Arxiu d'etiquetes: nobles

Montcada i de Luna, Guillem Ramon III de

(Catalunya, vers 1370 – 1455)

Senyor de les baronies d’Aitona i Mequinensa, i de Seròs i Soses, que heretà del seu pare, Ot (III) de Montcada i Maça de Liçana, i germà de Joan, Ot i Pere.

El 1392 anà amb l’expedició a Sicília, on restà com a camarlenc, coper i conseller del rei Martí el Jove. El 1394 era munter major del rei.

Governador de València (1409), organitzà i comandà una expedició d’auxili cap a Sardenya en ajuda del capità general Pere de Torrelles.

Assistí, sembla, a la mort de Martí l’Humà quan manifestà la seva voluntat sobre la successió. Tot i haver patrocinat la candidatura del duc de Calàbria, durant l’interregne esdevingué un fervent urgellista: les seves baronies foren el quarter general dels partidaris d’Antonio de Luna y de Xèrica, oncle seu, i del comte d’Urgell.

Acceptà, tanmateix, la sentència de Casp i treballà per obtenir la submissió del comte d’Urgell; fou un dels sis membres designats pel parlament perquè ningú no fos perseguit pel fet d’haver-se oposat a la proclamació de Ferran d’Antequera. El 1419 aconseguí la rehabilitació d’Antonio de Luna.

Estigué sempre al servei de la monarquia, amb remarcable independència de criteri; el 1436 era membre del Consell del Principat per assessorar la reina Maria.

El 1420 fou creat baró de Monreale, i el 1422 comte de Marmilla, a Sicília -on ja havia heretat del pare el comtat de Cammarata, que vengué (1431) als Abbatellis-. Vers el 1448 es retirà de la vida política activa.

S’havia casat en primeres noces amb Constança d’Anglesola, senyora de la baronia d’Anglesola.

Montcada i de Lloria, Roger de

(Catalunya, 1349 – 1413)

Magnat i camarlenc reial. Fill petit de l’almirall Pere de Montcada i de Lloria. Per la seva muller, Beatriu de Milany, fou senyor de la baronia de Milany i de Vallfogona, Tudela i Cartellà.

El 1354 anà amb Pere III a l’expedició de Sardenya, i el 1363 destacà en la guerra contra Castella.

Executà la missió més delicada i famosa entre el 1378 i el 1380, quan, per ordre de Pere III, guardà la reina Maria de Sicília, segrestada pels nobles de l’illa i rescatada per Guillem Ramon de Montcada i de Peralta, comte d’Agosta. Roger prengué la jove reina i la guardà als castells de Licata i d’Agosta, contra els nobles que l’assetjaven, fins que fou lliurat pel vescomte Felip Dalmau de Rocabertí, que retornava a Grècia amb galeres. Aleshores portà la reina a Càller de Sardenya, on residí amb tota seguretat, fins que fou casada amb Martí el Jove, després del fracassat intent de casar-la amb el príncep Joan.

Havent retornat a Catalunya, fou nomenat camarlenc reial de l’infant Joan, duc de Girona. La seva fidelitat a aquest li valgué l’enemistat amb Pere III, i passà a segon terme, fins que, quan aquell pujà al tron com a Joan I (1387), n’esdevingué conseller i recuperà la seva influència.

Fou coper de la reina, governador de València (1392) i ambaixador prop del papa Benet XIII per demanar col·laboració per a una expedició a Sardenya, que fou aprofitada per a una expedició dirigida per Roger mateix a Sicília (1394).

Sota el rei Martí l’Humà continuà tenint el seu prestigi, i aquest el féu camarlenc reial (1397) i governador de Sardenya (1398), on residí molt poc temps, de València per segona vegada (1398) i de Mallorca (1401-10). Pressionà Martí I perquè nomenés un successor.

Fou un fervent partidari de Jaume II d’Urgell en les lluites i els parlaments de l’interregne i es mostrà recelós i desconfiat amb Ferran I fins a la mort.

Pledejà contra la seva cunyada Elionor de Cervelló per la possessió de la baronia de Llagostera i en féu hereva la seva besneboda Elionor de Montcada i de Montcada.

