Arxiu d'etiquetes: nobles

Miró II de Cerdanya

(Catalunya, vers 878 – octubre 927)

(dit el Jove)  Comte de Cerdanya–Berga–Conflent (897-927) i de Besalú (Miró I) (913-927). Fill de Guifré el Pilós i de Guinedilda.

El primer nucli de comtats l’heretà del seu pare Guifré, i el de Besalú, del seu oncle Radulf.

Prosseguí, sense gaire empenta, l’obra repobladora del seu pare al baix Berguedà, i en tal sentit féu consagrar el 907 les esglésies de Sant Pau de Casserres, Santa Maria d’Avià i Puig-reig, que aquell havia fet construir.

Destruí la petita església del monestir de Ripoll, edificada pel seu pare, i en féu construir una de més gran, però morí abans d’acabar-la.

Deixà nombrosa descendència: de la seva muller legítima, Ava (probablement de Ribagorça), tingué Sunifred, Guifré, Oliba Cabreta, Miró Bonfill i Fredeburga, i de l’amistançada Virgília (filla del comte d’Empúries Delà), un fill i quatre filles.

Els fills legítims el succeïren en el govern dels comtats sota la regència de la vídua Ava.

Fou el tronc de la casa de Cerdanya.

Miró II de Besalú

(Catalunya, abans 928 – Girona, 22 gener 984)

(dit Bonfill)  Comte de Besalú (965-984) i bisbe de Girona (971-874). Quart fill legítim de Miró II el Jove. Fou destinat de jove a la vida eclesiàstica, començada essent levita (documentat el 941).

A causa d’una sèrie de circumstàncies casuals -mort del germà Guifré II, comte de Besalú (957), a mans d’uns vassalls revoltats, i mort natural (965) del germà gran Sunifred II, esdevingué senyor de tots els estats patrimonials (Cerdanya, Berga, Conflent, Besalú), es convertí en comte de Besalú, mentre l’altre germà, Oliba Cabreta, heretà la Cerdanya amb els seus annexos (Berga, Conflent).

L’any 961 fou elegit bisbe de Girona; a Catalunya, aquest és l’únic cas d’acumulació en una sola persona de les dignitats de bisbe i de comte.

Amb Oliba Cabreta acabà la construcció de la basílica de Cuixà, que ell va consagrar (974). Fundà els monestirs de Serrateix i de Sant Pere de Besalú i consagrà la nova església del monestir de Ripoll (977). Estigué a Roma els anys 979 i 983.

Amb ell la casa cerdana inicià una política religiosa tendent a acaparar les principals seus episcopals del país.

Home d’extraordinària cultura, els seus escrits sorprenen sobretot per la gran riquesa de lèxic, abundós en mots d’origen grec.

Miranda del Castañar, comte de

(Castella, segle XVI – 1608)

“Juan de Zúñiga y Avellaneda“ Virrei de Catalunya (1583-86).

Nomenat per Felip II. Afrontà el malestar social provocat pel bandolerisme, la misèria del camp i l’especulació de les terres pròximes a Barcelona.

Mir Geribert

(Catalunya, segle XI – Tortosa, Baix Ebre, 1060)

Noble del comtat de Barcelona. Fill dels senyors de Besora.

Va casar-se en primeres núpcies amb l’hereva dels Santmartí i aconseguí d’ésser senyor d’una part de l’Alt Penedès, del castell d’Eramprunyà, des de Montjuïc i d’extensos alous al Vallès.

Durant el govern de Berenguer Ramon I el Corbat (1018-35) s’encarregà de la defensa de la Marca del Penedès i esdevingué el principal magnat del comtat de Barcelona.

A partir del 1041 aprofità la debilitat momentània dels fills del Corbat (Ramon Berenguer, Sanç i Guillem) per actuar amb sobirania sobre les regions meridionals (el Penedès o comtat d’Olèrdola) que havia heretat l’infant Sanç i àdhuc pertorbar les possessions del primogènit, el comte Ramon Berenguer I de Barcelona.

L’any 1044 Ramon Berenguer I aconseguí de guanyar-se els addictes que Mir tenia a Barcelona (el bisbe Guislabert i el vescomte Udalard II) i, quan rebé del seu germà Sanç el comtat d’Olèrdola (1049), pogué exigir obediència a Mir com a vassall seu.

Entre el 1049 i el 1052 Mir es llançà a la rebel·lió oberta, va vendre les franqueses d’Olèrdola i del Vallès, pertorbà el terme d’Eramprunyà, s’alià amb els sarraïns de Tortosa, induí als de Lleida a no pagar les paries, usurpà el feu comtal de Carles de Montbui, etc.

