Municipi i capital comarcal del Pallars Sobirà (Catalunya): 105,05 km2, 692 m alt, 2.128 hab (2017)
Situat a les ribes de la Noguera Pallaresa, el terme s’estén a banda i banda del riu i, a excepció de la ribera, és molt accidentat, car inclou tota la vall d’Àssua.
Alterna l’agricultura de secà, amb la de regadiu, possible gràcies a l’aprofitament de les aigües fluvials: els conreus més estesos són els de cereals, patates i farratges, però la benignitat del clima permet l’existència de conreus típicament mediterranis. Important ramaderia ovina i sobretot bovina (en règim estabulat per a l’obtenció de llet). Aviram. Important centre lleter. Indústria alimentària i de la construcció. També és important com a centre turístic i d’esports d’hivern (Llessui). Àrea comercial de Tremp i la Pobla de Segur.
El nucli principal de població es desenvolupà durant l’edat mitjana al peu del castell de Sort i s’estengué més tard paral·lelament al curs del riu, el qual al començament del segle XX fou desviat en construir-se la carretera.
Municipi del Pallars Sobirà (Catalunya): 106,39 km2, 1.258 m alt, 403 hab (2017)
Situat a la vall de Soriguera, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, al sud-est de Sort. El terme és accidentat i, en gran part, cobert de boscos.
Agricultura amb conreus de cereals, patates, lleguminoses i farratges. La font d’ingressos principal, però, és la ramaderia (bestiar boví i oví). Àrea comercial de Tremp i la Pobla de Segur.
El poble és a la dreta del riu de Cantó. L’església era sufragània de la parròquia de Junyent.
Municipi del Pallars Sobirà (Catalunya): 63,30 km2, 725 m alt, 666 hab (2017)
(o Rialb de Noguera) Situat a la rodalia de Sort, a banda i banda de la Noguera Pallaresa, a la seva confluència amb el riu de Berasti. El terme és molt accidentat.
Agricultura amb conreus de secà (cereals i patates) i farratges, que ocupen gran part de la superfície agrícola. Ramaderia de bestiar boví. Explotació forestal, que permet una indústria de la fusta (serradores). Hi ha una central hidroelèctrica. Indústria hotelera i turística, beneficiades per la proximitat de les estacions d’esports d’hivern de Llessui i Portainé. Àrea comercial de Tremp i la Pobla de Segur. Experimentà un creixement demogràfic d’ençà del 1981, quan arribà al seu mínim del segle XX (375 h).
La vila es troba sota el turó on hi ha les restes de l’antic castell de Rialp, a la dreta de la Noguera Pallaresa; el seu carrer major és porticat; l’església parroquial és dedicada a santa Maria de Valldeflors. El quarter de Rialp fou el centre de la baronia de Rialb.
GEOGRAFIA FÍSICA – Està constituïda per la vall alta del riu Noguera Pallaresa i les dels seus afluents de capçalera, que es desenvolupen quasi íntegrament dins el Pirineu axial. Morfològicament, s’hi poden distingir tres sectors clarament diferenciats: 1) al nord, un seguit de massissos paleozoics, on predominen les roques granítiques, que han estat molt atacats per l’erosió glacial i on es localitzen les màximes altituds del Pirineu català, amb els cims de la pica d’Estats (3.143 m alt), Sotllo (3.073 m), Monteixo (2.905 m), el pic de Peguera (2.982 m ), Montsent de Pallars (2.881 m), els Encantats (2.747 m) i Montesclado (2.386 m); hi ha zones lacustres, que es compten entre les més importants dels Pirineus (estanys de Sant Maurici, Certascan, Romedo i Negre, entre d’altres); 2) al centre, les altes valls de la Noguera Pallaresa i els seus afluents separades entre elles per altes serres en què és palesa l’erosió de les geleres quaternàries: vall d’Àneu, drenada per la Noguera Pallaresa i el riu de la Bonaigua; valls d’Unarre, d’Espot, d’Escart i de Baiasca, travessades pels rius homònims; vall de Cardós, drenada per la Noguera de Cardós; vall Ferrera, solcada per la Noguera de Vallferrera; vall de Tor, travessada pel riu de Tor, i valls de Tavascan, d’Estaon i de Burg, solcades pels rius homònims, i 3) al sud, el sector mitjà de la Noguera Pallaresa o riberes de Sort, on el relleu s’abaixa en trobar les faixes argiloses triàsiques de la depressió perifèrica que separa la zona axial del muntanyam calcari del Pre-pirineu (zona de les Nogueres).