Montcada i de Lloria, Pere de

(Catalunya, vers 1300 – Barcelona, vers 1352)

Senyor de Llagostera i Vilobí.

Almirall vitalici, preparà la invasió a Mallorca contra el rei Jaume III (1343), lluità a Algesires (1344) i entrà a Perpinyà en nom de Pere III el Cerimoniós.

Després s’establí a Barcelona i prengué part en el govern del país.

Fou el pare de Roger i de Gastó de Montcada i de Lloria.

Montcada i de Lloria, Ot de

(Catalunya, segle XIII – 1331)

(dit el Jove) Fill i hereu d’Ot I de Montcada i de Pinós, i germà de Pere. La seva vida restà ofuscada per la personalitat del seu pare, que li sobrevisqué.

Heretà dels Lloria les senyories de Castellnou, Beselga i Xilxes.

Gràcies als dots diplomàtics del pare es casà amb Teresa, l’hereva de la línia de Tortosa-Fraga, i es pogueren reunir ambdós patrimonis.

Fou enterrat a la seu de Lleida, i fou pare d’Ot (II) i de Guillem (II) de Montcada i de Montcada.

Montcada i de Lloria, Gastó de

(Catalunya, 1347 – 1397)

Primer baró de Llagostera. Fill gran i hereu de l’almirall Pere de Montcada i de Lloria.

Participà de jove a l’expedició de Sardenya del 1354 i combaté després a Aragó i València contra els castellans.

Fou coper del rei i capità de Girona i la seva vegueria contra els invasors del Rosselló (1375), conseller i camarlenc de l’infant Joan i més tard ambaixador seu a la cort papal d’Avinyó, on era encara el 1397 sota el regnat de Martí l’Humà.

Montcada i de Lioro, Llorenç de

(Catalunya, segle XV – Barcelona, 1465)

Noble. Fill bastard de Guillem Ramon (III) de Montcada i de Luna.

Tot i ésser l’únic fill baró, el seu pare deixà (v1456) els béns familiars i els títols a la seva germana gran Orfresina, muller de Mateu de Montcada i de Vilaragut.

En esclatar la guerra contra Joan II, lluità al costat de la generalitat. Les autoritats de Lleida, on residia, el reconegueren, llavors, com a hereu legítim del seu pare. Lluità a les ordres del comte de Pallars i, més tard, a les de Pedro de Deza, cosí de Pere de Portugal.

El 1464 el rei li confiscà els seus béns, els de la seva muller i els de la seva sogra, i foren lliurats a Mateu de Montcada. Intentà de recobrar Flix (1464) i defensà Lleida i, més tard, el pas del Llobregat, prop de Vilafranca.

Fou home de confiança de Pere de Portugal, que el féu alferes. Lluità a la batalla de Calaf, on possiblement fou ferit.

S’havia casat amb Caterina Noguers, vídua de Pere Moliner, de la qual tingué descendència.

Montcada i de Gralla, Gastó de

(Barcelona, 21 març 1554 – Saragossa, 24 gener 1626)

Segon marquès d’Aitona (1594), comte d’Osona, vescomte de Cabrera i de Bas, baró de Llagostera, etc. Cavaller de Calatrava. Fill i hereu de Francesc (I) de Montcada i de Cardona.

Virrei de Sardenya (1590-95), on succeí el seu sogre, Miquel de Montcada i Bou, i continuà l’obra de defensa de l’illa (durant el seu virregnat foren construïdes 66 torres de defensa) i de foment de l’agricultura.

Lluità després contra els anglesos (1596-98), fou virrei d’Aragó (1604-10) i passà posteriorment a residir a la cort, al servei de Felip III de Catalunya.

Fou mestre racional de Catalunya des del 1597, càrrec vinculat als marquesos d’Aitona per llur entroncament amb els Gralla.

Es casà amb Caterina de Montcada i Bou, que li aportà les baronies de Callosa i Tàrbena.

