(Catalunya ?, segle V – Tortosa, Baix Ebre, 506)
Cabdill militar romà. Resistí els atacs d’Alaric II, rei dels visigots, contra Tortosa.
Ocupada la ciutat per l’exèrcit reial, Pere fou decapitat el 506; el seu cap fou tramés a Saragossa com a escarment.
És possible que Pere dirigís la resistència catòlica contra el rei arià que anava expandint els dominis visigòtics per la regió catalana de l’Ebre.
(Catalunya, segle XVII – Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 16 abril 1714)
Voluntari de fusellers. Féu la guerra de Successió contra els borbònics. S’incorporà al regiment d’Ermengol Amill.
En una acció prop de Sant Feliu de Codines contra el destacament castellà de González, caigué ferit i presoner. Els borbònics el penjaren de seguida, “per ser home conegut en la defensa de la pàtria”.
Aquest fet ha conservat el nom de Peracolls com a símbol dels centenars de guerrillers anònims executats sense procés tan bon punt queien presoners dels borbònics.
(Madrid, segle XVII – Barcelona, 1652)
Militar i escriptor.
Participà com a mestre de camp en la campanya del Rosselló el 1639 i després en la guerra contra Catalunya, en la qual fou fet presoner (1642) i dut a França.
Alliberat dos anys més tard, continuà intervenint en la lluita fins a la seva mort en acció de guerra.
Redactà un Diario de la guerra de Cataluña, desde la entrada con el ejército real del marqués de Los Vélez, la segona part del qual sembla irremissiblement perduda.
(Manresa, Bages, segle XVII – castell de Gra, Segarra, 1729)
Coronel. Nét de Jacint de Peguera i Desbosc. Heretà de la seva mare la senyoria de Gra.
Fou un destacat austriacista a qui el 1714 foren confiscats els béns i obtingué, però, passaport d’emigració.
Fou pare de Bonaventura de Peguera i d’Alegre.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 13 juliol 1714)
Militar austriacista. Fill de Josep de Peguera i de Cortit.
Fou capità del regiment de cavalleria de la Fe, que es trobà al combat victoriós de Caldes d’Estrac i operà amb el seu pare al front de la Cerdanya.
Fou el pare de Carles de Peguera i de Gelpí (Catalunya, segle XVIII) Senyor de Gra. Sembla que amb ell s’extinguí la línia dels senyors de Mura i de la quadra de Castelltallat.
Veure> Joan Antoni de Boixadors i de Pinós (militar i músic català del segle XVIII).
(Granada, Andalusia, 6 juliol 1814 – Madrid, 22 octubre 1896)
Militar espanyol. El 1843 lluità contra l’alçament anticentralista de Catalunya.
Nomenat capità general de Catalunya durant la segona guerra carlina, fou destituït del càrrec pel fet de no haver pogut dominar la insurrecció.
El 1868, com a comandant de les tropes lleials a Isabel II, fou derrotat al pont d’Alcolea. El 1874 protagonitzà un cop d’estat a favor de la monarquia.
Va escriure Memorias sobre la guerra de Cataluña desde marzo hasta septiembre de 1847 y desde noviembre de 1847 a septiembre de 1848 (1851).
(Girona, 29 juny 1783 – Barcelona, 31 gener 1868)
Militar. Lluità a la guerra del Francès contra Napoleó. El juliol de 1835, en revoltar-se Barcelona, el capità general Manuel de Llauder, en fugir, li confià el comandament del Principat mentre arribava el general Pere Nolasc de Bassa. Pastors li recomanà que no entrés a Barcelona i quan Bassa fou atacat pels revoltats, fou ferit mentre intentava de protegir-lo.
Proclamat comandant general interí del Principat, fou poc hàbil en els intents de calmar la revolta i no pogué evitar l’incendi de la fàbrica de Josep Bonaplata.
Contribuí a formar la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona per a reunir recursos i combatre els carlins i, amb el pretext de dirigir les operacions, abandonà la ciutat. Quan morí era tinent general.
Foren germans seus:
Narcís Antoni de Pastors i de Sala (Girona, 1782 – 1859) Militar. Fou mestrant de Ronda i tinent coronel. El 1809 era ajudant d’Álvarez de Castro durant el setge de Girona.
Anaclet Joaquim de Pastors i de Sala (Girona, 1794 – 1884) Militar. Ocupà càrrecs importants a l’exèrcit. Fou brigadier.
(Arenys de Mar, Maresme, 12 gener 1650 – Viena, Àustria, 22 setembre 1720)
Militar i aventurer. Incorporat a l’exèrcit francès de Lluís XIV, l’abandonà, essent ja capità, quan aquest preparava una expedició contra Espanya.
Estigué al servei del rei anglès Carles II, el qual el nomenà ambaixador a França, i a la mort d’aquest passà al servei de Lluís XIV.
Enviat a Espanya en missió secreta, va restar a la Península un cop firmada la Lliga d’Augsburg contra França (1680). Combatent a favor d’Espanya, excel·lí en les accions de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.
Durant la guerra de Successió va lluitar per la causa de l’arxiduc. Arran del triomf de Felip V, hagué de marxar a Gènova i després a Viena, on l’emperador Carles VI el nomenà camarlenc i li confià algunes comissions diplomàtiques preparatòries d’Utrecht.
(Valls, Alt Camp, 13 juny 1855 – Saragossa, Aragó, 15 octubre 1944)
Escriptor, caricaturista i militar. Es graduà de tinent d’enginyers el 1878 i fou professor de l’Acadèmia General Militar. Retirat de coronel, s’establí a Saragossa.
Des del 1884 es dedicà a l’humorisme i la caricatura amb el pseudònim de Melitón González i publicà a diverses publicacions, entre les quals “Barcelona Cómica”, “La Vanguardia”, “Blanco y Negro” i “ABC”.
Estrenà a Madrid nombrosos sainets a través dels quals intentava la defensa de l’idioma castellà contra els barbarismes.
També en produí en català que sovint eren traduccions pròpies dels altres.
Dades dels Països Catalans 