(París, França, 1 juliol 1654 – Vinaròs, Baix Maestrat, 11 juny 1712)
Militar i noble, duc de Vendôme.
El 1695 va estar al capdavant de l’exèrcit de Catalunya, va derrotar al príncep de Darmstadt i el virrei de Catalunya, comte de la Corzana, i va prendre Barcelona (1697).
Durant la guerra de Successió, fou cridat (1710) per Felip V de Borbó, on va obtenir les victòries de Brihuega i Villaviciosa.
(Sicília, Itàlia, segle XVIII – Barcelona, 1788)
Militar. Morí a Barcelona, on era tinent coronel de les guàrdies espanyoles.
El 1778 demanà, sense èxit, permís per a l’assecament i l’explotació de l’estany de Tamarit.
(Catalunya, s XIV)
Militar. Fou algutzir del rei Pere III a les campanyes de Mallorca (1343) i del Rosselló (1343-44) per desposseir Jaume III.
Destacà especialment al setge d’Argelers. Retuda aquesta plaça, el monarca el nomenà adalil de les seves forces.
(Barcelona ?, segle XIX)
Militar carlí. A la tercera guerra Carlina fou comandant general carlí de la província de Tarragona.
El 1872 fou nomenat comte de Casa Vallès pel pretendent Carles Maria dels Dolors de Borbó; més tard fou general en cap de l’exèrcit del Maestrat.
(les Borges del Camp, Baix Camp, 11 juliol 1802 – Igualada, Anoia, 27 maig 1874)
Militar i polític carlí. El 1820 fou nomenat tinent coronel de voluntaris, i el 1827 participà en la guerra dels Malcontents. Empresonat a Barcelona el 1833, el 1835 organitzà els cossos de l’exèrcit carlí a la Catalunya Nova.
Fou cap d’estat major i oficial general de les forces de Carles Maria Isidre de Borbó; guanyà la batalla de Rialb (1838). El 1839 s’exilià a França.
Fou diputat per Gandesa el 1871.
(Zalla, Biscaia, 19 novembre 1728 – Madrid, 1 març 1803)
Militar. El 1793 era mariscal de camp. A la Guerra Gran lluità contra els francesos al País Basc i a Catalunya, on fou nomenat capità general arran de la mort del comte de La Unión (setembre 1794-96).
Assolí de redreçar el curs de la guerra, gràcies a l’acció de la junta de diputats dels corregiments catalans que es formà aleshores, i que ell impedí que es convertís en Junta de Govern del Principat. En signar-se la pau de Basilea (1795), fou ascendit al grau efectiu de capità general.
La masia del terme de Badalona anomenada popularment can Ruti fou construïda per seu pare i heretada més tard pel seu germà Ramón de Urrutia.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Probablement nebot de Bonaventura Tristany-Bofill i Benac.
Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió. Fou capità del regiment de la Diputació.
Defensà Barcelona durant el setge de 1713-14. El 13 de juliol de 1714, durant l’atac català a la primera paral·lela dels atrinxeraments d’aproximació a la plaça, resultà malferit.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Fou capità de miquelets del Maresme a les lluites contra França del temps de Carles II.
Quan el Principat, a les Corts de 1702, concedí a Felip V un terç català per a la campanya d’Itàlia, Trinxeria en fou nomenat mestre de camp.
En tornar d’Itàlia, seria dut a Ceuta. Hi dirigí una victòria important sobre els àrabs el 1703.
(Barcelona, 1853 – 15 octubre 1931)
Inspector de policia. Cap dels serveis de policia de Barcelona a partir del 1893. Conegut com El Vinagret en record de la seva actuació als baixos fons de la ciutat quan era jove; quasi analfabet, però astut i eficaç, es veié tanmateix superat davant l’onada de terrorisme anarquista.
En especial, fou molt recriminada la seva actuació davant la bomba del carrer dels Canvis Nous, l’any 1896, que desencadenà el procés de Montjuïc.
Posteriorment, actuà com a intermediari entre el confident terrorista Joan Rull i els governadors civils Bivona i Ossorio y Gallardo, en 1905-08.
(Saragossa, Aragó, vers 1750 – Aragó ?, després 1813)
Militar i inventor. Germà de Manuel. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (des del 1788).
Inventà una màquina de bregar cànem (premiada per la Societat Econòmica Valenciana d’Amics del País) i un model de baló aerostàtic, que descriví en el seu opuscle Regio Faetonte aereostático (1788).
Fou comandant general de Menorca, càrrec que ocupava el 1808, quan fou nomenat capità general de Catalunya per la Junta formada a Lleida, en iniciar-se la guerra del Francès. Fou substituït aviat pel general Joan Miquel de Vives.
El 1811 la Junta de Cadis el nomenà capità general conjuntament d’Aragó i València i president de les respectives audiències. Preparà València per a resistir l’imminent atac del general Suchet, però fou aviat substituït pel general J. Blake i passà a Alzira, on organitzà una segona línia defensiva.
Dades dels Països Catalans 