Foren germans seus:

Hug de Montcada i de Gralla  (Catalunya, segle XVI – Calais, França, 8 agost 1588)  Fou lloctinent del seu germà Gastó a Sardenya. Fou un dels pocs catalans que embarcaren a l’anomenada Armada Invencible, tramesa per Felip II de Catalunya contra Anglaterra, que havia de tenir una fi desastrosa i en la qual morí.

Joan de Montcada i de Gralla  (Catalunya, segle XVI – Tarragona, 1622)  Eclesiàstic. Bisbe de Barcelona (1610-12), féu de moderador en les disputes entre els consellers barcelonins i la inquisició. Després fou nomenat arquebisbe de Tarragona (1612-22).

Lluís de Montcada i de Gralla  (Catalunya, segle XVI – després 1632)  Fou comanador d’Osca, Ulldecona i Vilalba i després gran conservador i castellà d’Amposta de l’orde de l’Hospital de Sant Joan. Destacat partidari dels nyerros, promogué (1615) incidents a Amposta. El 1632 fou elegit diputat eclesiàstic de la generalitat. Fou pare de Joan Lluís de Montcada.

Montcada i de Fenollar, Guillem Ramon de

(Sicília, Itàlia, segle XV – 1466)

Cinquè comte d’Adernò. Fill de Joan de Montcada i d’Alagó.

Fou gran senescal, mestre justicier (1453-66) i gran camarlenc de Sicília i capità general dels exèrcits reials (1458).

Intervingué al Principat en afers de la Vall d’Aran i en les lluites entre els Foix i els Pallars i actuà sovint a les corts, sempre en estreta unió amb el seu homònim baró d’Aitona.

Fou ambaixador a França per protestar contra l’intent d’invasió de la Vall d’Aran (1438), per gestionar la pau entre el seu rei i Renat I de Nàpols (1442) o per negociar el casament de Ferran, fill del rei Magnànim, amb una filla del rei francès (1444).

El 1439 era governador del Castell Nou de Nàpols i, amb Ramon de Boïl, negocià amb els ambaixadors francesos el lliurament de la fortalesa.

Era a Roma el 1447 i el 1455, a la mort de Calixt III.

Amic de Carles de Viana, intervingué en les relacions d’aquest amb el seu pare Joan II.

Fou germà seu, Antoni Perio Montcada i de Fenollar  (Sicília, Itàlia, segle XV – vers 1452)  (dit Joan)  Heretà del seu pare la baronia de la Ferla. Fou el primer membre de la subbranca dels barons de la Ferla, el qual s’extingí amb la seva néta cinquena:

Isabel de Montcada i Cardonetto (Sicília, Itàlia, segle XVI – després 1589)  Es casà amb Antoni de Requesens, primer príncep de Pantelleria i baró de la Ferla. Fou la darrera representant de la subbranca dels barons de la Ferla.

Montcada i de Cervera, Simó de

(Catalunya, segle XIII – 1292)

Fill de Ramon de Montcada i d’Aragó. Fou senescal per renúncia (1289) del seu pare.

El 1285 lluità contra la invasió francesa de Catalunya i guerrejà (1290) contra Bernat Guillem d’Entença.

Es casà (vers el 1277) amb una filla de Pedro Martínez de Luna i, després (1290), amb Berenguera d’Anglesola.

A la seva mort, el càrrec de senescal fou conferit a Pere II de Montcada i d’Abarca.

Montcada i de Castro, Guillem Ramon de

(Barcelona, 1619 – Madrid, 17 març 1670)

Quart marquès d’Aitona. Fill de Francesc de Montcada i de Margarida de Castro i de Cervelló. El 1635 heretà del seu pare el marquesat d’Aitona.

Fou virrei de Galícia i conseller de Felip IV.

Fundà la casa de la congregació de l’Escola de Crist de Barcelona (1660). Finançà després l’establiment d’altres cases de la mateixa congregació. Era membre del consell de regència de Carles II.

És autor d’un Discurso militar sobre los inconvenientes de la milicia de estos tiempos y su reparo, publicat a València i a Milà, d’un Tratado de la oración editat amb pseudònim, i de nombrosos treballs que restaren manuscrits i són a la Biblioteca Nacional de Madrid, com un Vocabulario de la gente de mar.