(Sants, Barcelona, desembre 1901 – )
Agrupació coral. Fundada per Estanislau Mateu. Del 1936 al 1958 fou dirigit per Antoni Pérez i Moya, que el convertí en una agrupació notable. Aquesta labor ha estat continuada per Elisard Sala, Enric Ribó i M. Tous (directora des del 1985).
Al seu local social se celebren representacions teatrals promogudes per l’Escola de Teatre de Sants, creada pel mateix Orfeó, i altres manifestacions culturals.
Enllaç web: Orfeó de Sants
(Barcelona, 1828 – Sabadell, Vallès Occidental, 1891)
Músic. Fill d’Antoni Oller i Biosca, es formà a Montserrat (1854-57) quan el seu pare era mestre de capella de l’escolania.
Fou director de l’Escola Municipal de Música de Sabadell.
És autor d’obres religioses.
(Terrassa, Vallès Occidental, 13 juny 1805 – Sabadell, Vallès Occidental, 25 març 1877)
Músic i compositor. Format a l’Escolania de Montserrat (1818-22), d’on fou deixeble de Jacint Boada.
Fou mestre de capella de l’església parroquial d’Igualada (1823) i primer fagot del Teatre Principal de Barcelona (1828-29). Del 1829 al 1832 actuà a la capella de la catedral de Toledo com a baix i a la capella reial de Madrid com a fagot. L’any 1836 fou nomenat organista de la catedral de Barcelona.
Fou el primer mestre no monjo de l’Escolania de Montserrat (1854-57); actuà com a mestre de capella i organista de les esglésies parroquials de Terrassa i de Sabadell.
És autor de l’oratori El manto de la Virgen (1860), de tres misses de rèquiem, de tres seqüències, d’una Salve i d’una Regina Coeli. El 1860 compongué un Himne a Isabel II amb motiu de la visita de la reina al Principat.
Fou germà seu Josep Oller i Biosca (Terrassa, Vallès Occidental, 10 abril 1790 – París, França, 1871) Polític. Fou alcalde de Terrassa (1827). Fou avi de l’empresari Josep Oller i Roca.
(Poboleda, Priorat, 1813 – Catalunya, segle XIX)
Músic. Infant de la catedral de Lleida, fou nomenat mestre de capella el 1830 i director de l’escola de cant del Liceu Artístic i Literari de Lleida.
Exercí el càrrec de músic major de la banda municipal d’aquesta ciutat. Fundà i dirigí la capella de música del Roser (1846-56).
Compongué gran quantitat de peces musicals.
Veure> Ferran Jaumeandreu i Obradors (músic català, 1896-1945).
(Barcelona, 1922 – 1939)
(OCPC) Institució dedicada a recollir d’una manera exhaustiva la música popular dels Països Catalans. L’entitat fou creada gràcies a una donació de Concepció Rabell, de la qual era marmessor Rafael Patxot i Jubert.
Fou patrocinada per l’Orfeó Català, amb la cooperació d’un consell on eren representats el Centre Excursionista de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, entre d’altres.
Gràcies a aportacions diverses, a concursos i a un treball de camp sistemàtic i exhaustiu, reuní una col·lecció de materials que el 1936 superava els 40.000 documents i en la classificació de la qual, mitjançant un sistema de cèdules, treballaren durant molts anys Joan Puntí, Francesc Pujol, Baltasar Samper i Josep Maria Casas i Homs.
La guerra civil interrompé les tasques de replega i edició del futur Cançoner, bé que ja havien estat publicats tres luxosos volums de Materials (1926-29).
La labor de l’Obra no ha pogut ésser continuada i és fora de l’abast dels investigadors. Ramón Menéndez Pidal i els seus col·laboradors n’utilitzaren una part dels materials en el Romancero tradicional.
(Països Catalans, 1958 – 1990)
Moviment artístic, cultural i cívic.
Es proposà la creació, la divulgació i la promoció d’una cançó popular catalana actual, no solament com a instrument al servei de la llengua i la cultura catalanes, sinó també com a mitjà de dignificació poètica i musical de la pròpia cançó com a forma artística d’expressió.
Tot i que no arribà a cristalitzar fins a l’inici dels anys 1960-63, les bases primeres van ésser formulades la dècada anterior. Els primers discos de cançó catalana actual van ésser editats l’any 1958; eren versions dels èxits internacionals del moment, cantades per les Germanes Serrano i Josep Guardiola.
Després, la creació del grup Els Setze Jutges (1961-62) fou el primer pas decisiu cap a la consolidació. Raimon i Francesc Pi de la Serra, nous membres d’Els Setze Jutges, aportaren noves idees, en un creixement que ja no tindria aturada. El moviment esdevingué un fet públic molt important i el nombre d’autors i intèrprets que hi col·laboraren augmentà considerablement.
Al moviment, ampliat i diversificat, se li han obert camins nous i cadascun dels seus components ha seguit una vida pròpia, no sense polèmiques ni tensions internes, especialment provocades pel rebuig a l’adopció del bilingüisme. És destacable també la branca més avantguardista, lligada a corrents anglosaxons.
Els èxits internacionals es van succeir, alhora que el moviment es consolidà sobretot a partir dels anys 1970. Els anys 1980 suposaren un temps de crisi per a la cançó, en especial per al sorgiment de noves veus, que es trobaren sense infraestructures ni suport discogràfic.
Tot i això, els cantants consolidats han continuat amb èxit i mantenen la vigència de la cançó en català, definitivament allunyats de l’etiqueta de Nova Cançó.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 9 juny 1804 – Tortosa, Baix Ebre, 8 agost 1867)
Músic i eclesiàstic.
A vint anys, quan encara no havia estat ordenat sacerdot, era ja mestre de capella de la seu de Tortosa, càrrec que conservà fins a la mort, bé que hagué d’apartar-se’n durant el període de la guerra carlina, en que visqué exiliat.
Compongué Kyries de la missa en fa, Gloria i Benedictus de la missa en mi i la composició Dolorosa, amb lletra i música d’ell mateix.
Copià una gran quantitat d’obres polifòniques, que reuní en quaranta-vuit volums, dels quals només se n’han conservat vint-i-un.
(Barcelona, 1960 – 1970)
Moviment musical d’avantguarda nascut en el marc del Club Cobalto 49. És una mena de música experimental que prescindeix dels esquemes clàssics tradicionals.
N’ha estat el fundador i compositor principal Josep M. Mestres i Quadreny. Segueix la tendència de donar importància a l’atzar com a mètode de composició.
Josep Cercós i Josep Casanoves també han conreat formes obertes.
(Igualada, Anoia, 13 octubre 1889 – Barcelona, 9 febrer 1957)
Músic. Germà d’Antoni i Frederic.
Deixeble de Lluís Romeu i de Vicenç M. Gibert, estudià més tard la improvisació amb L. Vierné a París.
Actuà com a organista a Barcelona, a Austràlia i als EUA.
És autor de l’obra simfònica Tríptic (1933), d’obres corals i de la col·lecció Cants religiosos per al poble.
Dades dels Països Catalans 