(Torrefeta i Florejacs, Segarra)
Antic santuari, dins l’antic terme de Florejacs, desaparegut, dins la parròquia de Gra.
És probablement l’antic monestir de Santa Maria de Tauladella o Tauladells, de monges augustinianes, fundat el 1248 amb llicència del bisbe Ponç de Vilamur al municipi de Guissona. Sembla que es trobava prop de Guissona.
S’havia ja extingit el 1423 i els seus béns s’uniren a la mesa capitular de la col·legiata de Guissona.
(Tarragona, Tarragonès)
Ciutat romana que correspon a l’actual Tarragona. La titulació oficial completa fou Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco.
En grec era nomenada Tarrákon, i segurament coincideix amb la Kaliopolis d’Avie.
Fou la capital de la província romana de la Tarraconense.
(Navès, Solsonès)
Antic poble, als contraforts meridionals de la serra de Busa, centrada en l’església parroquial de Sant Martí (actualment arruïnada), la qual tenia el 1044 com a sufragània Sant Serni de Ginebrós i Sant Miquel de Marçanyac.
Es conserven també les restes de l’antic castell de Tarascó. Els Tarascó, llinatge dels senyors d’aquest castell són àmpliament esmentats als segles XI-XIII.
(Serinyà, Pla de l’Estany)
(o de Teià) Antic castell, situat al sud-est del poble, dalt un tossal, a l’indret del mas de can Parella, on resten alguns murs i la base d’una torre.
Esmentat ja el 957, en la revolta de magnats que occiren el comte Guifré II de Besalú; el comte Miró el cedí amb Serinyà a la jurisdicció del monestir de Banyoles.
Comanda de l’orde de l’Hospital, fundada a l’antiga església de Santa Maria de Susterris, dedicada més tard a sant Antoni Abat.
L’església era situada, sota la vila de Talarn, prop de la Noguera Pallaresa, a l’indret de l’estret de Susterris o de Sant Antoni de Susterris, que dóna nom al pantà de Sant Antoni, i es troba actualment coberta per les aigües.
Existia ja el 1051, i el 1122 fou cedida a l’orde de l’Hospital, que ja hi tenia comunitat i priors el 1141.
La llista dels seus comanadors és coneguda des del 1146, els quals des del segle XIV tenien casa i residència a Talarn. La llista dels comanadors perdurà fins el 1822.
Era la principal comanda del Pallars, i per això es digué també comanda de Pallars, i passaren a dependre’n altres comandes i priorats. Els seus béns s’estenien per tot el Pallars i fins per la Ribagorça i la Llitera.
Des del segle XIV depenia de la castellania d’Amposta. Fou molt abandonada des del segle XV, però la seva església romànica es mantingué amb culte i amb caràcter de santuari de Sant Antoni fins el 1833, que els ornaments i les campanes foren traslladats a Palau de Noguera. Darrerament era pràcticament una ruïna.
(Catalunya)
Nom d’una ciutat romana, de la qual hom només sap amb seguretat que era a la costa entre Barcelona i Tarragona.
És corrent la identificació amb Sitges, sense cap base documentada.
(Tavertet, Osona)
Antic castell, prop de l’església de Sant Miquel de Sorerols.
Pertangué a la família Sorerols (segles XI-XII), Malla (XII-XIV) i Rovira, de Sant Joan de Fàbregues (XIV-XVI).
El 1587 el comprà Antoni Vilà, baró de Savassona, que l’annexà al terme de Tavertet.
(Barcelona, Barcelonès)
Antic barri de barraques, situat a la platja (entre la Barceloneta i el Poblenou), que desaparegué vers el 1970 amb el trasllat dels seus habitants (en una gran proporció gitanos) a habitatges de l’Obra Sindical del Hogar, caracteritzats per la seva baixa qualitat d’edificació.
(Sant Hilari Sacalm, Selva)
Antic castell, situat al cim del puig de Solterra (1.204 m alt), a l’extrem nord-est del terme, al límit amb el d’Osor. La seva jurisdicció s’estenia inicialment sobre aquests dos termes.
Consta des de l’any 994 i ben aviat (988) el terme d’Osor ja formà un domini a part. El 1023 pertanyia a la comtessa Ermessenda, que l’infeudà al senescal Amat Elderic d’Orís (1058); d’aquesta família passà al domini dels bisbes de Vic (1088), que l’infeudaren als Queralt. El 1240 era propietat de Pere Ramon de Vilademany; passà a la família Gurb a la fi del segle XIII.
A partir del segle XIV fou abandonat el castell i reemplaçat pel casal de la Rovira, del pla de les Arenes, bé que el nom de terme de Solterra es féu servir encara per a designar l’actual municipi de Sant Hilari.
El 1671 Carles II creà el comtat de Solterra. De l’antic castell, només en resten la base d’una torre i les ruïnes de la capella de Sant Miquel de Solterra (o de les Formigues).
(Solsona, Solsonès)
Important monestir canonical. Es trobava a l’antiga església de Santa Maria de Solsona, convertida en catedral de Solsona el 1593 en crear-se el bisbat de Solsona.
Des dels anys 923 i 928 és citada una església de Santa Maria, situada sota el castell o civitas de Solsona. Una menció posterior diu que l’edificà el comte Sunifred II d’Urgell (mort el 948). Una sèrie de donacions dels anys 965-984 fan suposar que ja tenia una comunitat de preveres, que l’any 1000 era regida pel prior Ramon. Seguia el sistema de vida canonical aquisgranès, fins que vers el 1090 acceptà la reforma augustiniana, que aprovà el papa Urbà II el 1097.
La importància de la comunitat restà palesa en el gran nombre de béns i d’esglésies que adquirí tant en el bisbat d’Urgell com en el bisbat de Vic, per a les quals els priors o prepòsits de Solsona triaven els rectors. La seva gran potència els féu entrar més d’una vegada en conflicte amb els bisbes veïns, sobretot amb el d’Urgell, que arribà a excomunicar el prepòsit Bernat de Pampe el 1161.
Molts prepòsits de Solsona tingueren càrrecs i significació en la història del país: Ponç de Vilaró (1269-1302) fou bisbe de Vic, Gilabert de Cruïlles (1287) fou tramès pel rei Alfons II com a ambaixador al rei d’Anglaterra, càrrec que també tingué el prepòsit Berenguer de Puigverd (1291) per a firmar en nom del rei la pau de Tarascó.
El 1409 el papa Benet XIII donà als prepòsits de Solsona la dignitat d’abats, que tingueren sempre més. En aquest temps s’havia relaxat molt l’observança regular canonical i molts beneficiats entraren a participar dels béns de la mesa canonical. El 1431 l’abat Llorenç de Castellet assistí al concili de Basilea.
Com totes les canòniques augustinianes del país, fou suprimida el 1592 pel papa Climent VIII, i transformada en catedralícia el 1593, respectant les antigues dignitats i reforçant el nombre de comunitaris, que passà de dotze a setze.
Es conserva part de l’església consagrada el 1163, que forma la base de la catedral de Solsona.
Dades dels Països Catalans 