Arxiu d'etiquetes: nobles

Montcada i de Vilaragut, Mateu de

(Catalunya, 1424 – Aitona, Segrià, 1485)

(o Mateu Florimon) Noble. Fill hereu de Pere de Montcada i de Luna, baró de Vilamarxant, i de Joana de Vilaragut.

El 1443 es casà amb la seva cosina germana Orfresina de Montcada i de Lioro i aconseguí que el pare d’aquesta, Guillem Ramon (III) de Montcada i de Luna, en morir (vers 1456), els deixés l’herència i els títols baronials, tot i que tenia un fill baró, Llorenç de Montcada i de Lioro.

Ambdós consorts tingueren llurs béns en indivís. Llorenç s’hi oposà, fet que inicià una bandositat entre ell i Mateu i Orfresina, que no vacil·laren a pressionar les autoritats de Lleida perquè els fessin costat: retingueren diversos llocs dependents de la seu de Lleida i organitzaren una galera de bandolers que recorria l’Ebre i el Segre atacant el tràfic comercial lleidatà.

En esclatar la guerra contra Joan II de Catalunya-Aragó, Mateu de Montcada milità al bàndol del rei i aprofità la lluita per atacar el seu adversari.

Conseller de Joan II, aquest el nomenà majordom i mariscal o senescal, i li confià operacions a la zona occidental: s’apoderà de Flix (abril 1464) i col·laborà en la presa de Lleida.

Vidu d’Orfresina (1483), fou assassinat per Ot de Montcada, nét de Llorenç, probablement ressentit per la usurpació.

Montcada i de Silva, Miquel I de

(Madrid, 9 octubre 1652 – Girona, 8 agost 1674)

Cinquè marquès d’Aitona. Fill de Guillem Ramon de Montcada i de Castro. El 1670, a la mort del seu pare, n’heretà el títol marquesal.

Participà a la guerra contra França. El 1672 manava el terç de la Diputació del Principat que actuava al front del Rosselló. El 1674, quan exercia el mateix comandament i era a Girona, li sobrevingué la mort. Feia poc que havia arribat a la ciutat procedent del front rossellonès.

Del seu matrimoni amb una Benavides deixà dos infants de molt poca edat: Guillem Ramon de Montcada i de Portocarrero-Meneses, sisè marquès d’Aitona, i Lluïsa de Montcada i Benavides, que havia de casar-se amb el duc d’Híxar.

Montcada i de Portocarrero-Meneses, Guillem Ramon V de

(Madrid, 4 desembre 1674 – València, 5 febrer 1727)

Fill de Miquel I de Montcada i de Silva. Fou mestre de la casa i cort reial. Durant un quant temps residí a Barcelona.

Participà en la campanya de Felip V al ducat de Milà (1704). Li foren confiscats els béns al Principat per Carles d’Àustria (1706).

Fou pare de la darrera representant del llinatge als Països Catalans, Teresa I de Montcada i de Benavides.

El seu germà, Manuel de Montcada i de Portocarrero-Meneses  (Catalunya, segle XVII – 1727), inicià el brancó dels marquesos de Leiva, extingit amb la seva néta, el 1749.

Montcada i de Pinós, Ot (I) de

(Catalunya, vers 1290 – 1341)

(dit el Vell) Senyor de la baronia d’Aitona. Fill i hereu de Pere II de Montcada i d’Abarca.

El 1309 prengué part en la campanya d’Almeria. El 1312 entrà a formar part del consell de Jaume II i fou nomenat majordom reial a València (1313).

Fou adscrit al servei de l’infant Alfons arran del seu casament amb Teresa d’Entença (1314), l’acompanyà durant molts anys i fou lloctinent seu a la procuradoria de Catalunya. El 1319 fou padrí de l’infant Pere (després Pere III).

Fou ambaixador prop de Carles IV de França en el plet entre aquest i Sanç I de Mallorca sobre el domini de Montpeller (1321).

En casar-se la seva germana Elisenda amb el rei Jaume II (1322), la dotà amb les propietats de Seròs i Mequinensa. Poc després (1324-26) rebé en compensació les senyories de Llagostera, Cassà de la Selva, Caldes de Malavella, Caulès, Franciac, Santa Seclina, Tossa i Lloret, i consolidà així el seu prestigi polític.

Intervingué en ajuda del casal de Mallorca quan una unió de nobles rossellonesos refusà l’obediència a l’infant Felip de Mallorca, regent per Jaume III de Mallorca (1326).

Fou marmessor de Jaume II i de Teresa d’Entença. Malgrat la seva vinculació a Alfons III, es negà a reconèixer les abusives donacions fetes per aquest a l’infant Ferran.

