Arxiu d'etiquetes: militars

Portolà i Rovira, Gaspar de

(Os de Balaguer, Noguera, 26 juny 1716 – Lleida, 10 octubre 1786)

Explorador i militar. Destinat a Mèxic, el 1767 fou enviat a la Baixa Califòrnia com a primer governador del territori. Dos anys més tard va dirigir l’expedició que conquerí l’Alta Califòrnia, d’on fou també governador (1769-70).

Aquesta expedició fou la primera que arribà per via terrestre fins a la badia de Sant Francisco i el port de Monterrey, i inicià així la colonització d’aquesta àrea.

Fundà, juntament amb fra Juniper Serra, les missions de San Diego (1769) i San Carlos de Monterrey (1770). El 1779 fou nomenat governador de Puebla, a Mèxic.

L’any 1784 tornà a la Península i s’establí a Lleida.

Portas Ascanio, Narciso

(l’Havana, Cuba, 18 abril 1861 – Barcelona, 15 març 1934)

Tinent de la guàrdia civil.

Destinat a Barcelona, i a les ordres del jutge militar Enrique Marzo, presidí els interrogatoris i executà la major part dels turments als principals implicats en el procés de Montjuïc del 1896.

Posteriorment fou cap de la policia especial de repressió de l’anarquisme a Barcelona i els seus mètodes li reportaren molts enemics com a el Botxí de Montjuïc .

El 4 de setembre de 1897 el periodista anarquista Ramon Sempau intentà, sense èxit, d’assassinar-lo.

Porredon i Cirera, Bartomeu

(Castell-llebre, Alt Urgell, 4 abril 1795 – Clariana de Cardener, Solsonès, 16 maig 1847)

“el Ros d’Eroles” Militar carlí. Intervingué en la primera guerra carlina i en la dels Matiners.

Durant aquesta segona fou comandant general de les terres de Lleida, i derrotà, prop de Calaf, juntament amb Rafael Tristany, el coronel Morcillo.

Fou mort a cops de baioneta pels agutzils del capità general Manuel Pavía.

Porcell

(Catalunya, s XIII – Grècia, s XIV)

Almogàver. Combaté contra els angevins a les guerres de Sicília.

Fou un dels herois de la victoriosa batalla de Falconara (1299), en la qual, d’un sol cop de coltell, tallà la cama armada d’un cavaller francès i ferí profundament el cavall.

Serví a la Companyia Catalana d’Orient.

Ponç i de Guimerà, Joan Josep de

(Montclar d’Urgell, Urgell, 1625 – Landau, França, 1690)

Noble. Baró de Montclar. Era fill de Josep Ponç i de Ribelles, destacat participant en l’alçament contra Felip IV.

En morir el seu pare (1653), Lluís XIV li concedí una pensió de 3.000 lliures i el nomenà coronel d’un regiment de cavalleria.

En compensació de la baronia de Montclar, definitivament perduda en restar el Principat en mans de Felip IV, el 1659, li foren concedides rendes sobre béns segrestats a d’altres nobles romasos al Principat.

Lluità en diverses guerres europees de Lluís XIV i assolí el grau de tinent general.

Pomareda, Francesc

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Militar. En començar la guerra de Successió era capità d’infanteria i es passà al bàndol austriacista.

El 1705 fou nomenat alferes, amb grau de sergent major, al nou regiment de Guàrdies Catalans. Defensà Barcelona al setge del 1706, on fou ferit als combats de Montjuïc del 21 d’abril.

El 1709 havia assolit el grau efectiu de sergent major. Caigué presoner dels borbònics.

El 1714, tres mesos abans de la capitulació, Manuel Desvalls, governador de Cardona, tractava de bescanviar-lo per altres presoners.

Pomareda, Benet

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Militar. En començar la guerra de Successió es passà al bàndol austríac. Tenia aleshores el grau de tinent.

El 1713 restà incorporat a la guarnició de Barcelona, on sobresortí al contraatac final de la batalla del baluard de Santa Clara (14 agost 1714).

Després de la capitulació hagué de viure un temps en règim de llibertat vigilada.

Polavieja, marquès de

(Madrid, 13 juliol 1838 – 15 gener 1914)

(Camilo Garcia Polavieja) Militar. Lluità contra els carlins a Catalunya (1873-76).

Proposà una política anomenada de regeneracionisme, publicà un manifest (1 setembre 1898) que apel·lava a la dreta hispànica i intentà d’atreure la cooperació catalana amb l’oferiment d’una descentralització administrativa, fet que atragué un sector de la burgesia catalana, que formà la Junta Regional d’Adhesions al Programa del General Polavieja.

Fou nomenat ministre de la guerra del gabinet Silvela (1899). Però, davant les exigències financeres del pressupost del ministre Villaverde, es produí un moviment de refús al País Valencià, a Aragó, a Múrcia i, sobretot, a Catalunya, on s’anomenà el Tancament de Caixes.

Aquest conflicte provocà la dimissió de Polavieja i la fi de l’intent.

Poal, Marquès de *

Veure> Desvalls i de Vergós, Antoni (militar austriacista català, 1666-1724).

Plandolit-Targarona i de Pons, Benet de

(Sant Pere de Torelló, Osona, 15 abril 1799 – Barcelona, 23 novembre 1889)

Militar. Era fill de Francesc de Plandolit-Targarona i Serratosa i oncle de Guillem de Plandolit i d’Areny.

El 1822, amb motiu de l’aixecament de les tropes reialistes contra el captiveri de Ferran VII a Cadis, dirigí el moviment insurreccional, originat a la Seu d’Urgell i a la plana de Vic.

Obtingué el grau de coronel i fou segon comandant general de les forces reialistes a Catalunya.

El 1828 es casà amb Beneta d’Esteve i de Marimon.