(Catalunya, 1651 – 1710)
Virrei del regne de Mallorca i del Perú i marquès de Castelldosrius.
Fou ambaixador de Carles II a la cort de Lluís IV i es demostrà addicte a la causa dels Borbons en la qüestió successòria de la corona espanyola.
El 1704 va ésser nomenat virrei del Perú, on es distingí per la seva protecció a les arts i a les lletres.
Va escriure algunes poesies i l’obra El Perseo.
(Tortosa, Baix Ebre, 2 gener 1653 – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Germà de Jacint i de Gregori.
El 1684 fou capità de la coronela de Barcelona. Membre de la Junta de defensa de la ciutat durant el setge del duc de Vendôme (1697), intentà d’impedir que el lloctinent Fernández de Velasco capitulés.
El 1704 fou membre de la comissió que, tot i l’ordre expressa de Felip V, es negà a admetre esmenes en les còpies del testament de Carles II, arxivades a Barcelona.
Durant la Guerra de Successió lluità a favor del rei-arxiduc Carles III, que el creà vescomte (1706) i comte de Camprodon (1707).
Morí en la defensa del setge de Barcelona.
(Tortosa, Baix Ebre, 1654 – Viena, Àustria, 1748)
Militar. Fill de Gregori Oliver de Boteller i de Jordà-Curto. Austriacista com els seus germans Josep i Gregori, defensà Barcelona com a capità de la Coronela (1706).
Carles III li concedí el títol de vescomte (1706), la dignitat de correu major de València i l’hàbit de cavaller d’Alcántara (1708). Tingué un paper molt actiu en l’organització i en el sosteniment de la resistència, i fou un dels negociadors de la capitulació de Barcelona el 1714 amb el duc de Berwick.
Ocupada la ciutat, en fou decretada la confiscació dels béns. S’exilià a Viena, on arribà el 1715.
L’emperador li concedí una pensió de tres-cents florins sobre les rendes de Flandes i el marquesat d’Oliver (1724), títol que fou rehabilitat el 1905 pels Despujol.
(Catalunya, segle XV)
Militar. Prengué les armes per la Generalitat en la guerra contra Joan II.
En 1465-66 fou el principal lloctinent de Pere de Planella a l’heroica defensa del castell d’Amposta, que sucumbí finalment després d’un llarg i cruent setge.
Caigué presoner, però no trigà a ésser alliberat, en virtut dels convenis de capitulació de Tortosa.
Podria ser identificat amb l’escriptor o l’hospitaler homònim, ja que Amposta pertanyia a l’orde de l’Hospital.
(Benissanet, Ribera d’Ebre, 26 febrer 1798 – Montpeller, França, 11 abril 1844)
Militar d’origen irlandès.
El 1822 acabdillà un alçament reialista a Benissanet, i posteriorment (1827) participà en la guerra dels Malcontents.
Exiliat a França el 1827, tornà a la mort de Ferran VII i fou un dels dirigents de la primera guerra carlina.
Ascendit a coronel, fou governador de Cantavella i, després, de Morella, a les ordres de Cabrera.
Acabada la guerra al Maestrat, s’exilià novament a França (1840), on morí.
(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, segle XVII – Barcelona, 1697)
Artiller i enginyer.
Participà en l’amotinament del pla de Barcelona per part dels camperols contra els abusos en l’allotjament de l’exèrcit (1689). Fins al 1695 s’exilià a França.
El 1695 s’uní a les tropes que assetjaven la guarnició francesa de Besalú, on emprà una peça d’artilleria que inventà.
El 1697 defensà Barcelona davant l’atac del mariscal Vendôme, fou recompensat amb el càrrec de guàrdia del far del port i morí defensant el baluard de Sant Pere.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 18 desembre 1812 – Madrid, 30 maig 1880)
Noble i militar. Va lluitar contra els carlins en les dues guerres civils.
L’any 1866 fou desterrat a Canàries, i en triomfar la revolució del 1868 fou nomenat capità general de Catalunya.
Poc temps després d’ésser proclamada la I República (1873), fou nomenat ministre de la Guerra, alhora que dirigia l’exèrcit del Nord que operava contra els carlins.
El juliol de 1873 va abandonar tots dos càrrecs. El 1876 fou novament desterrat a Canàries pels governs de la Restauració, fins al 1879.
(Alcolea de Cinca, Osca, 25 juliol 1786 – Las Palmas, Canàries, 23 gener 1857)
Militar. Durant la primera guerra Carlina lluità en l’exèrcit liberal al Maestrat, a Móra d’Ebre i a Aragó.
Ascendit a general, fou comandant general de la província de Terol. Fou d’ell la iniciativa de l’afusellament de Maria Griñó, mare del capitost carlí Ramon Cabrera.
Fou governador militar de Barcelona (1840) i capità general de Mallorca (1840-43) i ministre de la guerra (1843).
En caure Espartero, s’exilià i anà a residir a Gibraltar.
(Metz, França, 14 abril 1627 – Lió, França, 28 gener 1658)
Militar i duc de Candale.
El 1657 fou nomenat generalíssim de l’exèrcit francès a Catalunya i dirigí la darrera temptativa francesa de recuperar Barcelona.
Envaí la Selva i el Vallès, però, mancat de suport dels catalans, vexats per les seves crueltats i devastacions (per les quals fou amonestat per Mazzarino), hagué de retirar-se a Camprodon. Fou governador de Roses (1657-58).
(París, França, 5 febrer 1650 – Versalles, França, 2 octubre 1708)
Militar i polític. Segon duc de Noailles i comte d’Ayen. Era fill d’Anne de Noailles, del qual n’heretà el càrrec de governador del Rosselló (1678-82).
Dirigí (1690-94) l’exèrcit francès que operà a Catalunya, avançà i posa setge a Girona i prengué la Seu d’Urgell (1691). Els seus èxits li valgueren el nomenament de mariscal de camp (1693).
L’any següent fou fet cap de l’exèrcit del Rosselló i, en iniciar-se la conquesta del Principat, Lluís XIV el nomenà lloctinent de les terres conquerides (1694). Travessà el Ter (maig 1694) i prengué Palamós, Girona i Hostalric.
Després de la conquesta de Castellfollit (1695), hagué de retirar-se i deixà el comandament a les mans del duc de Vendôme.
Portà a París el manuscrit il·lustrat de la Bíblia, avui a la Biblioteca Nacional de París, escrit possiblement a Ripoll el segle XI i que pertanyia a Sant Pere de Rodes.
Dades dels Països Catalans 