(Tarragona, 1807 – Catalunya ?, segle XIX)
Militar. De família noble, ingressà a vuit anys al regiment de Wimpffen, com a cadet, al costat del seu pare, Amanz Schmid, també militar, suís de naixement.
Actuà en accions militars a Catalunya (1820-33) i combaté els carlins a Navarra (1833-36).
Ascendit a general, fou comandant general de Terol (1853) i governador militar de Santander i Santoña (1854). Participà en l’alçament progressista del 1854, fet per qual ascendí a mariscal de camp.
(Barcelona, 4 març 1786 – Ceuta, 29 maig 1857)
“Agustina d’Aragó“ Heroïna.
Casada amb un oficial de l’exèrcit, durant la guerra del Francès vivia a Saragossa quan la ciutat fou assetjada per les tropes napoleòniques.
En morir els artillers que defensaven amb un canó el baluard del Portillo, se’n féu càrrec i contribuí a rebutjar l’atac enemic (juliol 1808).
Posteriorment, fou feta presonera pels francesos, però aconseguí d’escapar i participà en altres combats.
(Catalunya, segle XV)
Senyor de la torre de la Portella i de Tordera (Segarra). Diputat militar des del 1461, en iniciar-se la guerra contra Joan II formà part del Consell del Principat.
La seva actitud fou tanmateix sempre reservada, fins al punt que el 1463 fugí de Barcelona, per mar, amb la seva família i alguns seguidors, i es refugià a Tarragona.
Ací, sota la protecció de l’arquebisbe Urrea, constituí, ell sol, una diputació del General reialista i dirigí, en col·laboració amb diversos consellers de Joan II, la guerra contra el Consell del Principat; el 1465 fou nomenat batlle general de Catalunya. Els seus béns foren embargats.
Fou el pare de Bernat de Saportella (Tarragona, segle XV) Cavaller. El 1462 es mantingué fidel al rei Joan II, tot i que el seu pare era diputat militar de la generalitat. Fou un dels defensors de la Força de Girona, en començar la guerra. El 1468 fou deixat com a capità a Cervera per l’infant Ferran, el futur rei Catòlic.
(Tui, Pontevedra, 5 juliol 1793 – Elorrio, Biscaia, 5 setembre 1868)
Militar.
Pel setembre de 1843 fou nomenat capità general de Catalunya, amb ordres de liquidar la Insurrecció Centralista, en col·laboració amb el general Prim.
Havent arribat davant de Barcelona, activà el bombardeig de la ciutat (que ja havia iniciat el capità general interí Gil de Aballe) fins que els representants de la Junta Suprema barcelonina anaren a negociar amb ell la capitulació de la ciutat.
Poc després fou substituït per Ramon de Meer.
(Barcelona ?, segle XVIII – després 1835)
Geòleg i militar. Fou comissari reial dels exèrcits del Principat.
El 1798 fou admès com a membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, a la secció d’història natural, que dirigí (1803-07). Hi llegí diverses comunicacions, com La verdadera causa de las erupciones volcánicas (discurs d’ingrés, 1799).
Lluità contra les forces napoleòniques (1808-14) i publicà una Carta familiar… sobre l’ocupació francesa de la Seu d’Urgell.
El 1835 esdevingué censor de l’Acadèmia.
(Catalunya, segle XVI – Praga, Txequia, 15 octubre 1608)
Comanador de Moratalla (Múrcia) a l’orde de Sant Jaume. Fill de Joan de Santcliment i d’Hostalric-Sabastida.
Es distingí a la batalla de Lepant (1571) i fou ambaixador a Flandes i davant l’emperador.
(Girona, juny 1809 – desembre 1809)
Cos militar auxiliar femení, creat pel general Álvarez de Castro per ajudar els defensors de la ciutat durant el tercer setge napoleònic.
El cos reuní cent vint dones, dividides en quatre esquadres de trenta cada una, comandades respectivament per Llúcia Joanama, Maria Àngela Bibern, Ramona Nouviles i Carme Custy.
Duien queviures i municions als combatents de baluards i muralles i socorrien els ferits. A la fi del setge havien tingut cinc baixes.
(Terol, Aragó, 1188 – 1196)
Orde militar fundat per Alfons I de Catalunya-Aragó, amb la finalitat de redimir captius cristians. La fundació fou feta amb consentiment de fra Rodrigo Gonçalves, aleshores comanador de Castella i lloctinent del mestre templer d’Alfambra, fundador el 1174 de l’orde de Santa Maria de Montgaudi.
El rei dotà la nova casa amb terres del terme de Terol, la vila de Castellot i amb un vassall en poblacions de més de cent habitants d’Aragó, el Principat de Catalunya, Provença, Roergue, Millau i Gavaldà. Li atorgà també franquesa de lleuda, passatge, pontatge i altres imposicions.
El centre havia d’ésser Terol, i totes les cases haurien d’obeir el mestre resident en aquesta ciutat. Havien de seguir la regla d’Alfambra o del Cister i els frares d’Alfambra reconeixerien com a superior el mestre de la casa mare o Hospital del Sant Redemptor. La quarta part de les rendes havien d’ésser destinades a la redempció de captius.
El 1189 fou nomenat el comte Rodrigo Gonçalves com a preceptor i el rei li confirmà les possessions. Amb tot, l’orde no pogué resistir la competència dels grans ordes militars i durà només fins el 1196, que fou incorporat al Temple.
(Grècia, 1382 – ? )
Orde militar, creat a la Grècia catalana pel rei Pere III.
Devia ésser una mera prolongació de l’orde dels cavallers de Sant Jordi d’Alfama que tingué la seva seu al castell de Levàdia.
Dades dels Països Catalans 