(Catalunya, segle XIII)
Fill de Guillem II de Montclús i de Gueraua de Cabrera, i germà de Guerau.
Tant violent com el seu pare, tingué bregues amb els hospitalers, ajudat pel seu germà il·legítim (el Bord de Montclús) i pel seu oncle Ramon de Cabrera, senyor d’Anglès, a qui cedí (1277) les seves baronies.
(Catalunya, segle XIII – 1273)
Fill de Guillem I de Montclús (Catalunya, segle XIII), que era fill i hereu de Guillem Umbert III de Montseny.
Tingué conflictes armats amb la comanda de Sant Celoni i repetits plets i bregues amb el monestir de Sant Pol i amb els senyorius i homes de les cases aloeres de les seves baronies.
Es casà amb Gueraua de Cabrera, filla del vescomte Guerau V de Cabrera, de la qual tingué dos fills: Guerau de Montclús (Catalunya, segle XIII), que fou frare de l’Hospital; i Riambau II de Montclús.
(Catalunya, segle XIV – 1413/26)
Fill i successor de Guillem (II) de Montcada i de Montcada, i d’Elvira Maça de Liçana.
Es casà amb Elfa, germana del cèlebre Antonio de Luna y de Xèrica, la qual volgué empresonar (1382), i es mantingué neutral en la pugna entre el rei Pere III i el seu fill, el duc de Girona.
El 1381 anà a l’expedició a Grècia amb la galera Santa Coloma, que portava el nou vicari general, el vescomte de Rocabertí, i en retornà l’any següent.
El 1392, amb els seus fills Guillem Ramon III i Pere de Montcada i de Luna, anà a l’expedició de Sicília per sotmetre els barons sicilians a l’obediència dels reis Martí I i Martí II, dels quals fou camarlenc i conseller.
Sembla que al seu temps els Montcada perderen la important baronia de Fraga.
També fou pare del bisbe Ot de Montcada i de Luna.
(Catalunya, 1424 – Aitona, Segrià, 1485)
(o Mateu Florimon) Noble. Fill hereu de Pere de Montcada i de Luna, baró de Vilamarxant, i de Joana de Vilaragut.
El 1443 es casà amb la seva cosina germana Orfresina de Montcada i de Lioro i aconseguí que el pare d’aquesta, Guillem Ramon (III) de Montcada i de Luna, en morir (vers 1456), els deixés l’herència i els títols baronials, tot i que tenia un fill baró, Llorenç de Montcada i de Lioro.
Ambdós consorts tingueren llurs béns en indivís. Llorenç s’hi oposà, fet que inicià una bandositat entre ell i Mateu i Orfresina, que no vacil·laren a pressionar les autoritats de Lleida perquè els fessin costat: retingueren diversos llocs dependents de la seu de Lleida i organitzaren una galera de bandolers que recorria l’Ebre i el Segre atacant el tràfic comercial lleidatà.
En esclatar la guerra contra Joan II de Catalunya-Aragó, Mateu de Montcada milità al bàndol del rei i aprofità la lluita per atacar el seu adversari.
Conseller de Joan II, aquest el nomenà majordom i mariscal o senescal, i li confià operacions a la zona occidental: s’apoderà de Flix (abril 1464) i col·laborà en la presa de Lleida.
Vidu d’Orfresina (1483), fou assassinat per Ot de Montcada, nét de Llorenç, probablement ressentit per la usurpació.
(Madrid, 9 octubre 1652 – Girona, 8 agost 1674)
Cinquè marquès d’Aitona. Fill de Guillem Ramon de Montcada i de Castro. El 1670, a la mort del seu pare, n’heretà el títol marquesal.
Participà a la guerra contra França. El 1672 manava el terç de la Diputació del Principat que actuava al front del Rosselló. El 1674, quan exercia el mateix comandament i era a Girona, li sobrevingué la mort. Feia poc que havia arribat a la ciutat procedent del front rossellonès.
Del seu matrimoni amb una Benavides deixà dos infants de molt poca edat: Guillem Ramon de Montcada i de Portocarrero-Meneses, sisè marquès d’Aitona, i Lluïsa de Montcada i Benavides, que havia de casar-se amb el duc d’Híxar.
(Madrid, 4 desembre 1674 – València, 5 febrer 1727)
Fill de Miquel I de Montcada i de Silva. Fou mestre de la casa i cort reial. Durant un quant temps residí a Barcelona.
Participà en la campanya de Felip V al ducat de Milà (1704). Li foren confiscats els béns al Principat per Carles d’Àustria (1706).
Fou pare de la darrera representant del llinatge als Països Catalans, Teresa I de Montcada i de Benavides.
El seu germà, Manuel de Montcada i de Portocarrero-Meneses (Catalunya, segle XVII – 1727), inicià el brancó dels marquesos de Leiva, extingit amb la seva néta, el 1749.
(Catalunya, vers 1290 – 1341)
(dit el Vell) Senyor de la baronia d’Aitona. Fill i hereu de Pere II de Montcada i d’Abarca.
El 1309 prengué part en la campanya d’Almeria. El 1312 entrà a formar part del consell de Jaume II i fou nomenat majordom reial a València (1313).
Fou adscrit al servei de l’infant Alfons arran del seu casament amb Teresa d’Entença (1314), l’acompanyà durant molts anys i fou lloctinent seu a la procuradoria de Catalunya. El 1319 fou padrí de l’infant Pere (després Pere III).
