Arxiu d'etiquetes: matemàtics/ques

Torroja i Caballé, Eduard

Deixa un comentari

(Tarragona, 1 febrer 1847 – Madrid, 21 febrer 1918)

Matemàtic i professor. Es dedicà amb preferència a l’ensenyament de la geometria, primer a la Universitat de València i durant quaranta anys a la de Madrid. El 1893 ingressà a la Real Academia de las Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid.

Les seves investigacions en el camp de la matemàtica pura són molt remarcables, i també les seves publicacions, de les quals destaquen Axonometría o Perspectiva axonométrica, Curvatura de las líneas en sus puntos del infinito i Aplicación de la Homografía y la correlación al estudio de las superficies.

Fou el pare d’Antoni Torroja i Miret i de:

  • Eduard Torroja i Miret  (Madrid, 1899 – 1961)  Enginyer de camins i arquitecte. És autor de les esglésies de Xerallo i del Pont de Suert (1952).
  • Joan Maria Torroja i Miret  (Madrid, 1890 – Benidorm, Marina Baixa, 1954)  Físic. Era doctor en ciències físiques. Treballà a l’Instituto Torres Quevedo de Madrid en la producció d’instrumental científic.
  • Josep Maria Torroja i Miret  (Madrid, 1884 – 1954)  Enginyer de camins (1909) i científic. Doctor en ciències exactes (1907). Obtingué el títol d’enginyer geògraf el 1912.

Terradas i Illa, Esteve

2 Respostes

(Barcelona, 15 setembre 1883 – Madrid, 9 maig 1950)

Enginyer industrial i de camins i matemàtic. Cursà la carrera d’enginyer industrial, i la llicenciatura de ciències físico-matemàtiques a Barcelona. Ensenyà mecànica racional a la Facultat de Ciències de Saragossa, i després òptica i acústica, i electricitat i magnetisme a la Universitat de Barcelona.

El 1909 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts, amb una memòria sobre l’emissió de radiacions per cons fixos o en moviment recollida posteriorment per Greenhill a la seva obra Giroscopic motion. Fundà a la universitat un seminari físico-matemàtic on exercí un valuós mestratge.

Dirigí els serveis telefònics i ferroviaris de la Mancomunitat de Catalunya, així com el traçat de les línies del Metro Transversal.

Nomenat enginyer de la Companyia Telefònica i de la International Telephone and Telegraph Company, es traslladà a Madrid, on guanyà la càtedra d’equacions diferencials a la universitat; en aquesta època la seva erudició en el camp de la física matemàtica fou notable.

El 1932 tornà a Barcelona, on ensenyà mecànica racional a la Universitat Autònoma de Barcelona i equacions diferencials a l’Institut d’Estudis Catalans.

Tornà a Madrid, on fundà l’Institut de Tècnica Aeronàutica i ingressà a l’Academia de la Lengua.

És autor de Raíces de la unidad, Absorción de la luz por cuerpos cristalinos, Corrientes alternas, La constante de Avogrado-Lodschmidt, Viscosidad y plasticidad, Estabilidad geométrica en las estructuras elásticas, etc.

Sunyer i Balaguer, Ferran

Deixa un comentari

(Figueres, Alt Empordà, 6 febrer 1912 – Barcelona, 27 desembre 1967)

Matemàtic. Per bé que malalt d’una paràlisi total, va iniciar-se en la investigació amb un treball sobre sumació de sèries que va ser publicat a l’Académie des Sciences de París.

Especialitzat en la teoria de funcions, és autor d’un gran nombre d’articles i ponències publicats al país i també a l’estranger. Va ser invitat a formar part d’algunes institucions acadèmiques prestigioses, com ara l’Institut d’Estudis Catalans i l’American Mathematics Society.

Cal remarca la tasca duta a terme com a director de la secció de matemàtiques de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques per a la fixació de la terminologia matemàtica en català.

Obtingué (1948) el premi Agell de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, el Prat de la Riba (1949) i el Martí d’Ardenya (1966), atorgats per l’IEC, institució a través de la qual els seus familiars van crear el 1991 la Fundació Ferran Sunyer i Balaguer, la qual concedeix premis a la investigació matemàtica.

