(Catalunya, segle XV)
Militar. Prengué les armes per la Generalitat en la guerra contra Joan II.
En 1465-66 fou el principal lloctinent de Pere de Planella a l’heroica defensa del castell d’Amposta, que sucumbí finalment després d’un llarg i cruent setge.
Caigué presoner, però no trigà a ésser alliberat, en virtut dels convenis de capitulació de Tortosa.
Podria ser identificat amb l’escriptor o l’hospitaler homònim, ja que Amposta pertanyia a l’orde de l’Hospital.
(Benissanet, Ribera d’Ebre, 26 febrer 1798 – Montpeller, França, 11 abril 1844)
Militar d’origen irlandès.
El 1822 acabdillà un alçament reialista a Benissanet, i posteriorment (1827) participà en la guerra dels Malcontents.
Exiliat a França el 1827, tornà a la mort de Ferran VII i fou un dels dirigents de la primera guerra carlina.
Ascendit a coronel, fou governador de Cantavella i, després, de Morella, a les ordres de Cabrera.
Acabada la guerra al Maestrat, s’exilià novament a França (1840), on morí.
(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, segle XVII – Barcelona, 1697)
Artiller i enginyer.
Participà en l’amotinament del pla de Barcelona per part dels camperols contra els abusos en l’allotjament de l’exèrcit (1689). Fins al 1695 s’exilià a França.
El 1695 s’uní a les tropes que assetjaven la guarnició francesa de Besalú, on emprà una peça d’artilleria que inventà.
El 1697 defensà Barcelona davant l’atac del mariscal Vendôme, fou recompensat amb el càrrec de guàrdia del far del port i morí defensant el baluard de Sant Pere.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 18 desembre 1812 – Madrid, 30 maig 1880)
Noble i militar. Va lluitar contra els carlins en les dues guerres civils.
L’any 1866 fou desterrat a Canàries, i en triomfar la revolució del 1868 fou nomenat capità general de Catalunya.
Poc temps després d’ésser proclamada la I República (1873), fou nomenat ministre de la Guerra, alhora que dirigia l’exèrcit del Nord que operava contra els carlins.
El juliol de 1873 va abandonar tots dos càrrecs. El 1876 fou novament desterrat a Canàries pels governs de la Restauració, fins al 1879.
(Alcolea de Cinca, Osca, 25 juliol 1786 – Las Palmas, Canàries, 23 gener 1857)
Militar. Durant la primera guerra Carlina lluità en l’exèrcit liberal al Maestrat, a Móra d’Ebre i a Aragó.
Ascendit a general, fou comandant general de la província de Terol. Fou d’ell la iniciativa de l’afusellament de Maria Griñó, mare del capitost carlí Ramon Cabrera.
Fou governador militar de Barcelona (1840) i capità general de Mallorca (1840-43) i ministre de la guerra (1843).
En caure Espartero, s’exilià i anà a residir a Gibraltar.
(Metz, França, 14 abril 1627 – Lió, França, 28 gener 1658)
Militar i duc de Candale.
El 1657 fou nomenat generalíssim de l’exèrcit francès a Catalunya i dirigí la darrera temptativa francesa de recuperar Barcelona.
Envaí la Selva i el Vallès, però, mancat de suport dels catalans, vexats per les seves crueltats i devastacions (per les quals fou amonestat per Mazzarino), hagué de retirar-se a Camprodon. Fou governador de Roses (1657-58).
(París, França, 5 febrer 1650 – Versalles, França, 2 octubre 1708)
Militar i polític. Segon duc de Noailles i comte d’Ayen. Era fill d’Anne de Noailles, del qual n’heretà el càrrec de governador del Rosselló (1678-82).
Dirigí (1690-94) l’exèrcit francès que operà a Catalunya, avançà i posa setge a Girona i prengué la Seu d’Urgell (1691). Els seus èxits li valgueren el nomenament de mariscal de camp (1693).
L’any següent fou fet cap de l’exèrcit del Rosselló i, en iniciar-se la conquesta del Principat, Lluís XIV el nomenà lloctinent de les terres conquerides (1694). Travessà el Ter (maig 1694) i prengué Palamós, Girona i Hostalric.
