(Canet de Mar, Maresme, 1832 – Barcelona, 16 juny 1921)
Editor. El 1868 fundà a Barcelona, amb Francesc Simon i Font, l’editorial Montaner i Simon, que s’especialitzà en diccionaris, enciclopèdies i obres il·lustrades, i obtingué premis en diversos certàmens i exposicions.
Li atorgaren el títol de comte de la Vall de Canet (1909).
Heretà del seu pare el castell de Santa Florentina, que féu restaurar per Lluís Domènech i Montaner.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Noble. El 1410 fou procurador de Jofre Gilabert de Cruïlles al Parlament de Catalunya. En nom seu, fou un dels protestataris del trasllat a Barcelona de l’assemblea, que en principi havia d’estar convocada a Montblanc.
El 1413 fou cridat com a testimoni al procés contra Jaume II d’Urgell. Les seves respostes no foren perjudicials a l’acusat.
(Catalunya, segle XII)
Noble. Amb Guerau de Jorba i Guerau Alemany de Cervelló sostingué un llarg litigi de propietat sobre el camp dit de la Contrarietat o de Santes Creus, fins que, el 1158, els litigants tallaren la qüestió, a precs de l’abat Guerau de Santa Maria de Valldaura, renunciant a aquell indret i cedint-lo a la comunitat cistercenca perquè hi establís el seu monestir definitiu.
(Barcelona, segle XVII – Viena, Àustria, segle XVIII)
Militar. Fou fet noble, a les corts de Barcelona de 1705-06, pel rei-arxiduc Carles III.
Fou sergent major de la Coronela de Barcelona durant els setges del 1706 i el 1714. En caure la ciutat, es refugià a la cort de Viena.
Ajudà Francesc de Castellví amb informacions i detalls per a la redacció de les seves Narraciones históricas….
(Barcelona, 1677 – Isona, Pallars Jussà, 1730)
Cavaller. El 1706 defensà Barcelona, assetjada per Felip V de Borbó. Participà en la presa de Benavarri (1707).
El rei-arxiduc Carles III el féu comte de Serra de Nevà (1711).
El 1714 lluità en la defensa del setge de Barcelona.
(Cervera, Segarra, segle XVIII – Barcelona, 1843)
Jurista. Tercer baró de Juras Reales. Era fill de Josep Antoni de Moixó i de Francolí.
Fou fiscal de l’audiència de Xile. Capturat pels independentistes argentins, en ésser alliberat tornà a l’estat espanyol.
Vers el 1831 fou nomenat regent de l’audiència de Càceres i, més tard, ministre de la de Barcelona.
Publicà El príncipe y su pueblo… (1830), El espíritu del siglo… (1833) i una defensa del pretendent carlí Carles Maria Isidre de Borbó.
(Cervera, Segarra, 5 desembre 1751 – Santiago de Xile, Xile, 4 abril 1810)
Advocat. Personatge de família notable, germà de Benet Maria i de Maria Josefa. Es llicencià en dret i després estudià a la Universitat de Cervera, on es doctorà el 1772 i, més tard, esdevingué catedràtic.
Entre els càrrecs que exercí, fou segon baró de Juras Reales.
Fou destinat a Amèrica per l’administració colonial, i el 1803 s’establí a Xile. Hi fou nomenat fiscal de l’Audiència.
El seu fill fou el jurista Lluís Maria de Moixó i López Fuertes.
(Cervera, Segarra, 10 abril 1763 – Salta, Argentina, 11 abril 1816)
Arquebisbe de Charcas, Bolívia (1805-16). Fill de Marià Francesc de Moixó i de Maranyosa, primer baró de Juras Reales i germà petit de Josep Antoni de Moixó, segon baró de Juras Reales.
Inicià la primera formació a Barcelona al monestir de Sant Pau del Camp, on, als quinze anys, ingressà, el 1778, a l’orde benedictí, i després professà al monestir de Sant Salvador de Banyoles, d’on fou traslladat al de Sant Cugat del Vallès.
