(Vilanova de l’Aguda, Noguera)
Poble (486 m alt), a 2 km a l’esquerra del Llobregós.
És situat dins el sector del terme municipal que constituïa l’antiga baronia, i després municipi, de Ribelles, poble de la parròquia del qual depèn.
Jaciment d’època islàmica situada al nord de la ciutat. Ocupa una extensa planura de 27 ha i és protegit per una muralla bastida entre el final del segle VIII i el segle X, amb 24 torres rectangulars conservades.
A l’origen degué tractar-se d’un assentament de tipus militar. A partir del segle X adquirí un caràcter urbà, amb una organització viària de traçat octogonal, cases amb pati central i un sector ocupat per forns de ceràmica datats al segle XI. Hom hi troba també restes d’un cementiri islàmic.
A l’edat mitjana, nucli més antic de la ciutat, situat al nord de la ciutat actual establerta pels musulmans, en un pla (anomenat abans pla d’Almatà i actualment del Real), damunt la primera de les terrasses del Segre, emplaçament d’una població ibèrica i on, en època islàmica, hi havia hagut la mesquita major de la ciutat i una comunitat cristiana.
Destruït aquest nucli durant les guerres pel domini de la ciutat, l’antiga mesquita major fou transformada en església parroquial, la qual rebé llavors el nom de Santa Maria d’Almatà. Era novament habitat a la segona meitat del segle XII.
El 1413, durant el setge en que Ferran I d’Antequera, en guerra contra Jaume II d’Urgell, establí el seu campament al pla d’Almatà.
El 1626, després de dos segles de decadència, hom amplià l’església i traslladà a l’altar major, en presència de Felip IV, una imatge de talla del Crist molt venerada; des d’aleshores l’església esdevingué santuari del Sant Crist de Balaguer. L’església fou refeta, encara, el 1787; abandonat el 1835, el convent fou tornat a habitar el 1867.
Llogaret i antic terme rural, situat en ple pla d’Urgell, vora el poble de Vallverd (del terme d’Ivars d’Urgell) a la parròquia del qual fou adjudicat.
Formà municipi amb Bellestar unit al de Penelles el segle XIX.
Dansa que es ballava al poble d’Alentorn per la festa major (15 d’agost). Participa d’algunes característiques del ball rodó.
La seva melodia, al compàs de 3 per 8, de ritme lent i cadència senyorial, és composta de dues parts, i constitueix un exemple interessant en el gènere.
Poble (380 m alt), situat al peu de la muntanya de Sant Ermengol i a la dreta del barranc d’Alentorn, a 1,5 km a la dreta del Segre. Hi passa la carretera d’Artesa de Segre a Vilanova de Meià, que travessa el Segre per l’antic pont d’Alentorn, destruït durant la Primera Guerra Carlina i reconstruït posteriorment; a l’altra banda del pont s’ha format un caseriu anomenat el Pont d’Alentorn.
L’església parroquial de Sant Salvador fou refeta el 1637, però és esmentada ja el 1053 en la dotació de la canonja de Sant Miquel de Montmagastre feta pel vescomte d’Àger Arnau Mir de Tost.
La fabricació de forques per a batre, de fusta de lledoner, hi havia estat molt desenvolupada. Els forcaires d’Alentorn anaven a vendre llur mercaderia per tot el Principat, per Aragó i, fins i tot, per Navarra, el temps que precedia la batuda.
L’antic municipi d’Alentorn fou agregat al d’Anya (del qual era el nucli més important) dins la segona meitat del segle XIX; aquest darrer ha estat incorporat al d’Artesa de Segre el 1966.
(ant: Alcorràs) Un dels tres antics castells de la vila, situat darrera la Suda, el castell principal.
El 1102 fou donat pel comte d’Urgell Ermengol V al bisbe d’Urgell.
Poble (663 m alt), situat al coll d’Alberola, a la partió d’aigües del Farfanya i de la Noguera Ribagorçana.
És un antic municipi agregat, al segle XIX, al de Tragó de Noguera, dissolt el 1964.
Llogaret (676 m alt), al mig de la vall d’Àger, prop de la partió d’aigües entre la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana.
La seva població, tot i que és la meitat que la del 1900, supera la que havia tingut fins al començament del segle XIX (de 2 a 5 focs).
Des del 1267 fou una possessió del monestir d’Àger.
(Catalunya, segle XII – segle XV)
Jurisdicció senyorial, creada per l’any 1132. El territori fou pres pel comte d’Urgell i per Arnau Mir de Tost poc temps després del 1030. Fou reprès pels àrabs i conquerit definitivament cap al 1047 pel mateix Arnau Mir. Ermengol V d’Urgell creà un vescomtat del Baix Urgell en intentar la reconquesta de Balaguer el 1094.
El primer vescomte fou Guerau Ponç II nét d’Arnau Mir, que ho era de Girona. En el testament de 1132 ja era anomenat vescomte d’Àger.
El 1187, el territori comprenia des de la Noguera Pallaresa fins a la Noguera Ribagorçana i del Segre al Montsec, fins a Corbins.
Amb Ponç I d’Urgell, fill de Guerau IV de Cabrera, el vescomtat d’Àger passà als comtes d’Urgell (1236).
El 1413 el títol es refongué amb la corona, quan el comte d’Urgell Jaume II el Dissortat fou desposseït dels seus títols.
Dades dels Països Catalans 