(Torroella de Montgrí, Baix Empordà)
Antic priorat (Santa Maria de Càrcer), del monestir d’Amer, en un turó, a 2 km de la mar, a l’Estartit.
És esmentat ja el 844; rebé el nom de Sant Pere (889) o de Sant Pere i Santa Maria (1187) de Càrcer, bé que popularment era conegut com a Santa Maria de la Mar.
Al començament del segle XV era quasi derruït; actualment és una ermita coneguda amb el nom de Santa Maria dels Massos.
(Girona, Gironès, segle XVIII – 1814)
Antic fort, un dels que defensava la ciutat, el més meridional. Fou construït el segle XVIII a l’extrem meridional de la muntanya de les Pedreres, damunt la riba dreta de l’Onyar, davant el Montlliví, a l’antic convent caputxí; en aquest indret hom ja havia establert una defensa avançada dels forts de la reina Anna i del Constable el segle XVII.
Fou fet volar el 1814 en abandonar els francesos la plaça.
(ant: la Pobla de Cappont) Antic raval de la ciutat, format a partir de la conquesta, a la segona meitat del segle XII, al marge esquerra del Segre; l’antic areny major del riu l’envoltava. Comunicava amb Lleida pel pont Major, i amb Vilanoveta pel pont de Sant Agustí.
Era habitat per pagesos, moriscs i menestrals; hi havia l’hospital de Sant Marçal i els convents dels agustins (antic santuari de Santa Maria de l’Horta) i dels trinitaris. Era emmurallat.
Durant la Guerra dels Segadors, i per tal de fortificar Lleida, fou totalment enderrocat (1643) per les tropes franceses. Al primer terç del segle XVIII hi fou bastit un revellí o mitjalluna.
Malgrat la prohibició d’edificar-hi, des de la fi d’aquell segle hi sorgiren petites indústries (filadors, sargaires, cistellers) i, al llarg del segle XIX, serradores. Els Camps Elisis (1864) foren construïts sobre el Cap-pont.
A partir del 1869, que la ciutat obtingué el permís de repoblar el lloc, fou urbanitzat ràpidament.
Antiga torre de defensa de la ciutat. Construïda el 1566 a l’esquerra de la desembocadura del Llobregat; hom hi ajuntà una capella el 1577.
Destruïda durant les guerres dels Segadors (1641 i 1651) i de Successió (1705), fou refeta cada vegada, la darrera el 1711, amb baluards.
El 1848 hom hi instal·là un far, prop del qual sorgí el barri de la Farola.
Antic nom d’un sector de marina, a l’antic terme de Sant Martí de Provençals.
Hi eren cremats els condemnats per la inquisició barcelonina.
Antic barri de la ciutat, a la parròquia de Sant Joan, al vessant del turó de la Seu que domina el Segre, de carrers estrets i costeruts; l’amuntegament de les cases i la manca de condicions higièniques el feren un dels barris més pobres, habitat principalment per immigrants, fins al punt que el ministeri de l’habitatge (1967) ordenà l’expropiació i l’enderrocament del barri, enllestit el 1971.
Havia sorgit al voltant de la costa de Sant Joan al llarg del segle XVIII, a la zona enderrocada amb motiu de la construcció de la Ciutadella, format per casetes de fang i canyes i per pisos bastits damunt els antics albergs.
Antic nucli de barraques, a Montjuïc, entre l’estadi i els dipòsits municipals d’escombraries, el més nombrós de la zona durant el decenni 1950-60.
Anà desapareixent a causa de les continuades denúncies de diverses institucions ciutadanes (el 1968, però, encara hi havia unes 1.000 barraques).
Amb la desaparició, s’hi instal·laren els nous estudis de Televisión Española.
Assentament i necròpoli de l’edat del bronze i primera edat del ferro.
Les excavacions realitzades a partir del 1995 revelaren l’existència de 103 estructures, que corresponen a fons de cabanes i de sitges datables entre l’edat del bronze inicial i la primera edat del ferro.
Les restes indiquen una ocupació intermitent, pròpia d’un règim de vida semisedentari, basat en la ramaderia i l’agricultura d’artiga.
Molt a prop, a la finca de Can Piteu, s’hi documentà una necròpoli d’incineració de l’època del bronze final i primera edat del ferro amb més de 1.200 tombes.
Jaciment del Miocè superior, datat en uns 9 milions d’anys. Fou descobert al final dels anys 1920 per R. Arqués i Miquel Crusafont.
Can Llobateres ha posat al descobert una importantíssima fauna de mamífers fòssils, i destaca la troballa de restes de l’esquelet d’un hominoide primitiu del gènere Dryopithecus, així com nombroses restes dentals.
És així mateix l’estratotip de l’estatge Vallesià, definit pel mateix Miquel Crusafont, i que és l’equivalent continental del Tortonià.
(Barcelona, Barcelonès, 1853 – 1873)
Antics jardins d’esbargiment de la ciutat, situats entre el passeig de Gràcia i els actuals carrers del Bruc, de Rosselló i d’Aragó, projectats i construïts (1853) per Josep Oriol Mestres.
L’entrada era de pagament; aplegaven un parc d’atraccions, un saló per a balls i concerts, una fonda, un cafè, etc. Hi havia un estany i una pista per a espectacles gimnàstics i de circ i, des del 1856, un petit hipòdrom. El nucli era el saló, convertit en teatre el 1861.
Josep Anselm Clavé en fou l’empresari (1862-67) i hi féu celebrar el tercer i quart festival de les associacions euterpenses (1862, 1864) i estrenà òpera còmica francesa.
Decaigueren després del 1867, en part per la competència dels del Tívoli, i foren suprimits (1873); en restà només el teatre, que Evarist Arnús transformà (1881) en el Teatre Líric-Sala Beethoven.
Dades dels Països Catalans 