El clima és d’alta muntanya, es caracteritza per les precipitacions abundants i les temperatures fresques a l’estiu i rigoroses a l’hivern. Les precipitacions oscil·len entre els 700 i els 900 mm anuals, i augmenten en sentit sud-nord i amb l’altitud (691 mm anuals a Esterri d’Àneu; 742 mm a Tavascan; 830 mm a Estac); el règim és equilibrat durant tot l’any, i les estacions més enlairades registren fins i tot un petit màxim estiuenc; les precipitacions de neu augmenten també amb l’altitud. Les temperatures són baixes, amb una mitjana a la vall d’Àneu d’11,7ºC el mes més càlid (agost) i de –3,9ºC el mes més fred (gener); a l’hivern les mínimes absolutes assoleixen fàcilment els –20ºC.
La vegetació natural està especialment evolucionada al sector septentrional de la comarca, on forma una clisèrie altitudinal constituïda per boscos de pi roig amb alguns claps de roure al fons de les valls i als vessants més arrecerats; boscos d’avets i sobretot de pi negre entre els 1.000 i els 2.400 m d’altitud, i prats alpins a una altitud superior als 2.400 m; el faig és poc freqüent per la insuficiència de les pluges; creix sobretot a les obagues de la vall Ferrera (bosc de Virós). El sector meridional de la comarca està força desforestat; hi dominen els roures i les carrasques.
POBLACIÓ – El poblament és antic; els primers testimonis es remunten al neolític i, els pobles ben consolidats, a l’edat mitjana, quan la comarca es constituí gairebé com actualment; es caracteritza per la dispersió en petits nuclis, que no acostumen a assolir els 1.000 h. La densitat de població és escassa (4,3 h/km2), i en xifres absolutes segurament és inferior a la que tenia al moment de la repoblació (fins a unes 6.000 persones al segle IX); és la comarca catalana amb menys habitants després de l’Alta Ribagorça: l’any 1860 tenia 20.430 h i en l’espai de cent anys quedaren reduïts en un 50%; el despoblament fou especialment marcat en el període 1860-1900 i en l’època actual, ja que en el decenni 1960-70 va perdre el 30% de la població, i el 25,8% els quinze anys següents. Tots els municipis de la comarca patiren una disminució demogràfica (llevat de la Guingueta d’Àneu) i alguns solament sobrevisqueren gràcies a les annexions (34 municipis el 1857). Però la situació demogràfica canvià de tendència, d’ençà la revaloració i explotació de nous jaciments laborals, com ara el turisme rural i totes les activitats relacionades amb el lleure, les activitats a l’entorn de la natura i els esports d’hivern, que signifiquen no només una nova font d’ingressos comarcal sinó l’establiment i residència de població jove que compensa l’envellida estructura de població. Malgrat aquesta dinàmica, només són tres els municipis que sobrepassen els 450 h i únicament Sort supera els 1.500 h.
ECONOMIA – L’economia es basa en dues fonts tradicionals: la ramaderia i el bosc, i en dues de modernes: la producció d’energia elèctrica i el turisme. La ramaderia consta d’uns 40.000 caps d’ovins i cabrum (que representa una reducció considerable enfront el nombre de caps en decennis pretèrits) i de 9.000 caps de bovins, i el porcí, si bé no ateny els 10.000 caps, és una de les espècies ramaderes amb més creixement; es practica la transhumància estival, aprofitant l’existència de prats d’altura que fan servir també els ramats de les comarques veïnes, però cada cop més amb un grau d’utilització menor. El bosc ha estat explotat des d’antic, quan els troncs es transportaven pel riu; en l’actualitat el transport es fa per carretera i la fusta es concentra a les serradores de Rialb de Noguera i la Pobla de Segur o es tramet als centres consumidors (Balaguer, Lleida i Barcelona). L’agricultura ha tingut tradicionalment poca importància; hi sobresurt la dedicada als farratges, amb més del 70% de les terres conreades, seguida per la dels cereals en gra.
