(Maó, Menorca, 12 març 1817 – 21 agost 1886)
Metge. Era fill de Rafael Hernández i Mercadal i nét, per tant, d’Andreu Hernández i Basili.
Escriví poesia i teatre en castellà, així com alguns treballs professionals.
(Maó, Menorca, 1794 – 1868)
Argenter. S’especialitzà en camafeus. Fou el primer a gravar-los a Menorca.
(Maó, Menorca, 1744 – 24 abril 1817)
Apotecari i botànic. Fou corresponsal del Jardín Botánico de Madrid i del professor Antoni Palau.
Sembla que creà a Maó un petit jardí botànic i que compongué, a partir de les seves herboritzacions, una Flora menorquina, que romangué inèdita i que, ampliada pel seu fill Rafael Hernández i Mercadal, fou publicada pòstumament (1886).
S’interessà també per la química i deixà inèdit un treball sobre els Espíritus ácidos minerales dulcificados.
(Maó, Menorca, 1640 – Palma de Mallorca, 1714)
Frare franciscà. El 1688 fou nomenat postulador de la causa de canonització del beat Ramon Llull. Aleshores sojornà dos anys a Roma, però no féu reeixir el procés.
Excel·lí com a orador sagrat. Escriví obres teològiques en castellà i llatí.
(Maó, Menorca, 10 agost 1814 – Palma de Mallorca, 11 setembre 1880)
Militar. Parent d’Emili Hédiger i Olivar.
(Maó, Menorca, 4 agost 1847 – Madrid, novembre 1911)
Militar i polític. S’especialitzà en torpedes i electricitat aplicada a la marina de guerra. Fou ajudant del general Serrano a la batalla d’Alcolea (1868). Arribà al càrrec d’almirall.
Fou diputat a corts per Menorca en diverses legislatures.
Fou parent seu Victorí Hédiger i Olivar.
(Maó, Menorca, 27 agost 1905 – Perpinyà, 22 març 1970)
Poeta i ceramista. Establert de jove a Perpinyà, tingué contacte amb el grup rossellonès La Nostra Terra i l’Institut d’Estudis Occitans.
Poeta neosimbolista, refinat, emprà sempre la llengua literària comuna: La sorra calenta (1943 i 1967), Llucifer, llegenda íntima (1966) i El vent fútil (1967).
Treballà molts anys a l’obrador de Sant Vicenç de Perpinyà, on coincidí amb el ceramista Lurçat.
(Maó, Menorca, 21 febrer 1806 – Madrid, 12 desembre 1871)
Jurista i polític. Afiliat a la política liberal d’Espartero, fou governador de Guadalajara (1836) i de Biscaia (1840). Diputat per Sòria, el 1843 ocupà el ministeri de la Governació i hagué d’emigrar amb Espartero a Anglaterra, on redactà la famosa protesta del regent.
Tornà a Espanya i fou ministre de Gràcia i Justícia en el gabinet Rivas (1854), membre de l’Academia de la Historia i president del Tribunal Suprem.
Fou un dels principals redactors de la llei d’enjudiciament civil i va escriure diverses obres jurídiques.
(Maó, Menorca, 1819 – 1890)
Músic. Del 1832 al 1876 fou organista a Santa Maria de Maó.
Escriví, entre altres obres, motets, lamentacions i obres simfòniques.
(Maó, Menorca, 1877 – Madrid, 1963)
Arqueòleg i numismàtic. Llicenciat en dret, es dedicà especialment a l’arqueologia i a la numismàtica de l’illa de Menorca. Fou membre de la Societat Arqueològica Lul·liana.
Col·laborà en la “Revista de Menorca” i publicà treballs relatius als temes esmentats, després d’una participació directa en les tasques arqueològiques.
Publicà també una Bibliografía numismática menorquina (1923).
Dades dels Països Catalans 