El 1336, a la mort d’Alfons III, visità Pere III amb altres nobles per jurar-lo comte de Barcelona abans que rei d’Aragó, i a desgrat del refús d’aquest l’acompanyà a la seva coronació a Saragossa.

Sempre al servei del nou rei, l’ajudà a alliberar-se de la influència de l’arquebisbe Pedro López de Luna (1336), en les negociacions amb Jaume III de Mallorca, en la política amb França, etc.

S’havia casat, abans del 1317, amb Jofredina de Lloria i Lancia, filla de l’almirall Roger.

Montcada i de Peralta, Guillem Ramon de

(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1398)

Tercer comte d’Agosta i de Nucaria. Fill de Mateu de Montcada i Sclafani.

Del partit català, a la mort de Frederic III de Sicília (1377), davant la crisi plantejada, raptà la reina Maria de Sicília i la dugué al seu castell d’Agosta; després l’encomanà a les tropes catalanes enviades pel rei Pere III de Catalunya-Aragó (1380).

Gestionà a Catalunya (1380) el matrimoni de la reina amb Martí el Jove, fill de l’infant Martí, i fou recompensat per aquest amb les senyories de Piera, Caldes de Montbui, Granollers i Sant Vicenç dels Horts i la baronia de Cervelló; les vengué, però, al comte Pere II d’Urgell, i amb els diners obtinguts es dedicà a la pirateria.

Anà a Grècia, on sostingué estretes relacions amb els barons dels ducats d’Atenes i Neopàtria i gestionà el casament del seu fill Mateu amb Maria, hereva del comtat de Salona, projecte malbaratat per la invasió turca. Aconseguí per a Joan I de Catalunya-Aragó la relíquia del cap de sant Jordi.

Amb la instauració de Martí el Jove a Sicília retornà a l’illa, d’on fou conestable, mestre justicier, conseller i assessor del rei (1392). Obtingué el 1392 l’illa de Lípari, Naro, Mineo, Mussumeli, Favara, Misilmeri, confiscats als Chiaramonte, les baronies de la Ferla i Sortino (1395) i el marquesat de Malta (1396).

El 1398 li foren confiscats tots els béns pel fet d’haver estat acusat de fellonia. Després de la seva mort fou rehabilitat i declarat innocent (1410). És enterrat a l’església de San Domenico de Lentini.

Montcada i de Montcada, Ot (II) de

(Catalunya, vers 1327 – l’Alguer, Sardenya, 1354)

Senyor de les baronies d’Aitona, Mequinensa i Seròs. Fill -possiblement secundogènit- d’Ot de Montcada i de Lloria i de Teresa de Montcada i d’Ayerbe, senyora de la baronia de Fraga.

Heretà del seu avi Ot (I) la senyoria de Seròs, que fou causa de llargues discussions amb el baró Bernat IV d’Illa-Jordà, vidu de Berenguera de Montcada, cosina germana del seu avi, que en fou senyora, i amb el seu germà Guillem Ramon (II), senyor de les baronies de Fraga i Aitona. El rei Pere III segrestà Seròs, que acabà essent propietat d’Ot.

El 1350 era a València per fer cara a la projectada invasió castellana. El 1353 s’embarcà cap a Sardenya, on es distingí a la batalla de Quart; hi retornà el 1354, i morí al setge de l’Alguer.

Féu renovar la capella de Sant Pere de la seu de Lleida, fundada per un avantpassat seu, el bisbe Guillem de Montcada i d’Aragó, i la féu decorar per Ferrer Bassa.

Sembla que morí solter i l’heretà el seu germà Guillem Ramon (II), amb qui ja s’havia reconciliat abans del 1350.

Montcada i de Montcada, Guillem (II) de

(Catalunya, segle XIV – 1371)

Probable fill gran d’Ot de Montcada i de Lloria (dit el Jove) i germà d’Ot (II).

No és gens clar l’ordre en què les possessions de l’avi i de la mare passaren a cadascun dels germans, però si que ho és que el 1341 fou molt disputada la senyoria de Seròs, que havia tingut Berenguera de Montcada i de Queralt amb el seu vidu, el baró d’Illa-Jordà.

Es casà amb la pubilla Elvira Maça de Liçana -que li aportà la baronia de Vilamarxant-, i foren pares d’Ot (III) de Montcada i Maça de Liçana.

Prengué part en la guerra contra Castella i residí els últims anys al seu palau de Lleida, on tingué una violenta pugna amb el burgès Simó de Torres, que produí avalots públics.

