(Palma de Mallorca, segle XVI – 1624)
Jurista. Tingué un excel·lent prestigi i dugué casos de gran importància. Després de restar vidu ingressà a la Companyia de Jesús.
És autor de bon nombre d’escrits, alguns d’ells no jurídics. La majoria restaren inèdits.
(Palma de Mallorca, 1624 – 1708)
Eclesiàstic. Doctor en teologia i mercedari, ocupà diversos càrrecs dins el seu orde, fou qualificador i jutge del Sant Ofici i examinador sinodal de Mallorca i Sogorb. Defensà el lul·lisme.
Publicà diverses obres de caràcter religiós en castellà i en català: Mirall i exemplar de los estudiants, ab algunes addicions (1645).
(Palma de Mallorca, segle XVII – 1651)
Historiador i eclesiàstic.
El 1645 enllestí una mena de crònica titulada Notícia exacta i verídica de tots els successos memorables que s’han esdevingut en el regne de Mallorca des de l’any del Senyor 1636.
(Palma de Mallorca, 1883 – 1961)
Autora teatral. Conreà el teatre regional que popularitzà la companyia de Cristina Valls.
Entre els seus títols cal esmentar Dos diàlegs (1935), Esperant el metge (1936) i El rebeneit (1936). Altres obres seves són Coverbos de dones i Maçoneries.
(Palma de Mallorca, 27 setembre 1899 – Bunyola, Mallorca, 7 juny 1946)
Escriptor i militar. Germà de Llorenç.
A la seva mort prematura havia publicat ja una novel·la notable, escrita en castellà, titulada Miss Giacomini (1941), també escriví El tonto discreto (1944) i una Autobiografía (1947).
(Palma de Mallorca, 1 març 1897 – 28 gener 1980)
Novel·lista i escriptor. Usà el pseudònim de Dhey. Germà de Miquel. Destinat per la família a la carrera militar o a l’eclesiàstica, va fer, en canvi, la de medicina. Es va especialitzar en psiquiatria i va ser sotsdirectori del Manicomi Provincial de Mallorca.
Incompatible amb els pressupòsits de la societat palmesana i de l’escola literària mallorquina, va publicar en català una novel·la, Mort de Dama (1931, edició definitiva el 1967). Va escriure en castellà diverses obres, i en un català on abunden les formes col·loquials mallorquines: La novel·la de Palmira (1952), Faust (1956), Bearn (1961), Desenllaç a Montlleó (1963), Aquil·les o l’impassible (teatre, 1964), La dama de l’harem (1974), entre d’altres.
És autor també de Desbarats (recull de peces teatrals, moltes d’elles esperpèntiques, 1965), Falses memòries de Salvador Orlan (1967), La Lulú (1970), El misantrop (1972), Andrea Victrix (1974, premi Josep Pla), etc.
Retrata en totes aquestes obres el món decadent de la Mallorca ancestral que no ha conegut la Revolució industrial, i on les formes de vida de l’antic règim són encara molt vigents. Bearn, sobretot, la seva gran creació, presenta analogies amb Il Gattopardo del príncep de Lampedusa, obra posterior a la versió castellana de Bearn i traduïda per Villalonga al català. La novel·la de Palmira retrata també una classe mitjana barcelonina tronada i abocada a l’anorreament.
La seva obra narrativa és una de les més importants de la literatura moderna i respon a un élan proustià.
(Palma de Mallorca, 1821 – 21 maig 1910)
Dirigent republicà federal. Fill de Francesc Villalonga i Escalada. Fou un dels primers militars del partit democràtic i del republicanisme a les Illes. Els anys 1860 actuà a l’Ateneu Balear. Membre de la junta revolucionària del 1868, fou, amb Miquel Quetglas, Rafael Manera i Ignasi Vidal, l’organitzador del Comitè Republicà Federal de les Balears i del Partit Republicà Federal de l’Estat Balear.
Després fou alcalde de Palma (febrer-juliol 1872) i diputat a les corts (elegit a l’abril 1872 i al maig 1873). Fou empresonat el 1875 a València, amb la Restauració. Tanmateix, continuà sempre fidel al republicanisme federal i, en especial, procurà que aquest no desaparegués dins els diferents conglomerats d’unió republicana que hom intentà de formar (d’una manera destacada el 1896, que es creà el Partit d’Unió Republicana de Jeroni Pou).
La seva valuosa biblioteca i la del seu pare passaren en una gran part a ésser la base de la biblioteca de l’ajuntament de Palma.
Fou el pare de Francesc Villalonga i Fàbregues.
(Palma de Mallorca, 1894 – 1966)
Pintor. Obtingué alguns premis d’importància.
(Palma de Mallorca, segle XVI – Valladolid, Castella, 1551)
Eclesiàstic. Es doctorà en ambdós drets a la universitat de Bolonya, d’on seria catedràtic. Fou ardiaca del capítol de Mallorca. El 1529 sufragà el cadirat del cor de la seu. Fou protegit de l’emperador Carles I i figurà entre els mestres del futur Felip II.
És autor dels tractats Repetitis subtilissima et profiena i Commentaria super totum Decretum.
(Palma de Mallorca, 1856 – 3 desembre 1932)
Dirigent republicà. Fill d’Antoni Villalonga i Pérez. Republicà federal, es destacà a la fi del segle XIX dins el Partit d’Unió Republicana, i posteriorment fou un acèrrim defensor de la reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal, de la conjunció republicano-socialista en 1909-14 i de la candidatura assembleista del 1917.
Candidat a les corts moltes vegades i sempre derrotat, la seva presència a l’ajuntament de Palma fou limitada en negar-se al suport dels liberals (fou elegit el 1901 i el 1920, amb l’ajuda socialista). Amb l’adveniment de la II República, substituí Llorenç Bisbal en l’alcaldia (octubre 1931-juny 1932) com a home-pont davant les divisions de les forces republicanes.
Dades dels Països Catalans 