(Manresa, Bages, segle XVII – castell de Gra, Segarra, 1729)
Coronel. Nét de Jacint de Peguera i Desbosc. Heretà de la seva mare la senyoria de Gra.
Fou un destacat austriacista a qui el 1714 foren confiscats els béns i obtingué, però, passaport d’emigració.
Fou pare de Bonaventura de Peguera i d’Alegre.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 13 juliol 1714)
Militar austriacista. Fill de Josep de Peguera i de Cortit.
Fou capità del regiment de cavalleria de la Fe, que es trobà al combat victoriós de Caldes d’Estrac i operà amb el seu pare al front de la Cerdanya.
Fou el pare de Carles de Peguera i de Gelpí (Catalunya, segle XVIII) Senyor de Gra. Sembla que amb ell s’extinguí la línia dels senyors de Mura i de la quadra de Castelltallat.
Veure> Joan Antoni de Boixadors i de Pinós (militar i músic català del segle XVIII).
(Granada, Andalusia, 6 juliol 1814 – Madrid, 22 octubre 1896)
Militar espanyol. El 1843 lluità contra l’alçament anticentralista de Catalunya.
Nomenat capità general de Catalunya durant la segona guerra carlina, fou destituït del càrrec pel fet de no haver pogut dominar la insurrecció.
El 1868, com a comandant de les tropes lleials a Isabel II, fou derrotat al pont d’Alcolea. El 1874 protagonitzà un cop d’estat a favor de la monarquia.
Va escriure Memorias sobre la guerra de Cataluña desde marzo hasta septiembre de 1847 y desde noviembre de 1847 a septiembre de 1848 (1851).
(Girona, 29 juny 1783 – Barcelona, 31 gener 1868)
Militar. Lluità a la guerra del Francès contra Napoleó. El juliol de 1835, en revoltar-se Barcelona, el capità general Manuel de Llauder, en fugir, li confià el comandament del Principat mentre arribava el general Pere Nolasc de Bassa. Pastors li recomanà que no entrés a Barcelona i quan Bassa fou atacat pels revoltats, fou ferit mentre intentava de protegir-lo.
Proclamat comandant general interí del Principat, fou poc hàbil en els intents de calmar la revolta i no pogué evitar l’incendi de la fàbrica de Josep Bonaplata.
Contribuí a formar la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona per a reunir recursos i combatre els carlins i, amb el pretext de dirigir les operacions, abandonà la ciutat. Quan morí era tinent general.
Foren germans seus:
Narcís Antoni de Pastors i de Sala (Girona, 1782 – 1859) Militar. Fou mestrant de Ronda i tinent coronel. El 1809 era ajudant d’Álvarez de Castro durant el setge de Girona.
Anaclet Joaquim de Pastors i de Sala (Girona, 1794 – 1884) Militar. Ocupà càrrecs importants a l’exèrcit. Fou brigadier.
(Arenys de Mar, Maresme, 12 gener 1650 – Viena, Àustria, 22 setembre 1720)
Militar i aventurer. Incorporat a l’exèrcit francès de Lluís XIV, l’abandonà, essent ja capità, quan aquest preparava una expedició contra Espanya.
Estigué al servei del rei anglès Carles II, el qual el nomenà ambaixador a França, i a la mort d’aquest passà al servei de Lluís XIV.
Enviat a Espanya en missió secreta, va restar a la Península un cop firmada la Lliga d’Augsburg contra França (1680). Combatent a favor d’Espanya, excel·lí en les accions de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.
Durant la guerra de Successió va lluitar per la causa de l’arxiduc. Arran del triomf de Felip V, hagué de marxar a Gènova i després a Viena, on l’emperador Carles VI el nomenà camarlenc i li confià algunes comissions diplomàtiques preparatòries d’Utrecht.
(Valls, Alt Camp, 13 juny 1855 – Saragossa, Aragó, 15 octubre 1944)
Escriptor, caricaturista i militar. Es graduà de tinent d’enginyers el 1878 i fou professor de l’Acadèmia General Militar. Retirat de coronel, s’establí a Saragossa.
Des del 1884 es dedicà a l’humorisme i la caricatura amb el pseudònim de Melitón González i publicà a diverses publicacions, entre les quals “Barcelona Cómica”, “La Vanguardia”, “Blanco y Negro” i “ABC”.
Estrenà a Madrid nombrosos sainets a través dels quals intentava la defensa de l’idioma castellà contra els barbarismes.
També en produí en català que sovint eren traduccions pròpies dels altres.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Cap de voluntaris. Féu la guerra de Successió. Durant el setge de Barcelona (1713-14) defensà la ciutat, on fou nomenat coronel del petit regiment de fusellers de la Ribera d’Ebre.
El 10 de setembre de 1713 protegí l’evacuació del convent de Santa Madrona. Participà a les sortides simultànies del 27 de gener de 1714.
L’Onze de Setembre manava el petit baluard de Migdia, contigu al Pla de Palau, fins a on arribà la gran columna borbònica del coronel Châteaufort, que s’emparà de la caserna pròxima. Paperoles féu girar els seus canons i disparà contra l’edifici, cosa que féu retirar a l’enemic.
Més tard arribaren noves onades de soldats borbònics, i, tot i comptar amb forces molt escasses, rebutjà tots els atacs. Morí en la defensa.
Després de la capitulació, els seus béns foren confiscats.
(Lleida, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller i militar.
El 1706 participà a la defensa de Barcelona contra Felip V, com a ajudant del príncep Enric de Darmstadt, i féu la guerra de Successió contra els borbònics.
El 1713 assistí a la junta de braços de Barcelona que decidí la defensa de la ciutat. Lluità durament durant el setge, juntament amb tres fills seus.
La nit del 13 i 14 d’agost de 1714 participà a la terrible batalla del baluard de Santa Clara, on una explosió accidental el cremà amb els seus tres fills, per bé que cap d’ells no morí, encara que un d’ells, tinent, moriria a la batalla de l’11 de setembre.
Després de la capitulació obtingué un passaport i s’exilià.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, agost 1714)
Cavaller i militar. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió.
Pel novembre de 1705 fou nomenat tinent del recentment creat regiment de Guàrdies Catalanes, i el 1713 fou promogut a tinent coronel del nou regiment del Roser, durant el setge de Barcelona.
Participà en la Junta de Braços que decidí la resistència contra Felip V. Durant el setge destacà sobretot a les sortides simultànies de la nit del 26 al 27 de gener de 1714.
El 12 d’agost acudí al front de 250 homes a reforçar el baluard de Santa Clara, quasi ocupat pels borbònics, i dirigí l’atac que els expulsà, en aquest operació resultà malferit i morí de les resultes.
Caiguda Barcelona, els seus béns foren confiscats pels borbònics.
Dades dels Països Catalans 