La indústria està molt poc diversificada; d’ençà la desaparició de les activitats industrials tradicionals (del ferro i tèxtil), han pres importància algunes indústries extractives, les alimentàries i les de la construcció. Però la indústria per excel·lència del Pallars Sobirà és la derivada de la energia hidroelèctrica, amb nombroses centrals que disposen d’una potència instal·lada de més de 265.000 kWh. Per una altra banda, les condicions paisatgístiques de la comarca, a més de les infraestructures instal·lades per a la pràctica d’esports d’hivern (Llessui, Superespot i Portainé), han suposat l’aparició d’una rendible indústria turística i de serveis, que ha revifat d’una manera significativa l’economia comarcal.
HISTÒRIA – El poblament prehistòric i antic del Pallars Sobirà és molt mal conegut. A la banda meridional hi ha testimonis de megàlits (Montcortès) i alguna cova amb materials de les edats del bronze i del ferro (Peramea), que lliguen amb el panorama contemporani del Pallars Jussà. No hi ha, fins ara, testimonis arqueològics suficients sobre el poblament del primer mil·leni, ni de l’època romana, però la toponímia amb una quantitat de topònims d’origen bascoibèric, i gairebé cap d’origen romà, demostra que la romanització fou gairebé inexistent o molt superficial.
El nucli de la comarca fou l’antic comtat de Pallars Sobirà (dit després simplement de Pallars) que restà incorporat al segle XIII a la vegueria de Pallars (després sots-vegueria), juntament amb el Pallars Jussà i un sector de Ribagorça (gradualment reduït només a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana), demarcació que el 1716 esdevingué corregiment de Talarn. Amb la divisió provincial (1834) restà dins la província de Lleida, i amb el sector de la vall Fosca aigua amunt de Senterada constituí el partit judicial de Sort (la divisió territorial de 1936 atribuí tota la vall Fosca al Pallars Jussà).
Regió natural i històrica de Catalunya, dividit entre les dues comarques, al vessant mediterrani dels Pirineus centrals. És separada de la Vall d’Aran i de les terres occitanes de Comenge i País de Foix per l’aresta pirinenca que separa les conques de la Garona i de l’Ebre. Dins aquesta, el Pallars s’orientà de nord a sud ocupant, llevat de la vall més baixa, la conca de la Noguera Pallaresa, entre les de la Noguera Ribagorçana (Ribagorça) i del Segre (Andorra i Alt Urgell). A migjorn, dins la Depressió Central Catalana, les dues Nogueres s’aiguabarregen amb el Segre a la comarca de la Noguera.
Seguint la direcció meridiana, hom hi pot distingir, en els 80 a 85 km d’amplària que assoleix aquí el vessant mediterrani dels Pirineus, com a unitats geogràfiques: la Zona Axial pirinenca, la zona de les Nogueres, les Serres Interiors prepirinenques, la Depressió Mitjana i les Serres Exteriors. L’orientació decididament migjornenca del Pallars i el seu allunyament de mar originen un clima força més sec del que caldria esperar de la seva latitud i altitud. Aquesta relativa sequedat i la tendència continental, accentuada per un relleu aïllador, expliquen el règim dels rius, d’alimentació bàsicament nivosa, i la vegetació clímax.
La vegetació d’alta muntanya (prats alpins, pinedes de pi negre, alguna avetosa) es redueix a les altituds superiors als 1.600 m, on en manté el sòl vegetal (car hi abunden les tarteres). La vegetació de muntanya mitjana (avellanosa, rouredes de roure martinenc i de roure valencià) era fortament la predominant, però l’acció humana hi ha ampliat considerablement l’àrea d’arbres mediterranis i secaners com la carrasca.
La població, que havia assolit un màxim cap al 1860 ha anat davallant fins al 1981. Dins els Països Catalans, només la Ribagorça i la Vall d’Aran presenten una densitat de població tan baixa, que no assoleix els 10 h/km2. Aquesta població s’ha concentrat tradicionalment en petits nuclis de cases, que apareixen sovint en els censos com a habitants disseminats. L’emigració en massa cap a la Catalunya costanera i les viles pallareses ha reduït els disseminats a 1/8 dels habitants el 1970.
Les diferències físiques entre els Pirineus i els Prepirineus incideixen profundament en la població i en la vida econòmica. Així, hom distingeix un Pallars alt o Sobirà, on el bosc i la ramaderia (avui predominantment de bovins) no poden mantenir, malgrat el reforç del turisme amb els esports de neu i l’estiueig, enllà de 4 h/km2, d’un Pallars baix o Jussà, on una agricultura de caire mediterrani complementada amb activitats industrials i comercials rebé 12,8 h/km2.
