Arxiu d'etiquetes: nobles

Perellós, Lluís I de

(Catalunya Nord, segle XIV – vers 1437)

Tercer vescomte de Rueda i segon de Perellós. Fill i hereu de Ramon de Perellós.

S’havia educat a la cort papal d’Avinyó i fou partidari decidit de Jaume d’Urgell (1410-12).

Casat amb Simoneta de Piotiers, en tingué dos fills, Francesc II de Perellós i de Rocabertí, el qual rebé els vescomtats, i:

Ramon de Perellós (Rosselló, segle XV)  Senyor de Millars. En 1430 s’apropià d’uns ramats de bens pertanyents a un habitant de Perpinyà. El fet provocà a la capital rossellonesa l’alçament d’una host que arribà a Millars. Ramon evità la lluita, s’avingué a pactar i permeté que s’enduguessin el bestiar i també el batlle de la vila en qualitat de presoner. Morí abans que el seu pare.

Perellós, Francesc de -castellà Talteüll, s. XIV-

(Catalunya, segle XIV – 1384)

Castellà de Talteüll (1370), vescomte de Rueda, majordom i conseller de l’infant Joan. Fill de Francesc de Perellós i de Caterina.

Casat amb Constança de Pròixida (1376), foren tots dos afavorits llargament per l’infant i la seva muller, però foren acusats pel rei i amenaçats d’expulsió.

El 1381 la seva muller comprà a l’infant Joan el castell de Besora amb Saderra (que ella vengué el 1382 a Arnau Guillem de Besora), i l’infant vengué a Francesc el castell de Clarà i la vila de Moià (que vengué el 1382 a Pere de Planella), i el rei li vengué els castells de Coaner i Torroella i la vila de Santpedor, al Bages (que foren incorporats a la corona el 1400).

Fou el pare de Francesc i de Violant de Perellós i de Pròixida.

Perellós, Francesc de -vescomte Rueda, s. XIV-

(Catalunya Nord, segle XIV – 1369)

Fill de Ramon (I) de Perellós. Primer vescomte de Rueda, senyor de Millars, castellà de Talteüll i Salses (1348).

Fet majordom i conseller reial, anà a Sardenya, on prengué part amb Cabrera a la batalla de Quartu, tractà la pau amb Marià IV d’Arborea i fou procurador per a fer concòrdia amb Mateu Dòria (1354-55).

Enviat a Sicília, al papa i a Joan II de França, negocià el matrimoni de Lluís d’Anjou amb la infanta Joana, filla de Pere III de Catalunya-Aragó.

Com a almirall del rei de França, al cap de nou galeres de francesos armades a Barcelona, féu una expedició a Anglaterra; en passar per Cadis, atacà dues naus genoveses i provocà la intervenció de Pere I de Castella, el qual el perseguí i reclamà el seu càstig. Pere III refusà, i això fou causa immediata de la guerra amb Castella (1356).

Acompanyà Isabel de Mallorca a Itàlia, quan es casà amb el marquès Joan II de Montferrat (1358). Realitzà nombroses missions diplomàtiques entre França, Gènova i el papa (1358-63) i també a Castella.

Al procés contra el vescomte Bernat de Cabrera denuncià uns tractes secrets d’aquest amb Pere I de Castella i declarà que, per ordre de Cabrera, ell havia provocat les ires del rei (1364).

Tornà a França, on obtingué la vinguda de les companyies de Du Guesclin (1365). En premi d’haver fet una lliga amb el duc d’Anjou, fou fet vescomte de Rueda (1366); era també senyor d’Épila. Almirall del rei francès Carles V, fou també procurador de l’infant per a tractar el seu matrimoni amb Joana de França (1369).

Deixà vídua, no identificada; la seva primera muller havia estat Caterina, dama de la reina Constança de Mallorca.

