(País Valencià, 1935 – 1937)
Partit polític d’esquerra. Nom de l’escissió que es produí en el si de l’Agrupació Valencianista Republicana disconformes amb la formació del Partit Valencianista d’Esquerra. Enric Bastit en fou la principal figura.
Va tendir a una aproximació, durant la guerra civil, al Partit Comunista d’Espanya.
(Campos, Mallorca, 11 abril 1939 – Palma de Mallorca, 28 febrer 2016)
Escriptor i polític. Ha publicat diversos reculls sobre l’obra de Miquel dels Sants Oliver i l’obra Literatura i societat de la Mallorca de la postguerra (1971).
De caràcter polític són els treballs El mallorquinisme polític (1840-1936) (1975), signat amb el pseudònim d’Anselm Llull, Els mallorquins i la modernitat (1981) i El nacionalisme de la nostra terra (1988).
Com a polític participà en la fundació del PSC-Congrés i després formà part de la federació balear del PSOE, pel qual fou senador (1979-82) i diputat a les corts (1982-86). Abandonà el PSOE el 1986 i fundà el partit Unió Balear.
(Illes Balears, 1899 – 1936)
Moviment polític, propugnador de reconeixement de la personalitat política de Mallorca (o de les Illes), amb l’objectiu d’integració als Països Catalans.
La renaixença cultural autòctona del segle XIX restà lluny de formulacions polítiques, tot i la participació al pacte de Tortosa (1869), impulsat per Valentí Almirall, i la sol·licitud de la diputació balear a integrar-se en la formació d’un estat català (1873). Fou Miquel dels Sants Oliver, a La qüestió regional (1899), el primer a plantejar una teoria autonomista, per als mallorquins i des de les Illes.
D’altra banda, els republicans, dirigits per Lluís Martí, promogueren la necessitat de formar un parlament interprovincial entre els Països Catalans i, en el seu intent d’acostament al catalanisme, s’adheriren a Solidaritat Catalana. El primer grup regionalista fou L’Espurna (1909), de cara a participar a les eleccions municipals, però el control maurista impedí que reeixís.
Els grups anti-caciquistes (nacionalistes, reformistes, republicans i socialistes) s’uniren, al voltant del Centre Regionalista de Mallorca, per adherir-se a l’Assemblea de Parlamentaris del 1917 i propugnaren el sistema autonomista per tal de transformar l’estructura econòmica i política de les Illes.
Els liberals, dirigits per Lluís Alemany i finançats per Joan March (coneguts anticatalanistes), contrarestaren l’estat d’opinió amb certes concessions a un autonomisme contrari al catalanisme. A la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera es formaren el Centre Autonomista de Mallorca -influït per la Lliga Regionalista-, el Partit Regionalista -amb exmauristes- i el Partit Republicà Federal de Mallorca -d’esquerra-.
En proclamar-se la II República, es convocà una assemblea per discutir un Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, a la qual no assistí Menorca, favorable a l’Estatut de Catalunya. Si bé fou aprovat l’Estatut de les Illes, no s’aplicà mai. Gabriel Alomar defensà a les corts constituents la necessitat de la federació de regions autònomes i, en el cas de Mallorca, la federació amb Catalunya.
El 1934 les esquerres mallorquines formaren l’Esquerra Republicana Balear amb una declaració explícita de programa nacionalista i d’esquerra. El juny de 1936, intel·lectuals i polítics mallorquins proclamaren la identitat cultural de les Illes i Catalunya i la necessitat d’unir els dos pobles.
L’ocupació militar per la guerra civil, a partir del juliol de 1936, significà la fi momentània del moviment; els principals dirigents foren detinguts o s’exiliaren i fou prohibit l’ús públic del català. Amb la democràcia (1975), els grups polítics s’inclinaren majoritàriament per l’autonomia.
(País Valencià, 1908 – 1923)
Primer grup declaradament nacionalista dels País Valencià. Fundat per un sector radicalitzat del Centre Regionalista Valentí.
Intentà de valencialitzar els partits polítics existents, seguint les directrius de Solidaritat Catalana, però, en fracassar, fou reorganitzat el 1914 i definí un programa polític que incloïa l’autonomia política i administrativa per al País Valencià, l’ensenyament gratuït i obligatori i la instauració d’un servei militar voluntari, entre d’altres objectius.
Fou dissolt durant la Dictadura de Primo de Rivera.
(Barcelona, principis del segle XX)
Veure> Jóvenes Bárbaros (organització juvenil lerrouxista).
(València, 1915 – 1918)
Grup polític. Fundat amb l’objectiu de reconvertir el blasquisme en un partit valencianista. L’oposició dels caps blasquistes féu fracassar l’intent, com succeí també amb la Joventut Republicana Nacionalista (1918).
Molts dels seus afiliats ingressaren a la Joventut Valencianista.
(València, 1921 – 1922)
(JNO) Grup polític. Combinava la defensa d’un nacionalisme independentista amb uns plantejaments de classe incipients.
Durà molt poc temps.
(Rosselló, 1969 – vers 1972)
(FJC) Moviment revolucionari i anticolonialista sorgit com a evolució del Grup Cultural de Joventut Catalana.
Fou substituït pel Comitat Rossellonès d’Estudis i d’Animació.
(Perpinyà, 1895 – 1896)
Federació creada per a solidaritzar-se amb les reivindicacions dels partits obrers francesos i dels congressos socialistes internacionals.
El 1896 s’adherí al Partit Obrer Francès, de Jules Guesde. El seu òrgan fou “Le Républicain”.
(Illes Balears, maig 1932 – 1936)
Organització que agrupà els socialistes de les Illes afiliats al PSOE. Després d’un primer intent en 1913-15, que reuní només grups de Mallorca, es constituí definitivament amb 16 agrupacions (el 1933 foren 20).
Celebrà quatre congressos fins al juliol de 1936, i els d’abril-maig de 1936 foren dominats per la lluita entre els prietistes i els caballeristes.
El seu primer president havia estat Llorenç Bisbal. Tingué com a òrgan de premsa el setmanari “El Obrero Balear”.
Dades dels Països Catalans 