Fou ambaixador prop de Carles IV de França en el plet entre aquest i Sanç I de Mallorca sobre el domini de Montpeller (1321).
En casar-se la seva germana Elisenda amb el rei Jaume II (1322), la dotà amb les propietats de Seròs i Mequinensa. Poc després (1324-26) rebé en compensació les senyories de Llagostera, Cassà de la Selva, Caldes de Malavella, Caulès, Franciac, Santa Seclina, Tossa i Lloret, i consolidà així el seu prestigi polític.
Intervingué en ajuda del casal de Mallorca quan una unió de nobles rossellonesos refusà l’obediència a l’infant Felip de Mallorca, regent per Jaume III de Mallorca (1326).
Fou marmessor de Jaume II i de Teresa d’Entença. Malgrat la seva vinculació a Alfons III, es negà a reconèixer les abusives donacions fetes per aquest a l’infant Ferran.
El 1336, a la mort d’Alfons III, visità Pere III amb altres nobles per jurar-lo comte de Barcelona abans que rei d’Aragó, i a desgrat del refús d’aquest l’acompanyà a la seva coronació a Saragossa.
Sempre al servei del nou rei, l’ajudà a alliberar-se de la influència de l’arquebisbe Pedro López de Luna (1336), en les negociacions amb Jaume III de Mallorca, en la política amb França, etc.
S’havia casat, abans del 1317, amb Jofredina de Lloria i Lancia, filla de l’almirall Roger.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1398)
Tercer comte d’Agosta i de Nucaria. Fill de Mateu de Montcada i Sclafani.
Del partit català, a la mort de Frederic III de Sicília (1377), davant la crisi plantejada, raptà la reina Maria de Sicília i la dugué al seu castell d’Agosta; després l’encomanà a les tropes catalanes enviades pel rei Pere III de Catalunya-Aragó (1380).
Gestionà a Catalunya (1380) el matrimoni de la reina amb Martí el Jove, fill de l’infant Martí, i fou recompensat per aquest amb les senyories de Piera, Caldes de Montbui, Granollers i Sant Vicenç dels Horts i la baronia de Cervelló; les vengué, però, al comte Pere II d’Urgell, i amb els diners obtinguts es dedicà a la pirateria.
Anà a Grècia, on sostingué estretes relacions amb els barons dels ducats d’Atenes i Neopàtria i gestionà el casament del seu fill Mateu amb Maria, hereva del comtat de Salona, projecte malbaratat per la invasió turca. Aconseguí per a Joan I de Catalunya-Aragó la relíquia del cap de sant Jordi.
Amb la instauració de Martí el Jove a Sicília retornà a l’illa, d’on fou conestable, mestre justicier, conseller i assessor del rei (1392). Obtingué el 1392 l’illa de Lípari, Naro, Mineo, Mussumeli, Favara, Misilmeri, confiscats als Chiaramonte, les baronies de la Ferla i Sortino (1395) i el marquesat de Malta (1396).
El 1398 li foren confiscats tots els béns pel fet d’haver estat acusat de fellonia. Després de la seva mort fou rehabilitat i declarat innocent (1410). És enterrat a l’església de San Domenico de Lentini.
(Catalunya, vers 1327 – l’Alguer, Sardenya, 1354)
Senyor de les baronies d’Aitona, Mequinensa i Seròs. Fill -possiblement secundogènit- d’Ot de Montcada i de Lloria i de Teresa de Montcada i d’Ayerbe, senyora de la baronia de Fraga.
Heretà del seu avi Ot (I) la senyoria de Seròs, que fou causa de llargues discussions amb el baró Bernat IV d’Illa-Jordà, vidu de Berenguera de Montcada, cosina germana del seu avi, que en fou senyora, i amb el seu germà Guillem Ramon (II), senyor de les baronies de Fraga i Aitona. El rei Pere III segrestà Seròs, que acabà essent propietat d’Ot.
El 1350 era a València per fer cara a la projectada invasió castellana. El 1353 s’embarcà cap a Sardenya, on es distingí a la batalla de Quart; hi retornà el 1354, i morí al setge de l’Alguer.
Féu renovar la capella de Sant Pere de la seu de Lleida, fundada per un avantpassat seu, el bisbe Guillem de Montcada i d’Aragó, i la féu decorar per Ferrer Bassa.
Sembla que morí solter i l’heretà el seu germà Guillem Ramon (II), amb qui ja s’havia reconciliat abans del 1350.
(Catalunya, segle XIV – 1371)
Probable fill gran d’Ot de Montcada i de Lloria (dit el Jove) i germà d’Ot (II).
No és gens clar l’ordre en què les possessions de l’avi i de la mare passaren a cadascun dels germans, però si que ho és que el 1341 fou molt disputada la senyoria de Seròs, que havia tingut Berenguera de Montcada i de Queralt amb el seu vidu, el baró d’Illa-Jordà.
Es casà amb la pubilla Elvira Maça de Liçana -que li aportà la baronia de Vilamarxant-, i foren pares d’Ot (III) de Montcada i Maça de Liçana.
Prengué part en la guerra contra Castella i residí els últims anys al seu palau de Lleida, on tingué una violenta pugna amb el burgès Simó de Torres, que produí avalots públics.
Dades dels Països Catalans 