els moments de pànic.

Matadors, els

(Barcelona, 1713 – 1714)

Suposada companyia d’assassins que actuava durant el setge de Barcelona, per tal d’eliminar qualsevol desafecte a la causa austriacista.

Fou una deformació de la realitat, obra de l’abat Tricaud de Belmont, a la seva Histoire de la dernière révolte des catalans, publicada a Lió el 1714, en la qual falsejava l’existència de la Companyia de la Quietud, cos de vigilància ciutadana de Barcelona.

Manual de Novells Ardits

(Barcelona, 12 setembre 1390 – 1839)

(o Dietari del antich consell barceloníDietari del racional de la ciutat. Fou redactat i conservat d’ençà dels darrers anys del segle XIV.

Recull informació quasi quotidiana de la ciutat i de tot el Principat: nomenaments d’oficials, trameses de missatgers i correus, eixides de consellers o de la host i, en general, totes aquelles notícies (ardits) que podien ésser explicació d’una despesa.

Consta de 49 volums en foli, i comprèn anotacions coetànies des del 12 de setembre de 1390 fins al 1839.

Frederic Schwartz i Francesc Carreras i Candi en començaren la publicació l’any 1892, interrompuda per la Dictadura de Primo de Rivera, per tal com es tractava d’un text català. Fins al 1922 en foren editats disset volums.

Després del 1965 n’ha estat represa l’edició, sota la direcció de Pere Voltes, encara que amb portades i introduccions en castellà.

Llibre Vermell de Montserrat

(Montserrat, Bages, segle XIV – segle XVI)

Manuscrit en llatí i en català. Nom donat per les cobertes vermelles de l’obra original, que versa sobre Montserrat, on probablement fou escrit i es conserva.

Les matèries són diverses: història de Montserrat, mapes, cants, balls rodons.

Llibre Verd

(Catalunya, 1602 – 1713)

Llibre de matrícula del braç militar de Catalunya.

S’hi troben les ordinacions i modificacions dels estatuts del braç i les signatures de tots els membres, així com les anotacions de nous privilegis i títols nobiliaris.

És a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Llibre dels Mariners

(Catalunya, 1398)

Dos aplecs de narracions en vers, l’un de la darreria del segle XIV i l’altre del 1398.

Ambdós llibres són sàtires contra els mariners, i tenen valor pel llenguatge que empren i per la narració de costums.

Llibre dels Feits

(Catalunya, 1244 – 1274)

(o Crònica de Jaume I)  Crònica inspirada directament per Jaume I de Catalunya. Primera de les quatre grans cròniques de la historiografia catalana.

Fou probablement dictada pel propi Jaume I el Conqueridor, si més no en part, i redactada pels seus col·laboradors (entre els quals hi ha el bisbe d’Osca, Jaume Sarroca, que participà en l’ordenació i estructura dels manuscrits) sota la direcció atenta i personal del rei.

No s’ha conservat la primera redacció, però si dues versions, una de llatina que, amb el títol Liber Gestarum, fou feta per Pere Marsili l’any 1331 per encàrrec de Jaume II el Just, i una altra de catalana que, amb el títol Llibre dels feits, fou incorporada a un manuscrit acabat de copiar l’any 1434; bé que són dos texts paral·lels, el segon no és còpia ni traducció del primer, sinó que més aviat són dues versions del text original.

La crònica és una autèntica biografia de Jaume I, el qual, en alguns passatges, aconsegueix de deixar constància dels seus estats d’ànim més íntims, amb un llenguatge sovint col·loquial i popular. Tota la crònica està impregnada d’un profund sentit religiós i providencialista, on s’hi destaca l’esperit bel·licós del monarca i hàbilment s’hi mostren els seus encerts polítics, així com la defensa dels interessos catalans.

Juan Fernández de Heredia va fer-ne una versió aragonesa al final del segle XIV.