Montcada i de Luna, Guillem Ramon III de

(Catalunya, vers 1370 – 1455)

Senyor de les baronies d’Aitona i Mequinensa, i de Seròs i Soses, que heretà del seu pare, Ot (III) de Montcada i Maça de Liçana, i germà de Joan, Ot i Pere.

El 1392 anà amb l’expedició a Sicília, on restà com a camarlenc, coper i conseller del rei Martí el Jove. El 1394 era munter major del rei.

Governador de València (1409), organitzà i comandà una expedició d’auxili cap a Sardenya en ajuda del capità general Pere de Torrelles.

Assistí, sembla, a la mort de Martí l’Humà quan manifestà la seva voluntat sobre la successió. Tot i haver patrocinat la candidatura del duc de Calàbria, durant l’interregne esdevingué un fervent urgellista: les seves baronies foren el quarter general dels partidaris d’Antonio de Luna y de Xèrica, oncle seu, i del comte d’Urgell.

Acceptà, tanmateix, la sentència de Casp i treballà per obtenir la submissió del comte d’Urgell; fou un dels sis membres designats pel parlament perquè ningú no fos perseguit pel fet d’haver-se oposat a la proclamació de Ferran d’Antequera. El 1419 aconseguí la rehabilitació d’Antonio de Luna.

Estigué sempre al servei de la monarquia, amb remarcable independència de criteri; el 1436 era membre del Consell del Principat per assessorar la reina Maria.

El 1420 fou creat baró de Monreale, i el 1422 comte de Marmilla, a Sicília -on ja havia heretat del pare el comtat de Cammarata, que vengué (1431) als Abbatellis-. Vers el 1448 es retirà de la vida política activa.

S’havia casat en primeres noces amb Constança d’Anglesola, senyora de la baronia d’Anglesola.

Montcada i de Lloria, Roger de

(Catalunya, 1349 – 1413)

Magnat i camarlenc reial. Fill petit de l’almirall Pere de Montcada i de Lloria. Per la seva muller, Beatriu de Milany, fou senyor de la baronia de Milany i de Vallfogona, Tudela i Cartellà.

El 1354 anà amb Pere III a l’expedició de Sardenya, i el 1363 destacà en la guerra contra Castella.

Executà la missió més delicada i famosa entre el 1378 i el 1380, quan, per ordre de Pere III, guardà la reina Maria de Sicília, segrestada pels nobles de l’illa i rescatada per Guillem Ramon de Montcada i de Peralta, comte d’Agosta. Roger prengué la jove reina i la guardà als castells de Licata i d’Agosta, contra els nobles que l’assetjaven, fins que fou lliurat pel vescomte Felip Dalmau de Rocabertí, que retornava a Grècia amb galeres. Aleshores portà la reina a Càller de Sardenya, on residí amb tota seguretat, fins que fou casada amb Martí el Jove, després del fracassat intent de casar-la amb el príncep Joan.

Havent retornat a Catalunya, fou nomenat camarlenc reial de l’infant Joan, duc de Girona. La seva fidelitat a aquest li valgué l’enemistat amb Pere III, i passà a segon terme, fins que, quan aquell pujà al tron com a Joan I (1387), n’esdevingué conseller i recuperà la seva influència.

Fou coper de la reina, governador de València (1392) i ambaixador prop del papa Benet XIII per demanar col·laboració per a una expedició a Sardenya, que fou aprofitada per a una expedició dirigida per Roger mateix a Sicília (1394).

Sota el rei Martí l’Humà continuà tenint el seu prestigi, i aquest el féu camarlenc reial (1397) i governador de Sardenya (1398), on residí molt poc temps, de València per segona vegada (1398) i de Mallorca (1401-10). Pressionà Martí I perquè nomenés un successor.

Fou un fervent partidari de Jaume II d’Urgell en les lluites i els parlaments de l’interregne i es mostrà recelós i desconfiat amb Ferran I fins a la mort.

Pledejà contra la seva cunyada Elionor de Cervelló per la possessió de la baronia de Llagostera i en féu hereva la seva besneboda Elionor de Montcada i de Montcada.

Montcada i de Lloria, Pere de

(Catalunya, vers 1300 – Barcelona, vers 1352)

Senyor de Llagostera i Vilobí.

Almirall vitalici, preparà la invasió a Mallorca contra el rei Jaume III (1343), lluità a Algesires (1344) i entrà a Perpinyà en nom de Pere III el Cerimoniós.

Després s’establí a Barcelona i prengué part en el govern del país.

Fou el pare de Roger i de Gastó de Montcada i de Lloria.