Enllaç web: Fundació Ferran Sunyer

Senillosa, Felip

Deixa un comentari

(Barcelona, 26 maig 1790 – Buenos Aires, Argentina, 20 abril 1858)

Escriptor i matemàtic. De família barcelonina, estudià a Alcalá de Henares. El 1808 fugí de la invasió napoleònica i es refugià a Saragossa, on lluità en la defensa de la ciutat. Pres pels francesos, fou deportat, el 1809, a França, on estudià enginyeria, s’incorporà a l’exércit francès al servei de Napoleó i lluità contra els prussians (1813).

Posteriorment es traslladà a Londres, on fou membre de la Royal Geographic Society i conegué els polítics independentistes argentins Manuel Belgrano i Bernardino Rivadavia, que Ii aconsellaren d’anar a l’Argentina. El 1816 s’establí a Buenos Aires, on exercí com a enginyer militar.

Passat un temps gaudí d’un gran prestigi en el seu camp i fou nomenat director de l’Academia de Matemàtiques. Projectà la construcció de les esglésies de San José de Flores, Guardia de Luján i Chascomús i la segona torre de San Ignacio de Buenos Aires. Féu també els projectes de diversos edificis per al dictador Juan Manuel de Rosas al barri de Palermo (Buenos Aires), canals de navegació i els murs de contenció del riu.

Esdevingut amic personal del dictador argentí, fou diputat federal de la província de Buenos Aires, encara que, políticament, mantingué sovint una posició independent.

Afeccionat a escriure, fou un prolífic col·laborador en nombroses publicacions, com als diaris “El Argos” i “La Abeja Argentina”. Publicà Gramática española, Plan de Educación (1817), Tratado elemental de Aritmética (1818), Ilustración sobre las causas de nuestra anarquía y modo de evitarla (1820) i Programa de un curso de Geometría (1825).

Cal destacar el seu treball com a president del departament topogràfic i estadístic de la província de Buenos Aires en la definició de la frontera sud.

Santaló i Sors, Lluís Antoni

Deixa un comentari

(Girona, 9 octubre 1911 – Buenos Aires, Argentina, 22 novembre 2001)

Matemàtic. Es llicencià en ciències exactes a Madrid. Estudià a Hamburg, Chicago, Princeton i París. El 1939 s’exilià a l’Argentina, on fou professor a les universitats de Rosario, La Plata i Buenos Aires i investigador i vicerector de l’Instituto de Matemáticas.

Estudià geometria de nombres, geometria diferencial, probabilitats geomètriques, teoria dels cossos complexos i geometria integral. Promogué l’aplicació de les matemàtiques en ciències com la biologia, la medicina i l’estereologia (anàlisi de teixits per imatge tridimensional).

Autor de més de 130 treballs de recerca, entre els quals Integral Geometry and Geometric Probability (1976), Sobre la medida cinemática en el plano, Geometría integral (1951) i Elementos de aviación: historia de la aeronáutica, féu contribucions originals a la teoria del camp unificat i estudis sobre la història de la matemàtica.

Rebé, entre altres, el Premio Nacional de ciències argentí (1954), premi de la societat científica argentina (1959, 1964) i, el 1983, la Creu de Sant Jordi i el Premio Príncipe de Asturias.

Nomenat president del Interamerican Committee for Mathematical Education el 1972, fou corresponent de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya (1977). L’any 2000 la Universitat de Girona posà el seu nom a la càtedra d’aplicacions de la matemàtica.

Menal i Brufal, Pere

Deixa un comentari

(Lleida, 1951 – Cervera, Segarra, 4 abril 1991)

Matemàtic. Llicenciat en matemàtiques per la Universitat de Barcelona (1973), s’incorporà immediatament com a professor al departament de matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, on ocupà el càrrec de catedràtic d’àlgebra des del 1983. El 1987 obtingué el grau de doctor en matemàtiques amb la tesi Sobre radicals finits i linealitat residual de grups nilpotents.

Treballà en grups lineals, anells de grup, anells regulars de von Neumann i C*-àlgebres; publicà més de trenta treballs en reconegudes revistes internacionals de matemàtiques, alguns d’ells en col·laboració amb d’altres prestigiosos algebristes. Fou iniciador impulsor de la teoria dels anells en el nostre país. L’any 1990 fou nomenat editor de la revista “Communications in Algebra”.

Morí en un accident de trànsit.

Galí i Fabra, Francesc d’Assís

34 Respostes

(Barcelona, 22 novembre 1880 – 23 setembre 1965)

Pintor, dibuixant i pedagog. Fill de Bartomeu Galí i Claret. En un primer moment rebé la influència del modernisme, però després s’inclinà cap al noucentisme, dins el Cercle Artístic de Sant Lluc.