Perellós -llinatge-

(Rosselló, segle XIV – Roma, Itàlia, 1853)

Llinatge noble, les notícies del qual són incertes fins al segle XIV. Hom diu, sense fonament, que el cognom Bertran procedia d’una línia dels comtes de Tolosa i que un Ramon Bertran s’havia casat amb una filla d’Alfons IV de Castella (el cert és que Elvira, filla natural del dit rei, es casà amb el comte Ramon IV de Tolosa).

Un descendent seu, dit, també, Ramon Bertran, hauria rebut el sobrenom de Perillós, o Perellós, i des del Rosselló hauria anat a servir el rei (1312).

Les notícies certes comencen amb un Ramon I de Perellós.

Pere Ramon I de Pallars Jussà

(Catalunya, segle XI – 1113)

Comte de Pallars Jussà (1098-1112). Fill del comte Ramon V i de Valença de Tost.

Des del 1069 féu costat als seus pares en solemnitats religioses, com la donació de la vila de Sort a l’església d’Urgell o les fetes a favor del monestir de Lavaix (1078, 1094), i en pactes polítics i compra de castells a Artau II de Pallars Sobirà (1094) o en el compromís matrimonial de la seva germana Llorença.

Des del 1098 governà en règim de condomini amb el seu germà Arnau Ramon I, però sembla que com a primogènit exercí sobre aquest una certa primacia i rebia d’ell homenatge i fidelitat pel castell de Talarn.

Fundà (1100) i dotà (1112) l’església canonical de Santa Maria de Mur, juntament amb els seus germans Arnau Ramon, Bernat Ramon i Llorença, i féu algunes donacions a la seu urgellesa (1109). Empenyorà a Pere I d’Aragó certs béns i acompanyà Alfons I el Bataller a Barbastre quan pactà amb el comte Bertran de Tolosa.

Dins els seus dominis signà una convinença amb Tebdall Ramon d’Orcau sobre la vila de Figuerola (1111) i afavorí la repoblació del terme de Montanyana en donar el lloc de Puiggiró a una família de la noblesa perquè el fortifiqués i colonitzés i en encomanar a Bernat Pere el castell de Montanyana i el seu feu.

Mort sense descendència poc després del seu germà Arnau Ramon I, el comtat passà a l’altre germà Bernat Ramon I.

Pere Ramon de Barcelona

(Catalunya, vers 1045 – al-Àndalus, 1073)

Fill primogènit de Ramon Berenguer I de Barcelona i de la seva primera muller, la comtessa Elisabet.

Després del matrimoni del seu pare amb Almodis de la Marca sorgiren desavinences entre aquesta i Pere Ramon. Sembla que s’arribà a decidir la partició dels dominis comtals a base de cedir les terres de Carcassona i Rasès al futur Ramon Berenguer II Cap d’Estopes.

La situació tingué un tràgic desenllaç quan Pere Ramon assassinà Almodis el 16 d’octubre de 1071. Per aquest crim el papa Gregori VII li imposà una dura penitència (22 abril 1073) per espai de vint-i-quatre anys i exiliat a Jerusalem.

Hom li degué commutar el lloc d’exili perquè morí en combat sense fills a Espanya (terra de sarraïns) sota penitència.

Pere II d’Urgell

(Catalunya, 1340 – Balaguer, Noguera, 1408)

Comte d’Urgell i vescomte d’Àger (1347-1408). Fill de Jaume I d’Urgell i de Cecília de Comenge. Succeí el seu pare amb els Cabrera i els Rocabertí.

Actuà al costat del seu oncle Pere III el Cerimoniós contra el germà consanguini d’aquest, Ferran (1358), i en la guerra contra Pere I de Castella defensant Terol, Monreal i Daroca (1363) i acudint en ajut d’Oriola (1364).

El rei el féu lloctinent seu al Regne de València (1365) i com a tal recuperà Sogorb; després li donà la baronia de Fraga (1369).

No trigà a retirar-se als seus estats, on féu construir la seva casa de camp a Balaguer, el castell d’Agramunt, l’església de Castelló de Farfanya i el claustre d’Àger. Defensà el nord de Catalunya i Aragó contra la invasió del comte de Foix el 1396.