Estudià filosofia i teologia i, més tard, passà a la Universitat de Cervera, on es doctorà en filosofia. En tornar a ser destinat al monestir de Sant Cugat, l’abat Eustaquio de Azara l’envià a Roma, on estudià llengües clàssiques (1784-88).
Ordenat sacerdot, el 1788, retornà a Sant Cugat, i a Sant Pau del Camp es dedicà a l’ensenyament. Fou admès a l’Acadèmia de Bones Lletres (1787) i, més tard, ingressà, també, a l’Acadèmia d’Arts i Ciències (1789). Publicà, a Barcelona, Memorias Históricas de San Cucufate del Vallés (1790).
El 1792 fou nomenat titular d’humanitats de la Universitat de Cervera, i posteriorment catedràtic (1796) i el 1798 fou elegit membre de l’Academia de la Historia. La universitat li demanà, arran de la seva influència familiar a la cort borbònica, de defensar els seus interessos a Madrid (1800) i de donar la benvinguda als reis, en la seva visita a Cervera (1802).
El rei Carles IV de Borbó el va presentar com a bisbe auxiliar de Michoacán (Mèxic), amb seu a Valladolid (l’actual ciutat de Morelia, Mèxic). Anà a la cort, on es consagrà arquebisbe de Mèxic i el gener de 1804 salpà del port de la Corunya cap a aquest país. Tanmateix, no va poder exercir-hi de bisbe per defunció del bisbe titular (1804).
Durant l’any i mig que romangué a Nova Espanya, administrà la diòcesi, recorregué la regió i aplegà informació sobre les antigues cultures autòctones indígenes, de les quals es declarà defensor; tota aquesta informació apareix reflectida en la seva obra Cartas mejicanas, editades a Gènova el 1837.
En morir, el 1804, l’arquebisbe de Charcas, el consistori de Roma l’investí per al càrrec el 1805. En acabar d’arribar a Charcas, a la capital virregnal del moment (Buenos Aires), es produí la primera invasió britànica del 1806 i es tornà a repetir el 1807. Moixó va condemnar obertament els estrangers heretges.
El seu treball i gestió episcopal es caracteritzà pel zel d’una actuació eclesiàstica ben disciplinada. Conservà una actitud de fidelitat patriòtica reialista, tant pel que fa a les esmentades invasions britàniques al Rio de la Plata com també en començar els primers aixecaments i manifestacions de patriotisme crioll (1809).
Després de 1810, la seva actuació indecisa, el conduí al desterrament a Salta (Argentina, 1815), que li imposà el general Rondeau, d’on ja no es mogué.
El llegat literari de la seva estada a Amèrica inclou nombroses cartes pastorals, homilies i altres escrits polèmics d’autodefensa, uns impresos i d’altres manuscrits. Escriví sobre el monestir de Sant Cugat (1777), una defensa dels filòsofs clàssics, De vetustissimis philosophis ab atheismi crimine vindicandi, (1798), la biografia del jurista J. Rialp (1802), discursos d’exaltació monàrquica, etc.
Fou germana seva Maria Josefa de Moixó i de Francolí (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Monja bernarda. El 1807-11 fou abadessa del monestir de Vallbona.
(Catalunya, segle XI)
Magnat comtal i senyor del castell d’Hostoles (Garrotxa).
Fou marmessor del comte Ramon Borrell I de Barcelona (1017). Més tard serví Ermessenda de Carcassona i Berenguer Ramon I.
Estigué casat amb Emma, i les seves actuacions s’estenien fins al 1034.
El succeí el seu fill Enees d’Hostoles.
(Catalunya, segle XI – 1079)
Vescomte d’Urgell i senyor de Castellbó. Succeí (1035) al seu pare, Guillem d’Urgell, l’iniciador d’aquest llinatge vescomtal.
Es casà amb Geriberga, una germana d’Arnau Mir de Tost.
Durant els primers anys (1040) s’apartà de l’obediència del comte d’Urgell, Ermengol III (1038-66), i prestà vassallatge a Ramon I, comte de Cerdanya, pels castells de Castellbó i d’altres.
Cap al 1050 tornà a l’obediència del comte d’Urgell.
El seu fill Ramon II li succeí en el vescomtat.