Agricultura de secà a les valls (cereals, patates i farratge). Ramaderia bovina, ovina i equina. Explotació forestal. L’economia és complementada pel turisme. Àrea comercial de Tremp i la Pobla de Segur.
La població ha sofert una notable davallada des de mitjan segle XIX, però des de finals del segle XX ha anat augmentant. Per la seva situació, és un punt clau per a les comunicacions entre l’alt Pallars i Sort.
Al poble destaca l’església parroquial de Santa Anna.
Agricultura de secà (cereals, patates), ramaderia (bestiar boví per a l’obtenció de llet) i indústria. Explotació forestal (serradores). Central elèctrica de Tavascan. Les instal·lacion d’esports d’hivern (esquí de fons i esquí alpí) han permès el desenvolupament del sector serveis adreçat al turisme. Àrea comercial de Tremp i la Pobla de Segur.
El poble és dividit en dos nuclis, entre els quals hi ha l’església parroquial de Sant Martí.
Municipi del Pallars Sobirà (Catalunya): 108,42 km2, 919 m alt, 308 hab (2016)
Format a partir del 1971 per l’annexió dels termes de Jou, Unarre i Escaló, amb capital a la Guingueta per la seva proximitat a la carretera. Comprèn els vessants meridionals de la vall d’Àneu. Ocupa una gran extensió de terreny a banda i banda de la Noguera Pallaresa, que hi forma el pantà de la Torrassa, amb abundància de boscos de pi negre i de pasturatges.
La vida econòmica del municipi en basa en l’explotació forestal, el pasturatge del bestiar boví i oví (que aprofita els prats alpins) i el turisme, que ha afavorit la implantació d’establiments hotelers a la zona. Indústria de formatges i cultius de cereals i patates. Àrea comercial de Tremp–la Pobla de Segur.
Municipi del Pallars Sobirà (Catalunya): 129,41 km2, 591 m alt, 342 hab (2016)
També conegut amb el nom artificiós de Baix Pallars, creat el 1969 amb l’annexió dels termes de Peramea, Montcortès de Pallars i Baén. Situat en una cubeta, a la vora de la Noguera Pallaresa, al sud de Sort. Té tres unitats geogràfiques diferenciades: la zona de Baén (al marge esquerra del riu), la vall principal de la Noguera Pallaresa i el pla de Corts (enlairat al marge dret del riu).
Cultius de cereals, farratges i patates. Ramaderia bovina i ovina. Pedreres de guix. Fins al finals del segle XX fou molt destacada la producció de sal. El sector serveis té força importància, per la gran quantitat d’atractius turístics.
La capçalera està formada per una sèrie de comes i limitada per un conjunt de crestes, entre les quals destaca la pica d’Estats. És estreta, a conseqüència del fet que l’acció glacial no hi fou gaire intensa, excavant només les dues petites cubetes d’Àreu i d’Alins.
L’explotació dels meners ferrífers -al qual al·ludeix el seu nom-, ja testimoniada al segle IX i abandonada en l’actualitat, va arribar a una producció de 9.000 quintars de ferro anuals i amb un total de 8 fargues.
L’economia actual es basa en l’explotació forestal i en la ramaderia per a la producció de llet. El principal nucli és Alins.
Situat a les ribes de la Noguera Pallaresa, el terme s’estén a banda i banda del riu i, a excepció de la ribera, és molt accidentat, car inclou tota la vall d’Àssua.
El nucli principal de població es desenvolupà durant l’edat mitjana al peu del castell de Sort i s’estengué més tard paral·lelament al curs del riu, el qual al començament del segle XX fou desviat en construir-se la carretera.
Regió natural i històrica de Catalunya, dividit entre les dues comarques, al vessant mediterrani dels Pirineus centrals. És separada de 
La vegetació d’alta muntanya (prats alpins, pinedes de pi negre, alguna avetosa) es redueix a les altituds superiors als 1.600 m, on en manté el sòl vegetal (car hi abunden les tarteres). La vegetació de muntanya mitjana (avellanosa, rouredes de roure martinenc i de roure valencià) era fortament la predominant, però l’acció humana hi ha ampliat considerablement l’àrea d’arbres mediterranis i secaners com la carrasca.
Dades dels Països Catalans 