Fou el principal impulsor del corrent estètic, que, a partir del simbolisme, emprava temes d’inspiració mediterrània i popular, a la recerca d’un moderat equilibri entre el dibuix i el color. En són alguns exemples les pintures al fresc de l’edifici central de Correus i del Palau Nacional de Barcelona, i els cartells anunciadors de l’Exposició Internacional del 1929, on decorà algunes instal·lacions, i de l’orquestra Pau Casals.

Gran pedagog en qüestions plàstiques, desenvolupà en aquest sentit una tasca extraordinària, que va des de la fundació (1902) de l’Escola d’Art fins a la direcció general de Belles Arts del govern de la República els anys de la guerra civil. Dirigí, del 1914 al 1924, l’Escola Superior de Bells Oficis, des d’on difongué les seves tesis mediterranistes i on foren emprats mitjans tècnics nous.

Entre els seus deixebles cal citar Plandiura, Joan Bergós i Cèsar Martinell. En les circumstàncies adverses quant a sosteniment oficial, mantingué sempre oberta una escola particular. Féu exposicions personals, visqué a Londres del 1939 al 1950 i guanyà premis internacionals.

Fou el pare d’Elisabeth Galí i Camprubí.

El seu germà fou Josep Galí i Fabra  (Barcelona, 1877 – 1927)  Matemàtic. Escriví un tractat didàctic d’aritmètica i geometria. Destacà a l’ensenyament.

Febrer i Carbó, Joaquim

Deixa un comentari

(Benicarló, Baix Maestrat, 26 setembre 1893 – Barcelona, 3 setembre 1970)

Meteoròleg, astrònom i matemàtic. Treballà a l’Observatori Fabra, del qual esdevingué director (1958), i al Servei Meteorològic de Catalunya. Féu molts estudis pluviomètrics i sondeigs atmosfèrics.

Des del 1931 fins al 1963 fou catedràtic de física a la Universitat de Barcelona. Va estar president de la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica.

Publicà Atlas pluviométrico de Cataluña, premiat el 1930; Meteorología. Lecciones de astronomía elemental (1946), i Lecciones de cosmografía, les dues darreres en col·laboració.

Dou i Mas de Xexàs, Albert

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 21 desembre 1915 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 18 abril 2009)

Jesuïta i matemàtic. Ingressà a la Companyia de Jesús el 1943, any en que es llicencià en camins, canals i ports. Doctor (1959) en aquesta especialitat i en matemàtiques (1952), es llicencià també en filosofia (1949) i teologia (1955). Primer degà de la facultat de ciències matemàtiques de la Universidad Complutense de Madrid (1974-75), fou també rector de la universitat de Deusto (1975-77) i president de la Real Sociedad Matemática Española durant el trienni 1960-63.

Publicà, entre d’altres, Ecuaciones diferenciales ordinarias (1969), Fundamentos de la matemática (1970), La Verdad en la ciencia (1979), Los fundamentos de la Ética en la actividad científica (1984), Historia de las obras públicas (1985), Ecología y culturas (1988) i Els científics i la fe cristiana (1993). Col·laborà amb Juan Martín Velasco en l’edició d’Experiencia religiosa (1989).

Fou professor emèrit des del 1987 a la Universitat Autònoma de Barcelona i professor a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, ciutat on visqué des que la comunitat dels jesuïtes si tornà a instal·lar el 1998 després de mig segle d’absència.

Castellet i Solanas, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 desembre 1943 – )

Matemàtic. Format a l’escola de B. Eckmann de Zuric. Catedràtic de geometria i topologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha treballat en qüestions de topologia algèbrica, especialment de teoria d’homotopia. Des del 1976 ha impulsat a la Universitat Autònoma de Barcelona la creació d’un grup per a la recerca en topologia.

Ha estat secretari general (1990-92), vice-president (1992-95) i president (des del 1995) de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fou president de la Secció de Matemàtiques de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1978-82) i fundador i director del Centre de Recerca Matemàtica (1984), dependent de l’IEC. Membre de les Societats Matemàtiques Suïssa, Alemanya i Americana.

Ha contribuït a situar la matemàtica catalana a nivell d’igualtat amb la dels països més avançats.

El 1991 li fou concedida la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic.