(València, 1802 – Montcada de l’Horta, Horta, 9 febrer 1868)
Pintor. Format a l’Acadèmia Sant Carles, hi esdevingué acadèmic supernumerari de pintura (1831) i acadèmic de mèrit (1837). Deixeble de Josep Zapata, fou un destacat pintor de flors, però també conreà la pintura d’història i la religiosa.
Hi ha obres seves al Museu de Belles Arts de València i a diverses esglésies de la capital, l’Olleria i Benifaió.
(Montcada de l’Horta / Alfara del Patriarca, Horta, 1999 – )
(UCH) Universitat privada. Creada per la Fundació Universitària San Pablo. És un centre docent d’inspiració cristiana, basada en l’ideari de l’Associació Catòlica de Propagandistes. La universitat és gestionada per un patronat. El primer rector de la institució fou José Luis Manglano de Mas.
El centre imparteix titulacions en les àrees de tecnologia, ciències de la salut i ciències socials i jurídiques. Amb la col·laboració de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana, creà l’Institut de Drogues i Conductes Addictives. Per al curs 2005-06, oferia 26 titulacions.
Santa Bàrbara (l’Albera, Vallespir) Santuari (50 m alt), situat al nord de la vila, al cim de la muntanyeta de Santa Bàrbara, coberta de bosc.
Santa Bàrbara (Borriana, Plana Baixa) Partida i caseria, situada al nord de la ciutat, a la dreta del Millars; és centrada per l’església de Santa Bàrbara.
Santa Bàrbara (Carcaixent, Ribera Alta) Barri, al nord del nucli urbà, a la carretera d’Alzira.
Santa Bàrbara (Montcada de l’Horta, Horta) Santuari, construït el 1701 al lloc d’un d’anterior dedicat a Sant Ponç. És un dels més importants de la comarca.
Santa Bàrbara (Petrer, Vinalopó Mitjà) Caseria, al nord-oest de la vila, a l’esquerra del Vinalopó.
Santa Bàrbara * (Ulldemolins, Priorat) Veure> Sant Antoni i Santa Bàrbara (ermita).
Poble, al límit amb el terme de Bétera, format pels habitants de Benaixeve (Serrans), desplaçats després del 1950 a causa de la inundació de llur terme per les aigües del pantà de Benaixeve.
Les edificacions són totes de nova planta i els pobladors parlen una mescla de català i castellà.
Francesc Gil (Canals, Costera, segle XVI – València, 1606) Gramàtic. Mestre de gramàtica de l’estudi general de València (1581-1604). És autor d’un col·loqui teatral en vers llatí i castellà, representat a l’estudi general el 1585.
Joan Tomàs Gil (Alacant, 1705 – País Valencià, segle XVIII) Frare de l’orde de Predicadors. És autor de biografies de santa Caterina de Ricci i de sant Vicent Ferrer, entre d’altres escrits.
Joaquim Gil (València, 1767 – després 1827) Músic. Actuà com a tenor de la catedral de Sogorb a partir del 1787 i fou nomenat catedràtic de cant pla del seminari de València. Escriví el tractat Breve introducción del canto llano (1828).
Josep Gil (València, 1759 – Montcada de l’Horta, Horta, 1828) Escultor. Fou director d’escultura de l’Acadèmia de Sant Carles. La major part de les seves obres foren de caràcter religiós i funerari. Fou el pare de Josep Gil i Nadales.
Pere Gil (País Valencià, segle XVI) Metge i filòsof. Era doctor en filosofia i en medicina. Fou catedràtic de la Universitat de València. El 1554 publicà les seves Instituciones dialecticae.
(Montcada de l’Horta, Horta, 26 novembre 1899 – València, 15 març 1990)
Industrial i polític. Empresari seder, presidí (1932) el Col·legi de l’Art Major de la Seda de València.
Fou secretari (1930) de la Dreta Regional Valenciana i diputat a les corts per la CEDA de la circumscripció de València (1936).
Formà part de la segona comissió gestora de l’ajuntament de València (1939) en acabar la guerra civil, però cessà en aquest càrrec a petició pròpia.
(o Badia) Barri, al peu del santuari de Santa Bàrbara.
Existent ja a la primera meitat del segle XIX, s’ha desenvolupat durant el segle XX.
Dades dels Països Catalans 