Es casà en primeres noces (1363) amb Beatriu de Cardona, de qui no tingué successió, i en segones, amb Margarida de Montferrat, de qui tingué el seu primogènit i successor Jaume II d’Urgell.

Pere I d’Urgell

(Coïmbra, Portugal, 23 febrer 1187 – Palma de Mallorca, 2 juny 1258)

(o Pere de Portugal) Comte d’Urgell (1229-31). Infant de Portugal, fill del rei Sanç I d’aquest país i de la seva muller Dolça, filla del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.

Per diferències amb el seu germà Alfons, fugí de Portugal i es refugià al Marroc, on aplegà una considerable fortuna, i després a Catalunya, on fou molt ben rebut per Jaume I el Conqueridor, que li donà possessions al Camp de Tarragona.

Esdevingué comte consort d’Urgell per casament amb la comtessa Aurembiaix (1229), i en morir aquesta permutà el comtat pel regne de Mallorca i les illes d’Eivissa i Formentera (aquestes amb el comte Nunyó Sanç I de Rosselló si les conquerien abans de dos anys) en feu pel rei (1231).

Acompanyà Jaume I en el seu tercer viatge a Mallorca (1232) i hi residí intermitentment. Participà en la conquesta d’Eivissa (1235). El 1244 permutà les Illes per Morella, Almenara, Castelló i Sogorb. Ajudà el rei en l’etapa final de la conquesta del Regne de València (1245).

En les desavinences entre Jaume I i el seu fill Alfons estigué al costat d’aquest darrer i l’acompanyà en el seu exili de Sevilla fins a l’arranjament de l’afer en 1250-51, que normalitzà també la situació de Pere, el qual, mentrestant, havia estat privat de les seves possessions.

Pere II d’Empúries

(Catalunya, segle XIV – 1401)

Comte d’Empúries (1401). Fill de Joan I d’Empúries i de Joana d’Aragó, filla de Pere III el Cerimoniós.

A causa de la rebel·lió contra el Cerimoniós i de la seva vinculació amb la invasió de Mateu de Foix, Joan I havia estat empresonat (1396) a Castellví de Rosanes, on morí (1398).

El succeí el seu fill Joan II, el qual, mort sense fills al cap de pocs anys de govern (1401), féu hereu el seu germà Pere II. Aquest morí al cap de pocs dies, sense que el títol fos reconegut pel sobirà català.

No valgué el testament de Pere II a favor de la seva muller Joana de Rocabertí, per la qual cosa el rei Martí incorporà el comtat a la corona (1402), encara que el títol subsistí.

Pere I d’Empúries

(Barcelona, 1305 – Pisa, Itàlia, 4 novembre 1381)

Comte de Ribagorça (1322-58), Empúries i Prades. Fill de Jaume II de Catalunya i Blanca de Nàpols. tingué una actuació molt remarcable com a comte de Prades, càrrec que assumí juntament amb el de senescal de Catalunya, i fou un dels col·laboradors més eficients del rei Pere III, nebot seu.

Fou lloctinent general dels regnes (1345). La seva intervenció fou decisiva en els afers de Castella, Mallorca i Sardenya, així com en les relacions amb la Santa Seu. També fou ell qui comandà les hosts que conqueriren Mallorca, i fou més tard mitjancer entre el rei Pere i Jaume III de Mallorca.

La mort de la seva muller, Joana de Foix, li accentuà les tendències místiques. L’any 1358 prengué l’hàbit franciscà en el convent de Barcelona, cosa que el privà pas d’intervenir enèrgicament (1367) en el retorn del papa Urbà V a Roma.

Personatge d’enorme complexitat, també fou poeta i mecenes dels poetes de l’escola de Tolosa.

Tingué quatre fills: Alfons, el primogènit, que heretà els comtats de Ribagorça i de Dénia; Joan, que rebé el comtat de Prades i la baronia d’Entença; Jaume, que fou bisbe i cardenal, i Elionor, que fou reina de Xipre.