Després de la conquesta de Castellfollit (1695), hagué de retirar-se i deixà el comandament a les mans del duc de Vendôme.
Portà a París el manuscrit il·lustrat de la Bíblia, avui a la Biblioteca Nacional de París, escrit possiblement a Ripoll el segle XI i que pertanyia a Sant Pere de Rodes.
(Barcelona ?, vers 1600 – 1650)
Oïdor militar de la generalitat.
Pèire de Marca el féu detenir (setembre 1649) i tancar al castell de Perpinyà, infringint les constitucions catalanes, pel fet d’haver declarat que si les tropes de Felip IV arribaven a Barcelona era millor pactar-hi que resistir.
Pel juliol de 1650 fou dut novament a Barcelona, i Pèire de Marca obligà els jutges a condemnar-lo a mort, malgrat la manca de proves.
(Riudoms, Baix Camp, 21 gener 1665 – Viena, Àustria, 6 setembre 1733)
Militar. Agosarat defensor de la causa austriacista, combaté al País Valencià -on sotmeté Xàtiva, Oliva, Gandia i València (1705) i Utiel (1706)-.
En 1707-08 combaté en la defensa de la línia nord de Catalunya, i frustrà l’ofensiva del duc de Noailles.
Durant l’any 1713 combaté arreu de Catalunya -des del Maresme fins al Solsonès– intentant de resistir l’exèrcit borbònic.
Acusat d’abandonar el combat a Alella marxà amb els lligalls dels procés a Gènova (gener 1714), per tal que l’arxiduc decidís. Restà al costat de l’emperador i assolí el grau de tinent general de cavalleria de l’imperi austríac.
Foren germans seus:
Joan Nebot i Font (Riudoms, Baix Camp, 18 maig 1667 – Viena, Àustria, 1739) Militar austriacista. El 1704 combaté a Gibraltar, bé que la seva tasca fou bàsicament política i d’organització de l’exèrcit català. Després de la caiguda de Barcelona, fugí a Mallorca, i a la caiguda d’aquesta, s’exilià.
Josep Nebot i Font (Riudoms, Baix Camp, 6 maig 1672 – Catalunya, segle XVIII) Militar. Organitzà l’adhesió del Camp de Tarragona a la causa dels Àustria. Amb un cos de voluntaris de les comarques del Priorat i del Baix Ebre derrotà els borbònics a Lechago, prop de Calamocha (1706), i combaté en el front de Lleida (1707). El 1714 continuava assetjant els borbònics en el Tarragonès.
(Muret, Llenguadoc, 12 setembre 1213)
Batalla entre Pere I el Catòlic i els croats francesos.
Simó de Montfort, cap de la croada contra els albigesos, tenia Tolosa com a objectiu i estava assetjat dins la plaça forta de la vila de Muret per les tropes de Pere I, aliat amb els comtes de Tolosa, Foix i Comenge.
Tot i que el legat papal propugnà la pau, Pere I la refusà i es va preparar per a la batalla, malgrat les desavinences amb el comte de Tolosa, que no era partidari de l’enfrontament a camp obert. Aquest fet debilità el camp aliat, i encara més la fugida dels tolosans, que va provocar la intervenció de Pere I per evitar el desastre.
En una acció que mai no ha pogut ésser explicada satisfactòriament, els croats es llançaren a l’encontre del monarca català i aconseguiren de donar-li mort. Aquesta decisió els aportà la victòria, car l’exèrcit catalano-occità, en assabentar-se de la mort del rei, es lliurà a la fuga i fou víctima d’un terrible carnatge.
S’ha parlat molt de la temeritat i de l’arrauxament del rei Pere, que, ultra desatendre els consells dels altres participants, s’exposà imprudentment a l’avantguarda del seu exèrcit. Pere III el Cerimoniós digué d’ell en la Crònica que “per sa follia fou mort a Morell”.
Amb aquesta desfeta acabà la influència política catalana en les terres llenguadocianes i Occitània anà definitivament vers l’absorció i l’anihilació en mans de la corona francesa.
Dades dels Països Catalans 