(Barcelona ?, segle XIX)
Militar carlí. A la tercera guerra Carlina fou comandant general carlí de la província de Tarragona.
El 1872 fou nomenat comte de Casa Vallès pel pretendent Carles Maria dels Dolors de Borbó; més tard fou general en cap de l’exèrcit del Maestrat.
(les Borges del Camp, Baix Camp, 11 juliol 1802 – Igualada, Anoia, 27 maig 1874)
Militar i polític carlí. El 1820 fou nomenat tinent coronel de voluntaris, i el 1827 participà en la guerra dels Malcontents. Empresonat a Barcelona el 1833, el 1835 organitzà els cossos de l’exèrcit carlí a la Catalunya Nova.
Fou cap d’estat major i oficial general de les forces de Carles Maria Isidre de Borbó; guanyà la batalla de Rialb (1838). El 1839 s’exilià a França.
Fou diputat per Gandesa el 1871.
(Zalla, Biscaia, 19 novembre 1728 – Madrid, 1 març 1803)
Militar. El 1793 era mariscal de camp. A la Guerra Gran lluità contra els francesos al País Basc i a Catalunya, on fou nomenat capità general arran de la mort del comte de La Unión (setembre 1794-96).
Assolí de redreçar el curs de la guerra, gràcies a l’acció de la junta de diputats dels corregiments catalans que es formà aleshores, i que ell impedí que es convertís en Junta de Govern del Principat. En signar-se la pau de Basilea (1795), fou ascendit al grau efectiu de capità general.
La masia del terme de Badalona anomenada popularment can Ruti fou construïda per seu pare i heretada més tard pel seu germà Ramón de Urrutia.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Probablement nebot de Bonaventura Tristany-Bofill i Benac.
Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió. Fou capità del regiment de la Diputació.
Defensà Barcelona durant el setge de 1713-14. El 13 de juliol de 1714, durant l’atac català a la primera paral·lela dels atrinxeraments d’aproximació a la plaça, resultà malferit.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Fou capità de miquelets del Maresme a les lluites contra França del temps de Carles II.
Quan el Principat, a les Corts de 1702, concedí a Felip V un terç català per a la campanya d’Itàlia, Trinxeria en fou nomenat mestre de camp.
En tornar d’Itàlia, seria dut a Ceuta. Hi dirigí una victòria important sobre els àrabs el 1703.
(Barcelona, 1853 – 15 octubre 1931)
Inspector de policia. Cap dels serveis de policia de Barcelona a partir del 1893. Conegut com El Vinagret en record de la seva actuació als baixos fons de la ciutat quan era jove; quasi analfabet, però astut i eficaç, es veié tanmateix superat davant l’onada de terrorisme anarquista.
En especial, fou molt recriminada la seva actuació davant la bomba del carrer dels Canvis Nous, l’any 1896, que desencadenà el procés de Montjuïc.
Posteriorment, actuà com a intermediari entre el confident terrorista Joan Rull i els governadors civils Bivona i Ossorio y Gallardo, en 1905-08.
(Saragossa, Aragó, vers 1750 – Aragó ?, després 1813)
Militar i inventor. Germà de Manuel. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (des del 1788).
Inventà una màquina de bregar cànem (premiada per la Societat Econòmica Valenciana d’Amics del País) i un model de baló aerostàtic, que descriví en el seu opuscle Regio Faetonte aereostático (1788).
Fou comandant general de Menorca, càrrec que ocupava el 1808, quan fou nomenat capità general de Catalunya per la Junta formada a Lleida, en iniciar-se la guerra del Francès. Fou substituït aviat pel general Joan Miquel de Vives.
El 1811 la Junta de Cadis el nomenà capità general conjuntament d’Aragó i València i president de les respectives audiències. Preparà València per a resistir l’imminent atac del general Suchet, però fou aviat substituït pel general J. Blake i passà a Alzira, on organitzà una segona línia defensiva.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1420 – 1492)
Militar i escriptor. De personalitat no del tot identificada, és sabut que acompanyà l’infant Joan a Navarra i Castella (1441) i lluità al seu costat a Medina del Campo.
Esdevingut rei, Joan el nomenà majordom i conseller (1458), però en la guerra d’aquest rei amb els catalans es mostrà partidari del príncep de Viana, i a la mort d’aquest, a partir del 1464, tornà al seu servei.
Representa un cas típic dels escriptors catalans d’expressió bilingüe de mitjan segle XV. Va gaudir de renom a Castella, on arribà a ésser-li atribuïda la paternitat de Juan de la Encina, i va ésser tingut per autor del Maldezir de Mugeres, obra que el convertí en una figura popular.
Fou també conegut per l’habilitat amb que s’expressava, l’erudició extraordinària en els jocs etimològics adreçats a Romeu Llull, així com per les cartes a don Pedro de Urrea en castellà, a l’igual que l’Oració fúnebre per Agnès de Clèves; la poesia és inferior a la prosa i segueix la línia d’Ausias March.
Dins la moda de l’època conrea el poema col·lectiu com el Taut mon voler, on cita un conjunt de versos de diferents literatures medievals.
(Benissa, Marina Alta, 1663 – Viena, Àustria, 13 maig 1733)
Cavaller i militar. Fou gran defensor de la causa de Carles d’Àustria. Rebé el nomenament de secretari per València al Consell d’Aragó. El 1707 s’establí a Barcelona.
El 1713 fou signant del document pel qual els valencians que vivien a Barcelona s’oferien a defensar la ciutat contra Felip V, els quals constituïren el nou regiment d’infanteria regular de la Mare de Déu dels Desemparats, i en fou elegit coronel. Fou una de les gran figures de la defensa de Barcelona durant el setge franco-espanyol.
El 25 d’agost de 1713 reforçà el convent de Santa Madrona i contraatacà sobre les avançades enemigues. El 19 d’octubre prengué part al contraatac i gran combat subsegüent pel sector de Can Navarro. Assistí als principals consells de guerra de la defensa.
Pel maig de 1714 actuà repetidament en la bateria de la Creu de Sant Francesc. El 14 d’agost lluità als contraatacs per l’exterior del baluard de Santa Clara i després esclafà per sorpresa les forces enemigues que es mantenien pel vall al peu de la bretxa, acció en la qual resultà malferit i no pogué participar a la batalla final de l’11 de setembre de 1714.
Després de la capitulació de la ciutat, fou detingut i empresonat amb engany. De primer el conduïren a Alacant i després, a peu, fins al castell de Pamplona (27 novembre 1714). El 1719 fou traslladat a l’alcàsser de Segòvia.
Restà lliure el 1725, arran de la pau entre Espanya i l’Imperi.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Combaté a la guerra de Successió i es destacà especialment durant la lluita contra Felip V (1713-14). Fou aleshores capità del regiment de cavalleria de la Fe.
Sortí de Barcelona amb l’expedició del diputat militar Berenguer. L’11 d’agost de 1713 manà les sis companyies de genets que obtingueren el triomf de Caldes d’Estrac sobre la cavalleria francesa.
El 5 d’octubre de 1713 es trobà aïllat a Alella, però aconseguí d’arribar a Cardona travessant terreny enemic. Participà activament a la lluita exterior dirigida per Antoni Desvalls.
Pel maig de 1714 entrà a Barcelona duent les conclusions del consell de guerra de les forces exteriors celebrat a Olesa de Montserrat.
Dades dels Països Catalans 