(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Noble i militar. Signà (1390) amb Gènova acords que establien la mútua no intervenció en els conflictes de Sardenya i Còrsega.
L’any següent era nomenat governador de Càller i, després, de l’illa de Sardenya, on hagué d’afrontar els revoltats, que el reduïren a l’Alguer i a d’altres llocs de l’illa.
Fou el pare de Marc de Montbui.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Noble, militar i polític. Germà de Joan.
Assistí a les Corts de Montsó (1388) i fou lloctinent del seu germà a l’illa de Sardenya. Intentà que el rei Joan I organitzés una expedició d’auxili a l’illa (1393).
L’any 1396 ocupà, juntament amb Galceran de Rosanes, el Castellví de Rosanes, que pertanyia al comte Mateu I de Foix, com a represàlia per haver participar en la invasió de Catalunya.
El 1413 Ferran I el convocà per anar contra la revolta de Jaume d’Urgell.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Noble.
El 1410 fou procurador de Jofre Gilabert de Cruïlles al Parlament de Catalunya. En nom seu, fou un dels protestataris del trasllat a Barcelona de l’assemblea, que en principi havia d’estar convocada a Montblanc.
El 1413 fou cridat com a testimoni al procés contra Jaume d’Urgell. Les seves respostes no foren perjudicials a l’acusat.
(Catalunya, segle XII)
Noble.
Amb Guerau de Jorba i Guerau Alemany de Cervelló sostingué un llarg litigi de propietat sobre el camp dit de la Contrarietat o de Santes Creus, fins que, el 1158, els litigants tallaren la qüestió, a precs de l’abat Guerau de Santa Maria de Valldaura, renunciant a aquell indret i cedint-lo a la comunitat cistercenca perquè hi establís el seu monestir definitiu.
(Cervera, Segarra, segle XVIII – Barcelona, 1843)
Jurista. Tercer baró de Juras Reales. Era fill de Josep Antoni de Moixó i de Francolí.
Fou fiscal de l’audiència de Xile. Capturat pels independentistes argentins, en ésser alliberat tornà a l’estat espanyol.
Vers el 1831 fou nomenat regent de l’audiència de Càceres i, més tard, ministre de la de Barcelona.
Publicà El príncipe y su pueblo… (1830), El espíritu del siglo… (1833) i una defensa del pretendent carlí Carles Maria Isidre de Borbó.
(Cervera, Segarra, 5 desembre 1751 – Santiago de Xile, Xile, 4 abril 1810)
Advocat. Personatge de família notable, germà de Benet Maria i de Maria Josefa. Es llicencià en dret i després estudià a la Universitat de Cervera, on es doctorà el 1772 i, més tard, esdevingué catedràtic.
Entre els càrrecs que exercí, fou segon baró de Juras Reales.
Fou destinat a Amèrica per l’administració colonial, i el 1803 s’establí a Xile. Hi fou nomenat fiscal de l’Audiència.
El seu fill fou el jurista Lluís Maria de Moixó i López Fuertes.
(Catalunya, segle XI)
Magnat comtal i senyor del castell d’Hostoles (Garrotxa).
Fou marmessor del comte Ramon Borrell (1017). Més tard serví Ermessenda i Berenguer Ramon I.
Estigué casat amb Emma, i les seves actuacions s’estenien fins al 1034.
El succeí el seu fill Enees d’Hostoles.
(Catalunya, segle XI – 1079)
Vescomte d’Urgell i senyor de Castellbó. Succeí (1035) al seu pare, Guillem, l’iniciador d’aquest llinatge vescomtal.
Es casà amb Geriberga, una germana d’Arnau Mir de Tost.
Durant els primers anys (1040) s’apartà de l’obediència del comte d’Urgell, Ermengol III (1038-66), i prestà vassallatge a Ramon Guifre, comte de Cerdanya, pels castells de Castellbó i d’altres.
Cap al 1050 tornà a l’obediència del comte d’Urgell.
El seu fill Ramon II li succeí en el vescomtat.
(Catalunya Nord, segle IX – 896)
(dit el Vell) Comte de Conflent (vers 870-894) i de Rosselló (878-894). Fill del comte marquès Sunifred i d’Ermessenda.
El seu germà gran, Guifre el Pilós, l’associà al govern dels comtats d’Urgell–Cerdanya d’ençà del 870 i dels de Barcelona–Girona–Besalú d’ençà del 878, però especialment li encarregà la regència del Conflent (vers 870).
Quan el poderós marquès Bernat de Gòtia s’aixecà (877) contra Carles el Calb i el successor Lluís el Tartamut, Miró I es declarà partidari de la monarquia carolíngia, com era tradicional a la seva casa.
El 878 s’apoderà del Rosselló, en poder del revoltat, possessió que li fou reconeguda pel monarca quan a Troyes va repartir els honors de Bernat (setembre 878).
Ajudà el seu germà Guifre en la repoblació de les comarques d’Osona i Berga i impulsà la construcció i l’engrandiment dels monestirs d’Eixalada i Cuixà.
Mort sense fills, el Rosselló passà al seu cosí Sunyer II i el Conflent revertí a Guifre el Pilós.
(Catalunya, abans 913 – després 954)
Comte adjunt de Ribagorça. Era fill del primer comte sobirà Ramon II de Pallars-Ribagorça.
A la mort d’aquest secundà el seu germà Unifred I en el govern de Ribagorça, mentre el Pallars passava als altres germans Isarn i Llop. Sembla que li correspongué especialment l’administració de la part oriental del comtat.
Vers el 949, a la mort del bisbe Ató de Pallars i Ribagorça, mantingué amb el seu germà la independència eclesiàstica de Ribagorça respecte a Urgell i féu erigir Oriolf com a bisbe privatiu.
Estigué casat amb Gemona.
El seu fill Guillem actuà ja com a comte en vida d’ell, almenys des del 947.
Dades dels Països Catalans 