L’any 1059, però, enfortida ja l’autoritat comtal, tornà a l’obediència i, per guanyar-se la confiança del comte, emprengué una expedició contra els sarraïns de Tortosa i hi morí.

Milany, Ramon de

(Ripoll, Ripollès, segle XIII – Catalunya, 1333/49)

Noble. Fill de Dalmau de Palou.

Es casà amb Francesca del Vilar i amb Constança, segurament senyora del castell de Curull i de la força del Vilar.

Fou ambaixador de Jaume II i d’Alfons III de Catalunya-Aragó a la cort francesa.

El seu epistolari amb aquest darrer revela un magnífic estil narratiu i una àmplia curiositat.

El 1332, de retorn d’una difícil missió a França, fou nomenat batlle i administrador de la Vall d’Aran.

Morí arran de la Pesta Negra.

Mendoza y Sandoval, Diego Hurtado de

(Madrid, 13 octubre 1650 – Viena, Àustria, 14 juliol 1720)

Tercer comte de la Corzana.

El 1697 fou nomenat capità general de Catalunya, nomenament que restà sense efecte, a causa de la greu annexió francesa de Catalunya i de la posterior negativa, per part de la generalitat i del Consell de Cent barceloní, de reconèixer-lo.

Sembla que, a causa de dificultats econòmiques i del seu ressentiment per la indiferència envers ell del govern de Felip V, es passà, el 1702, al servei de Carles d’Àustria, i li foren confiscats els béns.

El 1706 entrà triomfalment a València, amb Carles III, el qual el designà per a formar part, indistintament, dels nous consells de guerra i de govern i el nomenà, abans de partir, lloctinent general de València, càrrec que exercí fins després de la rendició de la capital a l’exèrcit borbònic, el 8 de maig de 1707.

El 1711 s’embarcà, amb la seva família, amb el rei-arxiduc vers Viena.

Mendoza y Cárdenas, Francisco Hurtado de

(Castella ?, vers 1560 – Barcelona, 14 octubre 1615)

Segon marquès d’Almazán.

Fou lloctinent general de Catalunya en la fase decisiva de la incubació de la crisi entre el Principat i la monarquia.

Hagué d’enfrontar-se al desgavell monetari i, sobretot, a l’augment constant del bandolerisme, que arribà a envair la pròpia administració del lloctinent, dividida en nyerros i cadells.

S’enemistà amb els consellers de Barcelona, que l’acusaven de deixar governar la seva muller i les seves filles.

Mediona, Guillem de -noble, s. XIII-

(Catalunya, segle XIII)

Noble. Figurà al seguici i consell de Pere I el Catòlic el darrer temps del seu regnat.

Aquest pot ser l’homònim que bastants anys després, el 1229, participava a la conquesta de Mallorca. A la batalla de la serra de Portopí fou ferit per una pedra a la boca, i es retirà sagnant. Deturat pel rei Jaume I, les paraules del monarca, no exemptes de sarcasme, el feren tornar a la lluita.

Segons la Crònica del Conqueridor, Guillem de Mediona era bon home d’armes, el qui junyia millor de tot Catalunya.

Mediona, Guillem de -magnat, s. XI-

(Santa Maria d’Oló, Bages, segle X – Argençola, Anoia, 1034)

Magnat. Senyor d’extensos territoris que comprenien castells com el de Mediona i Clariana (Penedès).

Es preocupà de la repoblació de la comarca de l’Anoia. Pels seus mèrits l’abat Oliba li concedí nous castells i terres.

El 1032 féu incursions per terra sarraïna i el 1034 fou objecte d’atacs de represàlia, centrats a la rodalia d’Anglesola, i morí lluitant-hi en contra.

Mediona, Asbert de

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Diplomàtic. Senyor de Pierola (1286) i d’altres indrets del Penedès.

Actuà d’ambaixador a França (1274) de part de l’infant Pere (II), i al Marroc (1293) de part de Jaume II. Acompanyà Pere II el Gran a Perpinyà (1285) en l’expedició de captura contra Jaume II de Mallorca.

Intervingué al coll de Panissars contra els croats de Felip III i excel·lí en la defensa de Besalú. Juntament amb Conrat Llança (1285), acompanyà l’infant Alfons a l’expedició contra l’illa de Mallorca, d’on fou fet lloctinent (1286).

S’encarregà més tard de les negociacions diplomàtiques (1293) entre Jaume II i el soldà del Marroc. El 1309 acudí amb Jaume II a l’expedició contra Almeria.